“No vos pinteu els braços, tia, que pareixeu unes quilles de Palma”. “Me perdones, Laia? Jo som felanitxera, i d’esquérres”. Una colla de mitja dotzena d’al·lotes esperen davall el cel tapat de Felanitx, amb la taxa d’humitat més grossa de tot l’any, que ballin els Cavallets i els Gegants davant el Convent”. “Jo m’he aixecat a les vuit per fer la preinscripció a Menorca, no badeu, ties, que no hi ha places”. “Idò jo no hi he pensat, i ja tenc clar que me’n vaig d’au-pair”. Felanitx està expectant, joves damunt els bancs de pedra gastada, un rotlo perimetrat per canyes verdes que el mateix públic aguanta. I les autoritats, entre somrients i estoiques, que surten del temple, amb la presència de l’omnipresent Catalina Soler, Carraixeta, i del conseller d’Agricultura, l’alaroner Joan Simonet. També hi ha, entre d’altres, el líder de MÉS al Parlament, Lluís Apesteguia. Els balls, amarats de calor humida, es fan eterns.
“Molt béeee”, diu Catalina Soler, fent mamballetes amb una bona rialla cada vegada que s’acaba la música d’una de les ballades. La batlessa Carraixeta, però, no perd de vista la gent que té a mà dreta. Són els penyistes de la penya taurina més antitaurina del món, la penya del Cosso. Esperen pacients, amb el pal·li, i respectuosos amb el silenci que es demana per als balls dels Cavallets. Catalina Soler mira una vegada i una altra cap a la dreta, i assenyala cap al pal·li amb els dits índex i anular i després se’ls du als ulls, com aquella qui diu “sé que hi sou, i us veig, alerta amb el que feis”. El pas de les autoritats per davall el pal·li, o el del pal·li per damunt les autoritats, que no se sap què va primer, és un dels moments més esperats de la neofesta més punqui de l’illa. Hi ha hagut anys que s’hi han sentit estrets de bon de veres, els polítics. Els cavallets ballen les cançons de sempre i les cançons noves. “Jo enguany fa deu anys que vaig ballar, tia”, diu la futura au-pair. Catalina Soler torna a mirar cap al pal·li. Apunta qualcú amb el dit i després, també gestualment, diu que no. Si li sabéssim llegir els llavis pareixeria que diu: “Amb tu aquí, jo no passaré”, i riu, cercant la complicitat davant l’acte extrem en què està a punt de participar.
Hom recorda l’any del flit, de les barreres i de l’#HolaBiel, però ara no hi ha tanta maror, ni de molt. S’acaben els balls i xeremiers, cavallets, caparrots i gegants passen per davall el pal·li amb el màxim respecte i veneració per part dels cossaires. Després hi passaran amb alegria indissimulada Lluís Apesteguia i el glosador-regidor Miquel Servera, Boireta. Faltarà només l’estrella del dia i el seu seguici de polítics de Palma. Sense perdre la seva rialla popular, i sabent que sacrifica el vestit dels diumenges, Catalina Soler, Carraixeta, revestida de coratge i amb Joan Simonet de lloctinent, es tiren dins el brut, mai més ben dit. Els plou una allau de suc i altres substàncies líquides en els quinze segons més llargs d’aquest estiu.
Hores abans, a la plaça de l’Arraval, amb les persianes dels balcons obertes de bat a bat, la plaça esperava l’arribada de la quica ressuscitada i la comitiva cossera, procedent en processó de la font de Santa Margalida. Als balcons, propaganda dels comerços més importants de la venda de l’illa: Metadona, Iquehiha, Lirel, Kuhir&Partir, BricoDeVox, un concurs de balconning… Sota pal·li, custodiats per agents municipals prou amarats i espirituosos, compareixen els xeremiers, pregoners il·lustres d’enguany. La quica pica alegre en braços de Tomeu Nousous i puja al balcó que promou la Macrogranja de Quiques Ponedores “Es Sindicat” davant el deliri de felanitxers i externs, mols dels quals són indesitjables manacorers.
Un xarlatà argentí de verb adornat i de nom Diego Armando es cuida de fer de mestre de cerimònies i presenta tot l’equip de xeremiers. Pau Mas, Tomàs Salom, Miquel Tugores, Pep Toni Rubio i Pep Rotger pugen a l’escenari, des d’on pronunciaran el pregó. Rotger ho adverteix de bon principi: “No tenim rei… ni marquès”. I al so de “No volem ser”, armat amb una raqueta, una pilota de tennis i una americana de Louis Puton, dins una barqueta de set pams, Rafel Nadal, Guixó, manacorer il·lustre, entra a plaça on serà proclamat marquès de Levante per la batlessa Carraixeta, que, ben amarada de vi, s’encara amb un policia i proclama marquès de Levante el tennista més monàrquic del segle XX i del que hem passat del XXI.
El pregó és més sentimental que punqui, més transcendent que sarcàstic, més nostàlgic que iconoclasta. Pep Rotger, amb l’autoritat que donen els anys i la presència ininterrompuda a les places i carrers de totes les viles de Mallorca, encapçalant festes, neofestes i altres herbes enceta amb força: “Els nostres padrins eren esclaus dels terratinents i els senyors, nosaltres ho som dels hotelers i de la indústria turística”.
“Sonau molt millor vestits aquí, que quan anau amb aquell color rosat” i “si no fos pel Cosso, no tendríeu Much ni Muca”. Ha entrat en escena Jaume Julià, Estepoll, flabioler local que adorna amb les seves músiques els cavallets oficials, que en poques hores ballaran davant el Convent. Els Cosseros i els felanitxers es reivindiquen com els pioners de les neofestes, davant l’explosió massiva del Much de Sineu, avui neofesta per excel·lència.
Rotger continua amb la seva intervenció ara recordant que el Cosso, “és una penya bovina, més que no taurina, perquè sempre heu estat més a favor del bou que del torero”, diu mentre recorda felanitxers il·lustres i enyorats com Sebastià Cerdà o Llorenç Mostel, entre molts d’altres: “No sabem si sou els seus fills, els seus nets o els seus nebots, però formau part de la mateixa tribu dels quibercosseros”. “Sou més Cosso que mai, i tan cosso com sempre”, diu el portaveu dels xeremiers pregoners.
“Beveu, menjau, barrinau, queavui és festa” diu, i així, en un segon o dos, Maria Hein, rossíssima i amb un collar de plomes de quica XXL a ritme de Motomami, canta “Que qualcú tregui a ballar la nostra quica, que té molta ballera”, i com si fos la Moreneta de Montserrat o la marededeu de Lluc amb plomes ens recorda que “la Quica està morena” ara que és temps de figues flors.
Felanitx, tan enfora de tot, i tan a prop de Manacor. Felanitx, el poble de les ments despertes i agosarades, dels genis irredempts i la creació desbocada. Felanitx, capital de la iconoclàstia il·lustrada i la intel·ligència natural, cau de la controvèrsia dialèctica i la radicalitat del vi per compondre esperits insubornables. Del Cosso al cel de les quiques, un any més.
