“Un joc d’infants sense pretensions”, així en parla Miquel Cladera, un dels al·lots que va participar en la representació d’una Passió al pati de Crist Rei ara fa més de cinquanta anys, a l’entorn del 1970. Cladera no sols hi va participar, sinó que era un dels qui hi duia més febre i dels que se’n cuidaven d’encoratjar els altres. Miquel Cladera anava al cinema amb son pare a veure pel·lícules relacionades amb la Passió i la història sagrada, i aquella visió el va impactar de manera important. D’aquí, potser, va néixer la febre per representar allò que la fantasia del cinema li havia posat davant les seves ninetes d’infant. “No tenia el format seriós com si fos l’església de Crist Rei que ho hagués preparat, no férem ni cartells, ni noms, ni res. Però ara amb els anys li dones més valor”, recorda Cladera en pensar en el format amb què feren aquella representació.
“I va ser així que es va covar aquest interès. La Passió ens va venir com anell al dit i posàrem fil a l’agulla, i la cosa va engrescar molta de gent, perquè així mateix érem un grupet gros”, recorda Cladera. “Fèrem assajos no podria dir quants, però sí que havíem fet un guió i teníem uns diàlegs amb el que havia de dir cadascú”, recorda, mentre explica també que “no hi havia cap adult que ho tutelàs o ho dirigís, com a molt hi devia haver qualcú que vetlava que no féssim cap desbarat”. Cladera menciona especialment dos capellans: mossèn Jaume Serra i mossèn Paco Suárez.
Toni Mesquida és un altre d’aquells joves que participaren en aquella passió. “Nosaltres havíem fet un betlem vivent, completament real, fins i tot amb un ninet d’un parell de setmanes per fer el paper del Bonjesús, i que una mare ens havia deixat mitjançant la intercessió dels capellans”.
“Se’ns va ocórrer fer un poc de teatre, vàrem cercar un poc de Passió amb al·lots ben jovenets. La férem el Divendres Sant, després de la missa i la gent va venir a mirar-la. Els qui hi participàrem érem escolanets, veïnats, alumnes de l’escola de Crist Rei…”. Mesquida també recorda que “va ser una iniciativa totalment nostra. En Miquel Cladera ens esperonava, també, era molt inquiet, amb aquestes coses.”
Les mares cosiren els vestits i a poc a poc la cosa va anar prenent cos. “L’església dels anys setanta era una cosa molt més sagrada que ara, i per fer els diàlegs vàrem agafar els evangelis i els adaptàrem. A nosaltres ens pareixia una cosa molt seriosa, tot allò. Teníem onze o dotze anys i els més petits en devien tenir nou o deu. Han passat 55 anys i els al·lots d’aquella edat d’un temps no tenien res a veure amb els d’avui. Era una altra manera de viure. Nosaltres passàvem el dia al carrer i avui això no passa. Avui els al·lots poden anar molt avançats en qüestions sexuals, o de carrer o d’internet. Nosaltres érem innocentíssims, però entre nosaltres érem més madurs, potser influïts per l’església. Mossèn Jaume Serra no es conformava que anàssim a missa o que combregàssim. Ens explicava moltes coses, ens duia d’excursió, ens explicava i raonava sobre passatges bíblics, hi aprofundia molt més. Vàrem aprendre a pensar i a cavil·lar d’una altra manera”.
Assajaren i prepararen totes les escenes, la Santa Cena, el judici de Pilat i la coronació d’espines, la Crucifixió, el Davallament. “El Sepulcre no el vàrem fer, això segur”, diu Toni Mesquida, que recorda que “posàrem tres creus perquè també hi vàrem posar els dos lladres. Vàrem ajuntar un parell de taules per fer la Cena, i creàrem escuts i llances per al romà. Hi havia un coll de cisterna, i llevàrem el poal, i allà va ser on Judes es va penjar amb una corda”. Enginy, imaginació i la il·lusió d’un grup d’infants, que no tots eren nins. “També hi varen participar nines, perquè hi havia el paper de la Puríssima i de Maria Magdalena, que ploraven al peu de la creu”.
Fets els assajos i tots els preparatoris, aquell Divendres Sant en haver acabat la missa, els feligresos passaren pel pati, s’assegueren i pogueren assistir a la representació d’aquella quinzena llarga d’al·lots de diferents escenes de la Passió de Crist. “No record que hi hagués cortines ni res de tot això, però sí que ho férem a la part de darrere del pati. El públic es va asseure a la part del carrer, i nosaltres actuàvem devora el portal de l’església dins el pati, arran del pal de les anelles”.
No hi hagué grans mamballetes ni grans enhorabones, però sí que caigueren algunes propines. Un dels dos capellans “va dir per què no fèiem fotos ben fetes de la funció, i vàrem contractar un fotògraf professional, que va venir un altre dia. Representàrem les escenes per a ell i ens degué fer una vintena de fotos. Se n’han perdudes moltes, ja”.
diu Miquel Cladera.
