Foto: Produccions de Ferro
Caterina Alorda, Agnès Llobet i Joan Toni Sunyer Les fures, de Llorenç Villalonga a la Institució Alcover en el marc de Literactua del silenci. Estan sota les ordres de la dramaturga Aina de Cos (Palma, 1975), que explica com és la gira.
Divendres podrem veure ‘Les fures’ a Manacor. Ja heu fet funcions abans. Com està sent aquesta gira?
Hem fet actuacions a un parell de pobles i la resposta està sent positiva. Un dels objectius que teníem era el de reivindicar obres de narrativa i ja el dia de l’estrena, una amiga em deia que li havien entrat moltes ganes de llegir Les fures. Les persones surten molt encuriosides i amb moltes ganes de conèixer la novel·la de Villalonga, ja que no és la més coneguda. Això és part de l’èxit i el que fa especial aquest cicle. Ho feim per fer valdre altres dramatúrgies d’actors de teatre. A part d’això, la feina amb les actrius ha estat brutal. Vaig anar amb una versió i durant les dues setmanes d’assajos ens vàrem posar a fer feina per veure què funcionava i què no.
L’obra relata la tornada de Villalonga a Mallorca després de 10 anys a fora i com xoquen els records d’infància amb la nova realitat que s’ha trobat…
Les fures està dividida en dues parts, la infantesa i 10 anys després. La meva idea ha estat enfocar la primera part com si fos un joc infantil en el qual els tres nins protagonistes juguen a interpretar la resta de personatges del poble. M’he centrat en dos personatges, amb Xim el ferrer i Tonina perquè, d’alguna manera, són els referents del narrador. Són les dues úniques persones del poble que no tenen aquella por irracional a les fures. I de la segona part, una de les coses que més em va sobtar és el sentit de l’humor, que és espectacular i el sentit crític. Està escrita als anys 70 i hi ha una crítica ferotge al capitalisme i el consum des d’un lloc satíric. Trob que és brillant. El material amb el qual he tractat és brillant i molts dels diàlegs estan de manera literal i funcionen. Sents quan el públic riu i penses que això era el sentit de l’humor de Villalonga. Hem volgut respectar i honrar aquest sentit crític i l’humor.
També hi té un paper important el turisme?
El xoc amb el turisme. A la segona part feim el viatge al desencís, a fer-se adult i abandonar el joc. Les persones que té com a referent ja no hi són o han partit del poble i la gent del poble està en el progrés que és consum i coses que no necessita, ell ho diu posant la imatge d’una ràdio que té tot el dia té anuncis. I els personatges que han quedat al poble, com el seu amic Joanet, de cop s’han convertit en la figura del jove dels anys 70 que se’n va amb les turistes. En Joanet era una ànima innocent. A través de molts de personatges i moltes imatges deixa clar que el progrés i el turisme són qüestionables. El que té un paper important és aquesta mirada crítica. Es fa la pregunta si estan millor del que estaven, si realment necessitem pagar a terminis coses que realment no necessitem, què està fent el turisme amb nosaltres amb l’illa. I per mi, el fet revelador, és que està escrit als anys 70 i és absolutament vigent. Quan ho vaig llegir me’n feia creus. Aquest senyor era un visionari.
Alguna cosa més a destacar?
La feina dels actors. Són bèsties escèniques, tots tres, i ha estat un plaer treballar amb ells. Hem fet un equip meravellós proposant i jugant amb propostes. L’estàs dirigint i ells han estat sempre oberts a cercar, provar i jugar. Destacaria la feina dels intèrprets.
