La humanitat ha viscut sempre amb la idea de progressar. Hom creu que la ciència avança que és una barbaritat, i que les persones amb un poc de seny n’han de fer cas. N’hi ha que diuen que han fumat tres capses de tabac cada dia i que no està demostrat que això hagi de fer càncer de pulmó, perquè ells no en tenen. Seria un poc com el cas d’Eduard Punset, que deia que no estava demostrat que ell s’hagués de morir, perquè encara no s’havia mort. Ara fa un grapat d’anys que és mort, la llàstima és que no ho hagi pogut veure per constatar-ho.
Tot això surt a rotlo perquè en el ple d’aquest dilluns passat una senyora molt aguda va intervenir des del públic quan la sessió ja va haver acacabat. El batle li donà la paraula dient que “no sé si al públic hi ha qualque altre qüestió a tractar i si ens han pogut seguir en aquest idioma tan especial i tan nostre que tenim”. Joan Joan, Tauleta, feia senyes cap al balte renyant-lo amb la mà, com se sol fer als infants que no fan bonda.
La senyora en qüestió, que ha corregut molt de món, va començar a parlar sense micro, però tot d’una la interromperen, perquè esperàs, que no la sentien. Pareixia que hi havia qualque problema tècnic… Llorenç/Lorenzo Nadal, de Vox va agafar el seu molt gentilment, com si tengués moltes ganes que la poguessin sentir. Però aviat els problemes es resolgueren, i aquella senyora pogué començar a plantejar la pregunta. Ella va dir que era molt senzilla, la pregunta, però va fer un poc d’introducció i tot: “Jo som mallorquina, nascuda a Mallorca, a Palma. He viscut a l’estranger. Tenc la meitat de la meva família que és estrangera. Jo em sent ben mallorquina, cent per cent. El meu idioma jo no m’agradaria que ni un estranger ni un altre espanyol hi passàs per damunt. La meva pregunta és: des de quan existeix l’idioma mallorquí? Qualcú em pot contestar?”.
Després d’uns segons d’estupefacció general, el batle es revestí de coratge, i de paciència, i li respongué: “Li podem fer la consulta i podem fer arribar…”. Però ella l’interrompé, “no, no no”!, va dir. Nonono, perquè clar, ella feia la pregunta, però resultava que ja tenia la resposta, que és d”una fantasia i d’una imaginació formidables, gairebé tant com el rigor amb què es va expressar: “L’idioma mallorquí es va escriure l’any 1935. Tenim la nostra pròpia gramàtica”. No sabem si vol dir que abans del 1935 ningú parlava mallorquí i la cosa va néixer per generació espontània, o si vol dir que va ser escrit per primera vegada, i que tot el que s’havia escrit abans en la llengua de Mallorca no era mallorquí… Però l’atreviment d’aquella senyora que havia viscut a l’estranger encara anava més enllà: “L’idioma català és del 1920 i el va escriure un mallorquí”. Devia parlar d’Antoni Maria Alcover? Deu voler aquesta senyora que sap tants d’idiomes que a la llengua que parlen al Principat de Catalunya li diguem mallorquí, ja que “la va escriure” un mallorquí?. A la fi, però, la pregunta va arribar: “La meva pregunta és com és que tenim que (sic) xerrar el català en ves (un altre sic) de xerrar el mallorquí? M’enteneu? Jo com a mallorquina que he viscut a l’estranger i xerr alguns idiomes, no ho entenc”.
La senyora parlava un català més o menys correcte i el batle li respongué en malllorquí, i va parèixer que s’entenien: “”Jo li explicaré. Hi ha moltes publicacions i experts, i seguríssim que més experts que jo i que vostè, que ja han dit el que havien de dir, i de fet la Universtitat de les Illes Balears que ja determina quina és la denominació correcta. Ho dic perquè han sortit diferents acadèmies, o protoacadèmies o no-sé-què-acadèmies que es creuen que tenen la raó… i jo crec que el que hem de fer en aquest cas si volem i respectam el nostre idioma és deixar que siguin els experts els que xerrin, i els altres com a molt, com a molt, com a molt, podem opinar, però res més”.
I així acabaren. Amb qui se’n degué anar a fer un te matxa, quan va acabar la seva intervenció, aquesta senyora? Deu ha ver telefonat a la Universitat, ja, a veure què li diuen?
