Sempre amb ànim provocador, sempre a punt per remoure consciències i per incomodar, Jaume Santandreu va escriure al seu cèlebre volum d’afforismes Camada que “ningú no és racista fins que no ha tengut una família de gitanos a veïnat de ca seva”. És bo de fer, des del bonisme manifestar-se com a ecologista, antiracista, comunista i tots els -istes que hi vulguem afegir. Però el cert és que quan hi ha un conflicte que ens toca de prop també és fàcil girar els bous ideològics i arribar a dir o a fer tot el contrari del que predicàvem amb anterioritat.
Parlam, aquesta setmana de moixos. La sensació de descontrol pel que fa a la presència de moixos ferals al carrer és palesa. Un animal “feral” és el que passa a ser salvatge després d’haver estat domesticat. Les colònies, controlades o no, són més de cada dia i són més també els moixos que veim a lloure pel carrer i entrant a cases i corrals, fent renou o deixant excrements i males olors per voreres i carrers.
L’entrada de la nova llei podria fer canviar la situació. L’Ajuntament, que és acusat d’inacció per les associacions animalistes i per les persones gestores de colònies, haurà de bastir un pla que reguli la presència d’aquests animals al carrer. Tot i que l’opinió pública sovint es manifesta molesta amb les colònies de moixos, el cert és que també de cada vegada hi ha més persones sensibilitzades que no podrien comprendre que tot això es gestionàs amb el sacrifici dels animals.
Per part dels col·lectius animalistes s’insisteix en la necessitat de gestionar les colònies mitjançant la castració i no veuen el conveni amb Natura Park com una bona estratègia per aplicar aquesta regulació. De fet, és creixent la sospita que a Natura Park molts dels moixos són sacrificats.
Hi ha desconcert a les administracions locals sobre la forma com hauran d’assumir a partir d’ara la regulació de les colònies de moixos i de la presència d’animals al carrer. El cost inicial pot ser important, però també és cert que una gestió ordenada i contundent ajudaria, com a mínim, a pal·liar una situació que tant a ulls de les persones gestores de colònies com a ulls dels veïnats, està desbordada.
Ens consta que les relacions entre l’Ajuntament actual i els col·lectius animalistes no són bones, però no quedarà més remei que, abordant la qüestió de forma resolutiva i alhora empàtica, s’asseguin i s’entenguin. La llei, ara, empara les dues bandes, i caldrà fer camí per arribar a una entesa que ha de passar per una gestió més directa i localitzada del problema i una inversió important per part de l’administració. Només així es protegiran els animals i alhora s’evitaran molèsties ls veïnats i càrregues excessives a les gestores de colònies. La responsabilitat és de l’Ajuntament, la feina és de tothom.
