Dimarts vaig tenir l’oportunitat d’anar a escoltar en Víctor Küppers, un dels gurus amb més renom de la psicologia positiva, en un Trui Teatre estibat de gent. La darrera vegada que hi vaig anar fou el febrer passat amb l’activista feminista Marina Marroquí, que alertà milers de joves de secundària sobre els perills del consum de pornografia.
Tenia interès en sentir les propostes d’un dels conferenciants que més sales de teatre ompl arreu del món i de contrastar allò que deia amb les crítiques que havia llegit sobre ell i altra gent de la seva “escola” com Marian Rojas Estapé. Una de les primeres coses que em sobtaren és quan va dir que la psicologia positiva no feia miracles, “això ho deixam per a Déu”, i que una conferència de dues hores “no et canviarà la vida”; això sí, és possible que t’ajudi a ser més feliç.
Küppers entrà de ple en la xerrada, – tot el temps pendent del resultat del Barça, ja que n’és un gran aficionat -, referint-se a la importància de l’ànim i de tenir il·lusió i ganes a l’hora de fer les coses. Deixà anar una afirmació prou impactant quan afirmà que “ser feliç és una decisió”, cosa que em va fer pensar en tantes situacions de patiment i injustícia que moltes persones sofreixen i que no han triat.
El ponent situà al damunt de tot el valor de l’actitud, com l’element indispensable per a una vida en condicions davant les dificultats i els desafiaments que aquesta ens presenta: “la intel·ligència ens ve donada, però l’actitud és una cosa que podem adquirir, treballar i millorar”. És allò que he sentit a vegades de que no podem decidir el que ens passa però sí la manera com ho afrontam.
Küppers proposà també la fòrmula del 3-1 per a una vida més feliç. Per a cada experiència o pensament negatiu, tres de positius, que de ben segur en tenim més d’aquesta casta que dels altres; de fer front a les adversitats des de la serenitat i la proactivitat. “Serenitat no vol dir resignació, es refereix a acceptar les coses que no pots canviar i centrar els esforços en millorar allò que és al teu abast”.I aquesta és una de les crítiques que he llegit sobre la psicologia positiva de Küppers i altres col·legues, en centrar tota possibilitat de canvi i millora en l’aspecte personal i, per tant, no incidir en la transformació de les estructures d’una societat com més va més desigual.
Com si hagués percebut les meves crítiques, es referí a una notícia sobre l’augment d’ansiolítics que es dona a l’Estat espanyol i a la sensació de viure dins una societat angoixada i malalta que cerca solucions externes en comptes d’anar a l’origen del malestar.
En la darrera part de la conferència enumerà els elements necessaris per a una vida amb sentit, entre els quals aspectes com la necessitat de relativitzar allò que ens passa, la lluita constant per assolir els objectius, l’agraïment i la pràctica del voluntariat, la cura d’un mateix i el sentit de l’humor, així com també la compassió i l’empatia.
Acabà la intervenció amb una frase de la mare Teresa de Calcuta, en el sentit de que “Allò que és important cal que sigui el més important”, i aquí hi entraven qüestions com el fet d’estimar i de sentir-nos estimats, que cap persona propera patís una malaltia greu i poder arribar a final de mes. Que calia cuidar les relacions personals i dedicar temps i estimació a la gent que ens importa.
Només hi vaig trobar a faltar qualque referència a la necessitat d’organitzar-nos i de fer part d’un col·lectiu, ja que els grans avenços socials s’han assolit d’aquesta manera. En qüestions com l’actual model capitalista i l’emergència climàtica calen decisions compartides entre molts.
