Llucia Serra presenta dissabte en companyia de Sebastià Alzamora, Fonaments corcats, el seu primer llibre de poemes, mereixedor del premi Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí. Serà a les 12h a Món de llibres.
Publiques Fonaments corcats, guanyador del premi Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí. És el teu primer exercici poètic, o abans ja havies escrit qualque cosa?
Havia escrit alguns poemes solts. Se’n va publicar una petita selecció a la revist Morlanda. I havia fet un petit recull de poesia infantil autoeditada vinculada al projecte d’Iràs i no Tornaràs. A banda d’això tenc un primer reculll que no ha vist la llum. Fonaments corcats va ser un exercici que va seguir un procés més meditat. Mentre l’anava fent ja veia que no tenia lloc al primer recull, que tenia un nucli que hauria d’anar a part.
El llibre conté un epíleg que titules Endreces i que suposa un despullament del teu procés de creació poètica. Es tracta d’una pràctica poc usual entre els artistes. Per què ho has fet?
Quan vaig tenir el llibre llest, Pau Vadell em va dir que necessitàvem un epíleg, i que tan bé anava si el donàvem a fer a qualcú o si el feia jo mateixa. Com que anàvem justs de temps, vaig pensar que no convenia dir-no precipitadament a qualcú extern i vaig decidir fer-lo jo, perquè m’hi sentia còmoda. Em vaig llevar el vestit de poeta i em vaig posar el d’investigadora o de crítica, que és una cosa que m’agrada fer, això d’ajudar els lectors a entendre millor els llibres.
En aquest epíleg fas referència explícita a la inclusió de personatges mitològics en el poema. Com sorgeix la creació? Agafes com a pretext el mite i hi afegeixes la vivència? O a l’inrevés?
Diria més que a l’inrevés. En general, he partit d’idees o d’imatges. Quan tenc una idea o veig una imatge que em funciona i vull que hi sigui la treball i hi don forma. Pens en imatges vegetals, com ara un arbre que arrela, o unes tempestes que germinen. A partir d’aquí cercava què tenia dins el meu imaginari personal i dins la literatura que compartim, perquè de vegades ens trobam que la nostra imaginació és poc creativa. Podem dir que he partit de poemes per fer-los dialogar amb la tradició mitològica, perquè a més, els mites tenen moltes capes de lectura, i això convida a fer aquest exercici.
Tot i que és un llibre vital i molt orgànic, sembla que presenta un costat fosc, fins i tot amarg, o poc agradós. Sense ser melodramàtic, però tampoc sense celebrar l’alegria de viure.
El corc que surt al títol ja suggereix que alguna cosa no va bé. Molta de gent s’ha sorprès d’aquest fet, però jo crec que el llibre és optimista, perquè jo som optimista, i es pot llegir a través dels poemes. Però sí que volia fugir de la lluentor esplèndida de poesia-llum i donar veu a les sensacions negatives que de vegades ens podem trobar en el procés d’escriptura. Escriure ve a ser com la maternitat, que es molt fàcil d’idealitzar. I en canvi, implica un patiment, un sacrifici, un compromís o unes frustracions. És una mica aquest ideari neoplatònic, de confrontar les idees amb el món material. Els qui escrivim ens enfrontam a la dificultat de posar per escrit allò que dins la ment funciona com a idea ideal, valgui la redundància, i és quan ho plasmes que s’embruta i baixa al fang. Aquesta baixada a l’infern de la creació m’interessava perquè crec que està poc vista. És important i em preocupa molt. El llibre intenta convidar a l’acceptació d’aquestes parts fosques que tenim a dins, no només vinculades a la creació, sinó com a plantejaments vitals
M’he fixat que incorpores aspectes de la fraseologia popular, algunes frases fetes, locucions, i que les col·loques dins l’artefacte poètic. És intencionat?
No hi ha una intenció explícita. Però sí que és cert que llegint el llibre a posteriori he vist que és veritat que hi són. Sense voler han sortit, perquè és com jo parlaria. No faig poesia improvisada. Però si hi havia determinats girs que em sonaven molt forçats o que jo mai podria dir això ho he llevat, perquè he intentat que hi hagués una expressió sincera, que fos una poesia on no t’amaguen gaire coses. En alguns casos he incorporat algunes expressions religioses com “paraula de déu”, que molts de nosaltres tenim molt integrades i trobava que posant-les allà donaven molta personalitat al poema.
