El conco nàufrag

Fa molta estona que no vaig als calamars. Quin sentit tendria anar-hi sovint quan has estat testimoni de pescades com les d’abans? Vull dir, abans de la darrera invasió, quan dúiem un Petromax i pescàvem a l’encesa. Llavors la pescada només s’aturava -érem tres i jo dins la barca- quan gairebé no cabien calamars damunt coberta. Tothom, o pràcticament, sap la diferència entre un calamar de potera i un de bou, el primer es pot menjar cru o molt poc cuit, mentre que el segon, remolcat per dins la xarxa, perduda la coloració i la brillantor del primer, es pot menjar de totes maneres.
El meu conco en Joan no era allò que es diu un pescador prudent, obsessionat per la pesca, només vetllava l’ocasió per agafar la Lambretta i partir cap al port. Tant li era si feia bon temps com no tant. Qualque vegada les ones ens passaven per damunt i quan les sembatudes eren fortes de bon de veres, em feia ajeure davall la taula de proa, damunt els caps, sense guaitar a veure els esquitxos.
Quan encara no hi havia els motors que ara s’usen, ja s’acostava a la barra i en tornava amb qualque peixot que no cabia damunt la pica d’escurar de ca seva. Matava tot el que veia, en una època en què la sostenibilitat era un mot desconegut. Si una tortuga badava a flor d’aigua ben aviat l’enganxaven per dur-la cap al port, la tia Antònia flastomava delicadament, però era una mestra en netejar el tel o greixim que recobreix la carn de tortuga, i transformar l’animalet en un estufat deliciós.
Va passar del Margarita, que arribà a pegar, venut, per cala Manacor o Portojo, al Sy, un senyor llaüt que va armar amb dos socis més. Amb aquest, quan passaven per la boca, ja feien planta i els pescadors de penyes els saludaven i tot, gojosos de conèixer els mariners d’una embarcació tan marinera.
No tenien cap mania de pegar a Cabrera, ara ja hi havia més motor, i ajuntar pescades amb bauxes al portet de l’illa misteriosa. De vegades hi quedaven a romandre, per no tornar en segons quines condicions.
Coneixien la costa quíber del Cap Vermell fins al cap Salines; encara dominaven les fites per pescar: la marededeu per sa Cova, el Castell per l’església de s’Horta… ben aviat hi començarien a afegir hotels de vorera de mar, com a fita, fins que arribaren GPS i radars i tot això s’abolí.
El conco es feia gran, però les pescades no minvaven, certament ja no hi havia tant de peix i els llaüts, llanxes-canterano i altres herbes marines havien proliferat i feien net per allà on passaven. Amb la jubilació conegué el plaer de poder pescar qualsevol dia a qualsevol hora. Els amics ja tenien vessa d’embarcar-se, però ella continuava fent avant tot sol.
Un dia posa rumb cap a llevant per dedicar-se a la seva dèria incurable. Es posa boirina damunt la mar, cada cop més espessa, però ell continua matant peix, com si res. Quan troba que és hora de plegar ormeig i tornar, comença a fer avant cada cop més aviat. La boira encara s’ha espessit més i no veu res, sense mirar brúixola, confiat amb el seu instint dona més fua al motor, ja frisa d’arribar i dinar. Veu qualque barca, i pensa: aquests encara no han acabat la pesquera.
Quan fa una bona estona que no veu senyes d’acostar-se al far del port, comença a dubtar. Veu que fa dues hores que fa avant i ja tocaria haver arribat, però no hi ha senyal de res semblant. Passarà dues nits i gairebé tres dies a la mar, fins que topa un creuer, en ruta cap a Tunis, que el veurà, el rescatarà i pujarà el preuat llaüt damunt coberta. Dia 27 de maig del 1980, arriben ell i el llaüt al port de Palma.