Ja s’ensumava el que es coïa, però no n’érem prou conscients. Aquell estiu a Tunísia fou tan calent, no gaire més, com els de Mallorca aquests darrers anys. Segurament havíem fugit de les Olimpíades vers una cultura on l’esport era minoritari, i el deport era molt practicat. Apreníem els rudiments de l’àrab clàssic, de la llengua de l’Alcorà i el Calila i Dimna, o de Les mil i una nits. Els venedors de la suq al cap d’un parell de dies ja ens separaven dels guiris i ens feien una mica més de cas, tampoc no regatejaven, simplement ens deien un preu raonable i ja n’havíem sortit. Compràvem joies, artesania de cuiro, roba, ganivets i altres peces de ferrer, llibres… També adquiríem vi excel·lent del país, els francesos no n’havien passat debades, però te’l donaven dins una bossa negra i si mostraves la botella pel carrer era ben igual d’anar calçons baixos. Tothom et mirava, desficiosos tu i ells.
Quan parlàvem amb gent d’allà, solíem començar pels professors, tant homes com dones, i llavors gent que trobàvem a les llibreries. El personal tunisenc era loquaç i tenia molta curiositat per allò que ens havia portat a estudiar àrab a la Bourguiba School ben al costat de la sinagoga major de Tunis, custodiada sempre per una parella de policies amb metralladora. Davant la sinagoga hi havia una carnisseria caixer, no en vaig veure d’altra. A tothom li agradava “discutir” i ens delíem per practicar allò que no era la seva llengua habitual, només coneguda pels que tenien estudis. La llengua del carrer era l’àrab mitjà, amb influències de l’amazic, poc habitual en aquella zona de Tunísia. Les preguntes solien ser sobre la nostra feina, la família, molta política, el sionisme i la nostra posició respecte de Palestina. N’hi havia que amb veu baixa es declaraven comunistes, la majoria socialistes, però la pregunta final solia anar de religió. Davant les manifestacions d’agnosticisme de molts de nosaltres, els seguidors de Stalin s’escandalitzaven i reivindicaven la vertadera religió, davant els kafir, o sigui nosaltres, els infidels.
Les manifestacions més radicals sobre la religió anaven a càrrec dels llibreters. Amb el nostre àrab pedestre i amb l’ajut del francès, explicàvem que de joves anava bé fer un poc el gambirot, però que quan hom cobrava seny, havia de cercar una dona així com cal, més verge que la Marededéu de la Cinta, deixar l’alcohol i les cigarretes i fer-se un cop al front de tant de tocar el trespol de la mesquida i deixar-se la barba com més llarga millor. Aquí ja mostraven el llautó, era el ferment de fenòmens com l’islamofeixisme amb la seva filera d’atemptats i assassinats arreu del món. Amb el seguit de contraatemptats i assassinats també.
Vist de tan enfora, podem pensar que l’única expressió cultural que consideraven pròpia era l’islam, s’hi refugiaven perquè les dictadures (Bourguiba, l’FLN, Hassan II i un llarg etc.) els havien foragitat de la política. La cultura “laica” que nosaltres començàrem a bastir d’ençà de l’Humanisme, lentament i tantes dificultats, havia estat assajada, sobretot a Egipte, amb la Nahda, o Renaixença, que culminà en fracàs i que arribaria a donar pas als Germans musulmans o bé als militars “moderns” que imitarien Ataturk i enviarien a pondre ous de lloca, reis i reietons diversos, més o menys titelles del colonialisme francès i britànic.
Renovar la misogínia era fàcil perquè sempre havia estat present, potser més descarada que a la resta de religions monoteistes, i la dona s’havia de cobrir els cabells per no encendre la concupiscència dels mascles, sobretot dels fogosos i impius occidentals. N’hi ha encara que creuen que “és la seva cultura” i s’ha de respectar. Angelets!
