Avui he començat un repte de trenta dies de ioga. Aquesta frase pot semblar un anunci qualsevol, però per a algú que tota la vida ha intentat fer respiracions i ha acabat fent hiperventilacions té bastant de significat. Una amiga em va passar el perfil de YouTube d’una al·lota que fa classes en línia i vaig decidir que era el moment per tornar-ho a provar. Les dones-altament-ocupades a vegades ens convertim en dones-altament-desconnectades i aquesta transformació és un camí que solc transitar a mesura que avança el curs escolar. Mai tenc temps de tot, sempre tenc temps per tothom. I el més divertit de tot: sé que no estic gens sola en aquest tema.
Podem reconèixer les dones-altament-ocupades si ens fixam només en el seu físic. Alguna esquena massa corba, cervicals com una pedra, potser un tic a l’ull i el senyal infal·lible: l’entrecella ben estreta, com si volguéssim sostenir un escuradents amb els músculs que hi ha en aquesta part del front. Igualment, si un vol comprovar del cert que es troba davant una dona-altament-ocupada pot intentar establir-hi conversa. En algun moment haurà de mirar el mòbil perquè està pendent d’una trucada, és possible que només pugui quedar amb tu trenta minuts perquè després té una reunió, una altra reunió i classe de Pilates, i la resposta més probable davant un “com estàs?” serà un “cansada, però bé, anem fent, i tu?”. Vivim cansades, però anam fent i sempre demanam a l’altre què tal està ella, com si el nostre cansament no fos un tema que calgués indagar gaire. Cansades. Ocupades. Desconnectades.
En contra del que pugui semblar, aquesta peça no vol ser una oda a la meditació. No vull que demà agafis un vol a l’Índia i te’n vagis mig any a trobar-te a tu mateixa (o sí). Tampoc és necessari que ara provis el ioga (o sí). El que està clar és que ha d’existir un punt intermedi entre sentir que els teus peus leviten i oblidar com fer tres respiracions seguides. Imagín que ser una dona a vegades és incompatible amb no sentir pressió per qualsevol situació en què et veus involucrada. Des de ben petites se’ns ensenya a ser ordenades, complidores i educades. Tot alhora però no massa. També has de ser divertida, tenir temps per les amigues i saber quan i com fer alguna broma sobre política, futbol o feminisme. Tot plegat un infern, si em demanes opinió.
Viure en harmonia amb les persones i l’entorn deixa de ser una prioritat a mesura que ens convertim en aquestes dones autòmats. Cercam l’eina de calendari més eficient, escrivim recordatoris com “orgànic” o “rentadora”, comencem a anotar les trobades socials com a esdeveniments i ens descarreguem alguna app per aprendre a gestionar millor el nostre temps. Amb bona intenció i pretextos com que no volem oblidar-nos de res, com que ens va bé tenir-ho tot apuntat, com que així t’organitzes millor els cap de setmana. A poc a poc ens anem convertint en les presidentes del club de fans de Marie Kondo, comencem a seguir tot de perfils a Instagram sobre eliminació de taques difícils i ens fem addictes a tiktoks de “sunday reset”. Després oblidem com era un horabaixa lliure entre setmana. Com deia: un absolut infern.
“És esgotador ser nosaltres”, diu sempre una amiga. Quan sentim aquesta frase riem, però totes coneixem l’arrel del problema: no aconseguir veure la fina línia que separa ser una dona-altament-ocupada i una dona-altament-desconnectada. Per això avui m’he trobat desconcertada quan en xandall i estirada en terra amb els ulls tancats, al final d’una sessió de ioga se’m demanava que agraís tres coses de la meva jornada. Què puc agrair? Primer: què he fet avui? Segon: quines d’aquestes coses em provoquen gratitud? Tercer i per un altre dia: què és sentir gratitud? Dic que m’he trobat desconcertada perquè la demanda és tan senzilla com complexa. He hagut d’aturar el vídeo perquè necessitava més temps. No hauria de ser senzill trobar tres moments per agrair del nostre dia? Tal vegada demà no seguiré amb el repte de ioga. Potser a finals de setmana hauré de telefonar al fisioterapeuta. L’únic que tenc ara mateix és la certesa que vivim totes esgotades. Gràcies, sense saber molt bé per què.
