Ignasi Casas Ollé (Barcelona, 1969) és llicenciat en Física i i té un màster en administració d'empreses per l'Escola Superior d'Administració i Direcció d'Empreses (Esade). Actualment, és gerent de l'Hospital de Manacor, un càrrec que ostenta des de 2023, però fa prop de tres dècades que està vinculat al Servei de Salut de les Illes Balears, exercint com a Director Insular de Recursos Humans, Desenvolupament i Gestió Economicosocial al Consell Insular d'Eivissa, com a gerent de l'Àrea de Salut d'Eivissa i Formentera i cap de l'Àrea Econòmica i cap del Servei de Compres i Unitat de Supervisió i Control de la Concessionària de l'Hospital Can Misses. Parlam amb ell dels tres anys al capdavant de l'hospital manacorí.
Aviat farà tres anys que està al capdavant de la gerència de l’Hospital de Manacor. Com valora aquest període? Ha pogut fer radiografia del centre i veure quins són els reptes i mancances?
El repte més important és el procés de transformació assistencial de tot el que és l’Hospital de Manacor. Jo diria que actualment estem a mitges. L’hem començat i estem canviant els processos, optimitzant-los i, sobretot, donant-li un embolcall, una força, en temes de qualitat. Vull dir qualitat certificada, amb ISO amb UNE i amb una metodologia bastant innovadora dintre de tot l’ecosistema sanitari d’Espanya, que és amb la metodologia LEAN.
I amb què es basa aquesta metodologia?
El que intentem fer és que el flux assistencial sigui òptim, en el sentit que el pacient no hagi d’esperar, el pacient li fem les proves que toquen, és a dir, que tot sigui el més continu possible del pacient.
Has notat un gran canvi en la teva arribada conforme a la situació de l’anterior gerent de la Catalina Vadell? Has implementat moltes accions noves? No sé si hi havia coses que tenies clar que funcionaven i altres que no…
El que tenia clar és això, però això no es pot fer si l’hospital no té una cultura de qualitat important i aquest hospital, l’Hospital de Manacor, té una cultura de qualitat d’excel·lència importantíssima. Per fer un símil, és tirar una llavor en un camp que és bo. Es pot fer aquí perquè hi ha una cultura de qualitat i de millora constant i d’humilitat. I per això he de pensar que no ho faig prou bé, encara puc millorar i què més puc fer. Si tu no tens aquesta cultura, qüestionar-te en grup i dir en grup als teus companys que estem fent malament és molt complicat. Quan dic que estem fent malament, em refereixo a veure què podem millorar perquè a vegades, el que fa molt de bé per un departament per un altre és un problema. Per exemple, que jo enviï moltes radiografies de cop perquè em va millor fer-ho un cop a la setmana, potser fa que el Departament de Radiologia se saturi i quedi tres dies bloquejat. Aquestes coses són les que estem treballant.
Heu començat també els primers trasllats de serveis en el nou edifici. Què queda per davant i com estan els terminis per acabar de fer una mudança definitiva?
Dintre d’aquesta cultura de canvi, de millora, evidentment, també hi ha una millora d’infraestructures que és la més evident de totes. El que hem de tenir en compte és que no podem fer el mateix en un lloc nou, hem de canviar. El que estem obrint ara és tot el que és la part ambulatòria i tot el que seria l’hospital de dia: consultes, gabinets, els espais on fem els tractaments oncològics, quirúrgics, diàlisi, tota aquesta zona de rehabilitació, totes aquestes zones que de nit, tanquen.
I quins terminis hi ha per això?
M’és difícil de dir per què pel mig hem fet un modificat per millorar totes les instal·lacions. L’edifici ambulatori aquest any hauria d’estar tot funcionant. Després ens falta tot el que és la part quirúrgica, el nou paritori, l’UCI… Això segurament seria, al ritme que anem, serà cap a finals de l’any que ve.
Xerrant de la metodologia que aplicau i de la millora assistencial, una de les grans queixes que sempre hi ha hagut en general de tota la sanitat pública, són les llistes d’espera. Amb aquesta ampliació de l’hospital, aquest fet millorarà?
Tot el que estem fent organitzativament és per millorar les llistes d’espera, evidentment. Dintre de la metodologia que dèiem hi ha un element que implica que no es pot esperar, que no pots acumular… Hi ha una sèrie de lemes que has d’intentar no fer. Evidentment, un dels nostres objectius que les llistes d’espera siguin el que han de ser. Hem de tenir en compte que per fer un diagnòstic entris a l’hospital i el mateix dia el tenguis i surtis tractat. Això ens agradaria, però tecnològicament és molt complicat fer aquestes coses.
Una de les qüestions que vàreu tractar en la taula rodona que organitzava Dones de Llevant fou el fet que precisament per evitar aquestes llistes d’espera s’hagin de passar serveis a la privada. Això és així? Hi ha més derivacions a la privada per certes proves o operacions? Quins percentatges tenim en aquest moment?
Els percentatges, jo diria que nosaltres hem minvat l’assistència cap a la privada. Ara derivem menys que abans. En quantitat exacta, m’és difícil de saber, perquè tenim diferents modalitats. També hem de tenir en compte que hi ha hospitals que són de xarxa pública i als quals derivem, també formen part nostra, tot i que hi ha gent que els considera privades com la Creu Roja i Sant Joan de Déu. Després tenim un hospital en aquest costat que és privada, que és l’Hospital de Llevant.
Imagín que els concerts i el cost econòmic és diferents, no?
És diferent. Creu Roja i Sant Joan de Déu formen part de la xarxa pública hospitalària des de fa uns 15 anys. De totes maneres, aquí el que hem de veure és una qüestió que ens hem de plantejar: estem aplicant la mateixa solució per a resoldre les llistes d’esperes durant fa més de 30 anys: derivar la privada i sembla que no ens en sortim, però insistim. Això ens ho hauríem de qüestionar, però aquests debats a vegades són difícils d’obrir.
Una de les demandes és augmentar habitacions, augmentar llits i que es puguin cobrir les necessitats de tot, no només de Manacor ciutat sinó de tota la comarca, perquè l’hospital és comarcal. Imagín que per aquí es va començar aquesta ampliació. A quantes persones donen atenció a l’hospital?
No ho sé. Nosaltres, a grans trets, estem fent unes 80.000 urgències, fem unes 10.000 altes…
Quants llits hi ha actualment i quant de llits hi haurà a final d’any quan s’hagi acabat tot el traspàs a l’edifici nou?
Els llits no es transformen ara. Han quedat fora del Pla Director i han d’entrar en una tercera fase.
Quan es desenvoluparia?
Quan s’adjudiqui.
Però s’entén que és una cosa damunt la taula i que ha de ser imminent dels pròxims anys?
Ara s’ha d’acabar de transformar tot l’hospital perquè l’hospital més vellet de la comunitat, du 30 anys.
Actualment quant llits hi ha?
220, aproximadament. És veritat que segurament podrem guanyar algun llit perquè fèiem servir llits per fer tractaments ambulatoris. Una de les qüestions que es va parlar a la taula rodona de S’Agrícola va ser aquesta. Justament la sanitat no vol enllitar la gent. Vostè vol anar a l’hospital i estar 40 dies en un llit hospitalari o vol estar dos dies a l’hospital i 30 a casa? La sanitat justament, el que està fent, per això hem fet un edifici ambulatori, és intentar que el pacient estigui dintre del seu àmbit social, familiar o privat. Ningú vol estar en un hospital enllitat. Els hospitals han canviat moltíssim. Tota la part quirúrgica i la part de cirurgia ambulatòria ha fet un bot aquests anys. La cirurgia és mínimament invasiva i es tracta que et facin el mínim perquè avui mateix o en dos dies com a màxim puguis tornar a casa perquè la ferida és mínima. Caminem cap a l’atenció domiciliària, per intentar que et tractin a casa teva, que estiguis a casa teva. Evidentment ha de tenir un suport familiar, ha de tenir un suport que pugui permetre aquesta assistència. Està comprovat que la gent es recupera més satisfactòriament, té menys complicacions, sanitàriament, socialment… Des de tots els punts de vista quan està més a prop del seu ambient. Aquí tenim un camp obert importantíssim.
És una situació ideal, però, hi ha molta gent que no té possibilitat que l’assisteixin a casa i encara que sigui una operació petita moltes vegades necessites un suport o una ajuda. En aquests casos com es fa?
Aquí és diferent però nosaltres som un hospital d’aguts, una sanitat. No fem part social.
Sí, però si tu fins ara oferies un servei que implicava que podies quedar dos dies perquè necessitaves unes cures, si ara aquestes cures no és fan, s’entén que qualcú te les ha de fer.
El que vull dir és que estem treballant amb unes cirurgíes mínimament invasives i que si abans et feien un tall de cinc centímetres ara no et fan ni un tall. Hi ha la cirurgia laparoscòpica i t’operen amb tres punts. La recuperació no és la mateixa. Aquí per exemple no necessites assistència a casa. Evidentment, la societat ha canviat. Cada cop hi ha menys població pediàtrica, menys joves i de cada cop tenim gent més gran, més malalties cròniques… Tot això canvia la situació i la trasllada fora de l’hospital. Parlem d’un tipus de pacient actiu, és a dir, conscient que té una malaltia o diverses i que s’ha de cuidar.
S’amplia l’espai amb la reforma i si el pla director evoluciona també s’ampliaran els llits. Una de les grans demandes és precisament però la part de personal. Hi haurà prou personal per omplir tot aquest espai ampliat?
Sí, entenc que sí. Nosaltres hem ampliat personal a mesura que l’hem necessitat. En aquests darrers anys hem entrat unes 100 persones més.
Hi ha alguna especialitat que va més mancada que l’altre?
Sí, evidentment. Hi ha especialitats que no es troba gent i especialitats que sí que en trobes gent. Cada cop que ens apropem a una especialitat o a un punt més petit les circumstàncies són molt diferents. En general, hem anat ampliant personal. En concret, hi ha especialitats que és molt difícil trobar personal.
Per exemple?
Per exemple, fa anys que patim mancança de radiòlegs. Així tot hem incorporat un radiòleg.mAquesta, jo crec i ara em sap greu dir la paraula, és tradicional. Aquesta porta a anys amb mancança d’especialistes.
I anestesistes?
Per exemple, aquí vam fer un tomb. Quan vaig començar l’Hospital tenia un contracte amb una empresa privada per cobrir la manca d’anestesistes i ara aquest contracte ja no el tenim, perquè tenim prou anestesistes. També és cert que tenim ajudes puntuals de Son Espases. Hem canviat? Sí. És suficient? No
Hi havia també la qüestió de ginecologia que va ser de les darreres i en què també hi havia una manca de personal, no?
En ginecologia és una mica diferent. Tenim personal, però tampoc suficient, estem en aquell límit. Vam tenir circumstàncies: baixes, maternitat… A més, hi ha un altre factor i és que el personal major de 55 anys té dret de demanar l’excempció de guàrdies. Tot plegat va fer que puntualment tinguéssim problemes en la cobertura de les guàrdies. Ara estem rebent ajuda dels hospitals de Son Llàtzer i Son Espases. Jo crec que si tot va bé, al final d’estiu ja arribarem a estabilitzar el tema.
Fa unes setmanes sortia una notícia en diversos mitjans que deia que només un dels primers 4.000 aspirants a plaça en el MIR havia triat les Balears com a destí. Quins factors creu que influeixen en aquest fet?
No crec que m’ho hagis de preguntar a mi. Això s’ha de preguntar a la gent que tria. Jo, com veus, he triat les Balears. No ho sé. No en tinc ni idea. T’ho diré al revés. Per exemple, aquí hi ha hagut metges que fugien d’una gran ciutat, de Madrid o Barcelona, però cadascú té la seva circumstància. No en tinc ni idea. És especular absolutament.
Diversos col·lectius signaren fa uns mesos un manifest mostrant preocupació per l’estat de la sanitat pública. “Ens feim ressò del malestar del nostre poble per la manca de serveis sanitaris públics suficients que puguin atendre les necessitats de la nostra societat” deien en el manifest. Això va ser per mor de l’anunci de retallades en els serveis de ginecologia i en aquell moment demanaren una reunió amb vostè. L’han arribat a fer?
Si em van demanar una reunió, jo m’he reunit amb tothom. Amb Dones de Llevant m’hi he reunit i arran de la reunió amb elles he anat a la xerrada de S’Agrícola. Jo crec que hem de fe puntualitzacions molt importants. Una, és que aquí ningú ha retallat res: la sanitat ha anat en augment i cada cop estem fent més serveis. Una altra cosa és que evidentment ens trobem incidències o situacions que ningú vol viure, però hem de tenir en compte el volum de la gent que treballa aquí i de les interaccions que tenim. Estem parlant de 600.000 interaccions amb tota la població. Evidentment, això fa que hi hagi incidències i estem treballant perquè siguin les mínimes possibles. També estem fent altres coses i és intentar detectar-les. Volem saber què està passant, perquè si no ho coneixem no podem millorar.
