Benvinguts, passeu, passeu, cantava Jaume Sisa en aquella simfonia coral de noms d’un imaginari col·lectiu que no tenia edat, ni classe, ni gènere. I així, una vegada travessada la munió de gent que estima els tres artistes, una vegada pujada l’escala, una vegada travessat el llindar del portal de la primera planta, això feim, passam. Un full senzill amb la presentació redactada per Antoni Sansó, comissari de l’exposició, i l’esplendor iniciàtic de tres peces dins la mateixa sala. Tres úniques peces, tres peces úniques. Una de cada un. Llorenç, Miquel, Llorenç. Dialoguen entre si. Dialoguen amb nosaltres. El bronze erosionat de Ginard, les llums delicades de Femenias, els superherois desconcertants de Mesquida.
És, aquesta entrada, l’avantsala i l’anunci del que trobarem. Una exposició de tres artistes units per dues passions: l’art i les paraules sobre l’art. Quantes hores havien conversat plegats? Quants dies els seus ulls miraren ensems la mateixa llum dins la claror mallorquina?
Va ser una inauguració d’emoció i enyorança. De tremolor a les cames i llum als ulls. De trisstor serena i alegria continguda. La mostra d’aquests tres artistes en diàleg posa el visitant davant un desafiament llibertari, trencador, despullat i generós com unes persianes obertes de pinte en ample. De la sensibilitat lluminosa a la iconoclàstia inquietant. De la voluptuositat a la decadència de la carn.
“Quan l’art va ple d’individualitats, aquesta mostra, més que d’una confrontació o revisió, ens parla d’un diàleg obert entre tres llenguatges, tres sensibilitats, tres amics que es complementen i integren d’una manera directa dins un procés d’enriquiment personal i col·lectiu”, diu Sansó en la seva presentació.
De les obres de Ginard diu que “traspuen l’energia de l’art escrit en majúscules. Una energia expressada tant amb els dibuixos com amb les escultures, que sense ser realistes del tot, alteren les nostres formes de percepció. Deia Degas que «el dibuix no és la forma, sinó la manera de veure la forma». Per a Ginard, el dibuix era com un camp d’experimentació en un sentit ampli. No només és un moment d’un procés, sinó un punt de partida per configurar el seu espai propi. Així, podem dir que la força del dibuix esdevé primordial per adquirir una gran presència”.
De les escultures, més concretament, explica: “En una època en què les modes ens presenten la perfecció del cos, Ginard li dona valors primitius. Cerca
l’expressió que emergeix amb força i on la matèria, la forma i la idea formen una unitat per crear imatges
potents que semblen detingudes en el temps”.
“Amb una forma misteriosa, impactant, mordaç i intrigant, executa una obra d’una gran llibertat expressiva traient tot el que té dins”, diu de Miquel Mesquida, que defineix com un artista d’esperit inquiet.. Amb un estil personal que reconeixem de seguida i una gran capacitat creativa que no atura d’experimentar, podem dir que estam davant un artista diferent que ens desafia davant la indiferència d’un món insensible a uns valors cada cop més ignorats”.
Per Sansó l’obra de Mesquida “té aquest caire combatiu de tot artista radical que no fa concessions i que utilitza l’art per tot allò que suposa d’alliberament. Per això, la seva no és una obra fàcil; com no ho és tota obra que combina provocació i reflexió. En Miquel pot ser visceral en l’expressió. De gest explícit que conviu amb la sensualitat, obert a diverses lectures del pensament entorn de la naturalesa humana, és creativitat sense límits ni barreres”.
Als antípodes d’aquesta art contestatària i irreverent hi trobam la poesia de la llum de Llorenç Femenias, “un creador discret i solitari, d’una factura refinada i una pintura tranquil·la, on individualitat i sensibilitat van plegades. Amb una obra sensible i honesta, fa que la pintura tengui vida pròpia per reivindicar l’acte de pintar. La seva pintura destil·la humanitat, ens apropa a l’emotivitat”.
“Els quadres d’en Femenias tenen ànima, cerquen l’harmonia, són pintures espontànies que deixen fluir la humilitat, discreció i senzillesa de l’autor. En paraules d’una bona amiga, era: «un pintor des del moll de l’os, obscur, zero bajanades, zero vanitat, tot honestedat damunt la tela».
«M’agrada exposar perquè els quadres surten de ca meva. M’agrada molt perquè veig com funcionen els quadres, perquè quan surten de ca teva, creixen, es
renoven», deia Llorenç Femenias. Perquè, tornant a l’inici, “casa meva és casa vostra… si és que hi ha cases d’algú”. I ahir, els seus, els de Llorenç Ginard i els de Miquel Mesquida sortiren de ca seva a dialogar en una festa artística que hauria de servir per fer reviscolar l’art manacorí d’aquesta mala salut de ferro que pateix.
Mentrestant, si teniu un moment, visitau l’exposició tots sols o acompanyats, en silenci, oferiu-vos al diàleg que us proposen les peces exposades a la Torre dels Enagistes. Creixereu com a persones i estareu orgullosos de conviure o haver conviscut amb aquests tres gegants que han lliurat la seva vida a la creació.
