skip to Main Content

Democratització i democràcia cultural: diferents conceptes i concepcions de la cultura

*Il·lustració Estefanía Rodero

Marina Velasco Puigròs

Dins el món de la gestió cultural hi ha dos conceptes que sovint s’entenen com a sinònims, però que en realitat divergeixen substancialment en els seus objectius i que, precisament per això, és important tenir-ne una noció clara: democratització cultural i democràcia cultural.
Per una banda, la democratització cultural té com a finalitat principals difondre els beneficis de la cultura al conjunt de la població, proporcionar coneixements culturals per a fer possible la participació dels beneficis de l’elit cultural i per a eliminar la bretxa que produeix la desigual possessió de béns propis de la cultura. És a dir, s’entén la cultura com a consum. Així, aquesta forma part d’una estratègia d’integració, es reserva als ja iniciats en aquest àmbit, pretén incrementar el mercat cultural i se centra especialment en la cultura denominada museística i culta.
Per altra banda, la democràcia cultural té com a pràctica principal assegurar que individus, grups o comunitats comptin amb els instruments adequats perquè desenvolupin la seva vida cultural amb llibertat, responsabilitat i autonomia. Això és, la cultura com a participació. D’aquesta forma, s’entén oberta a tothom, com una estratègia de participació i canvi autònom, viva i lliure quant a l’activitat i l’expressió, com a creació i moviment cultural on participa activament la ciutadania.
Una vegada clarificats aquests dos conceptes, es pot preveure com n’és d’important la línia que s’esculli envers la concepció de la cultura. I és que fer-ho des de la democratització o la democràcia cultural pot comportar oscil·lacions i canvis tan importants i transcendents com els següents:
En el primer cas, ens trobam davant la postura més comuna i difosa dins el camp de la gestió cultural, ja que encara avui dia es manté la creença que com més gran sigui la difusió cultural des del punt de vista de la projecció pública i el suport institucional, major serà també la incursió de la població en les activitats culturals nascudes de la sensibilitat intel·lectual de l’elit. Només pot existir el màxim desenvolupament cultural quan la població (públic-espectador) tingui la possibilitat d’accedir lliurement a la cultura elitista, mitjançant la implementació d’una sofisticada maquinària publicitària i comunicativa, des del suport econòmic que possibiliti la difusió d’aquesta cultura. És a dir, la democratització cultural proposa ser una espècie de guia cap a una “cultura ideal”, provocant una participació passiva a través de la difusió. Així doncs, la democratització entén la cultura com un bé col·lectiu que per defecte no està a l’abast de tothom i que cal fer-ho arribar mitjançant alguns mètodes.
En el segon cas, en canvi, es posa èmfasi en la necessitat de deixar que sigui el mateix individu qui participi de la vida cultural sense limitacions imposades. Cada persona (actor-participant) es motiva a conèixer determinats aspectes culturals, sense la necessitat d’una direcció externa o imposicions. No fan falta plans estratègics perquè els individus s’involucrin culturalment en activitats programades, sinó que decideixin lliurement en quins refereixen participar. Per tant, la democratització entén la cultura com un procés personal i espontani, el qual es construeix des de la convivència quotidiana.
Per tot això, i si bé és cert que no és negatiu que existeixin diverses alternatives culturals a la disposició de la població, l’ideal és que existeixi un equilibri que es decanti per la democràcia cultural, on cadascú sigui responsable de les seves eleccions i les realitzi des de la seva pròpia motivació personal, però comptant amb el suport que també suposen les democratitzacions culturals. Pot sonar una visió una mica utopia, però estic convençuda que és possible arribar-hi.

Back To Top
Search