Fa dues dècades els mallorquins ens admiràvem que els habitants autòctocns de Formentera tenguessin sempre una, dues o tres propietats més a banda de la casa on vivien i que, a més, les destinassin a lloguer turístic a l’estiu. Això, de rebot, significava que els docents que hi anaven a fer feina només disposassin de l’habitatge de lloguer durant la temporada d’hivern. En arribar l’estiu estricte, aquells pisos i aquelles cases eren destinats al lloguer turístic a preu de canari jove.
Ara, entrats ja a la tercera dècada del segle XXI veim com Mallorca s’ha formenteritzat de forma trepidant. L’emergència de l’habitatge afecta totes les capes socials. Els preus del lloguer s’han disparat. L’oferta no pot satisfer en cap cas la demanda. Els sous, en el millor dels casos, s’estanquen. La població general, fins i tot després de la presumpta democratització de la riquesa turística, no s’atura de perdre poder adquisitiu. El turisme, mentrestant, envaeix cada racó i cada moment de les nostres vides. Qualsevol plaça de poble a qualsevol moment de l’any, qualsevol platja recòndita qualsevol dia d’estiu, qualsevol festa popular qualsevol concert, qualsevol bar, qualsevol tot. I qualsevol res.
Ens vengueren primer la impronunciable desestacionalització com la panacea per alleugerir l’estiu del turisme de masses i per acostar-nos un turisme esportiu i cultural, tranquil i assossegat. El resultat final ja el sabem: turisme intensiu de sol, platja i gatera a l’estiu, ben igual o pitjor que abans. Turisme tranquil i cultural de cap a cap d’any.
Després ens vengueren la ganga del turisme vacacional, un niu d’il·legalitat, fraus i trampes al més pur estil sicilià, sense morts, això sí. Sempre amb el “sentit comú” dels doblers per davant, però sense fer mal a ningú, clar. De quina pasta ens han fet? Quin verí ens han inoculat en vena? La pobresa antiga és prou argument per explicar l’avarícia insaciable d’aquesta modernitat en forma de mamella inestroncable?
Ara, mentre la dreta creix, l’extrema dreta es multiplica i els líders messiànics i desvergonyits entren a rotlo, els residents a l’illa de Mallorca veim com s’esbuca el paradís que ens ha fet rics i com la riquesa que ens ha esbucat el paradís ens expulsa per sempre més a l’infern d’haver de partir. Viure aquí en condicions que no siguin infrahumanes ja només està a l’abast d’alguns indígenes afortunats i dels depredadors sense escrúpols.
Hi ha qui diu que una terra només pot acollir feliçment els turistes que la visiten si els seus habitants estan contents de poder-hi viure. Aquesta premissa paradisíaca l’hem acomplida durant dècades, avui és una simple quimera.
Mallorca ha dit prou, Mallorca no es ven. Molt malament hem d’estar perquè la dreta neoliberal del Govern de Margalida Prohens s’hagi apuntat també al carro dels qui diuen que hem de posar setge al desvari.
Ja n’hi ha prou d’hipocresies, i ja n’hi ha prou de depredadors. O posam límits al creixement i a una falsa generació de riquesa que només fa rics els qui ja són rics, o ens farem mal.
