“Després de l’atemptat haguérem de menester tres hores i mitja per agafar un taxi”

“Nosaltres ja hi havíem passat tres dies seguits, per aquell carrer. De fet, el dia abans de l’explosió nosaltres havíem esperat una amiga que sortís d’una reunió assegudes a un portal ben a prop d’allà on va passar, durant vint minuts”. Qui parla és Maria Magdalena Massanet Riera, manacorina que en companyia del seu germà i de dues amigues més, residents a Porto Cristo, va passar uns dies a Turquia, tot coincidint amb l’atentat que va provocar fa deu dies sis víctimes mortals i un centenar de ferits.

De fet, encara es podria dir que poques víctimes hi va haver si es té en compte que el carrer Istiklal, on va tenir lloc l’explosió, és un dels més concorreguts d’Istanbul. “El dia dels fets”, conta Maria Magdalena, “partírem mitja hora enfora d’allà on va passar tot. Hi havia tanta de gent que els cotxets ni hi circulàvem. Nosaltres acabàvem de dinar. I de dins el bar ja vàrem sentir unes sirenes, baixàrem i passaren dues motos de policia, amb dos policies damunt i un que enregistrava imatges, allò ja no ens va agradar gens”. “Al cap d’un moment, un contacte d’una de les meves companyes de viatge li va telefonar avisant-la que hi havia hagut una explosió però que no sabien si era per gas o per un atemptat”, continua explicant la manacorina. “A l’altra companya nostra ja li va telefonar una germana seva, que ho havien vist per la televisió, i que sí, que era un atemptat”.

Ja amb la informació assegurada, i essent conscients que no els convenia ser gaire per enmig, es decidiren a agafar un taxi: “Va ser un desesper, tota la ciutat estava embossada, i vàrem estar tres hores i mitja per poder agafar el taxi”.

L’atemptat d’Istanbul va arribar el penúltim dia del seu viatge i ja no variaren els plans que tenien. Sí que explica tanmateix Maria Magdalena que l’endemà de l’atemptat no vàrem sortir. Vàrem canviar de plans, però tampoc no sé si hauríem fet res. Anàrem a un centre comercial que hi havia a prop de l’hotel i que era una mica més petitó”.

Ara ja són tots aquí, i reconeix aquesta manacorina que “l’esglai va ser gros perquè no ens podem llevar del cap que just el dia abans havíem estat assegudes en aquell mateix carrer”. Després de vuit dies de viatge, idò, pogueren tornar sanes i estàlvies i agraint que no els hagués passat res més que el retgiró.