Dia Mundial del mig-ambient (sic)

Montserrat Alcaraz

Cada dia és el dia mundial d’alguna cosa. Amb tanta abundància les efemèrides s’han fet rutina. Tanmateix, el Dia Mundial de la Pau, el Dia Mundial del Medi Ambient (5 de juny) i el Dia Mundial dels Drets Humans, potser són necessaris, ja que tenen un caràcter inclusiu. Per exemple, si feim el dia mundial del pancuit estam parlant del dia mundial contra la fam i el dret als aliments és un dret humà. Crec que m’he donat a entendre. Parlant de fam i de menjua, em record que fa trenta anys quan començava la meva estèril trajectòria de repartidor d’alfabegueres i participava activament en les campanyes electorals del PSM i Més, un dia una dona d’edat avançada em va dir “Vosaltres sou els que no voleu hotels a la vorera, hauríeu de menjar arena!” Fou a Campos, en els anys noranta. I han passat els anys i ens hem menjat l’arena… basta veure com han retrocedit els sistemes dunars. Li vaig contar a un amic meu amb el qual tenia tertúlies molt intenses i era un segon pare per a mi, en Colau Cós. Amb el seu sentit de l’humor implacable em va dir “Montserrat, arribarem a menjar merda, el problema és si n’hi haurà per a tots”. En Colau, quan ens férem amics, ja tenia vuitanta anys i l’he enyorat molt.
Aquests dies he llegit que Miquel Montoro ha estat seleccionat com a jove promesa del món digital i ha d’anar a Silicon Valley. A l’espera de les seves reflexions m’atrevesc a fer uns apunts urgents sobre el Dia Mundial del mig ambient. I dic mig perquè anam a mig gas, remam sense determinació com a societat si el que volem és deixar algun llegat digne de ser anomenat naturalesa als nostres descendents.
En primer lloc, unes paraules sobre el lema “actua localment, pensa globalment”. Les manllevaré a una amiga meva i companya, Eduvigis Torres. Parlant del documental Mañana m’escriu: “Contar històries de petites experiències comunitàries d’autoconsum i sostenibilitat està bé, però té una incidència mínima damunt les condicions estructurals i econòmiques globals, i no és alternativa política de res… La magnitud del problema i la urgència de posar-hi solucions és tal que no es pot abordar només des de l’individualisme de les accions particulars i l’autoconvenciment moral aplicat a la xarxa de relacions pròximes…”. El problema és que la paraula marxisme avui fa olor de sofre i tot per mor dels desastres de Lenin i “Satalin” fins a arribar a la neroniana figura de Putin.
Un vers antiquíssim de tradició vèdica diu “Arrossega’t fins a la terra, la teva mare! Tant de bo t’alliberi del no-res”. Quanta profanació ens envolta en aquest món neoliberal… En les relacions afectives, les relacions laborals, les relacions amb la natura… A principi de segle passat un pagès tenia un guany del 40 % damunt el seu producte metre que avui és del 0,7 %.
Un dels ídols de la meva infantesa va ser Fèlix Rodríguez de la Fuente. M’impactava molt que una àguila capturàs amb les urpes un cabrit per uns penya-segats. Ma mare em va dir que allò era la vida, la llei del més fort, etc. Jo volava amb la imaginació, volia ser explorador. Fora vila començava arran de la porta de ca nostra.
La turbomodernitat neoliberal és una màquina perfecta per engolir i neutralitzar propostes crítiques i alternatives. A l’institut on treball l’assignatura de Consum Responsable que s’implanta l’any vinent l’han de fer amb uns ordinadors molt moderns a aules prefabricades amb l’aire condicionat a tota pastilla i els fluorescents ben encesos. I el departament d’Economia impartirà les classes. Ningú ha parlat de fer un hortet perquè tenim el pati tot encimentat i molta fibra òptica soterrada. Com diu el meu amic Xec Anglada: Després de tants d’any de festa qui s’atreveix a apagar la música? De moment intentem abaixar el volum amb totes les nostres forces intel·lectuals, morals i capacitats de responsabilitat cívica. Bé, i el que ens recomani Miquel Montoro que no hem de desaprofitar res.