La Calòrica ve a Manacor aquest cap de setmana per estrenar “Le Congrés ne marche pas…”. En parlam amb Júlia Truyol (Palma, 1987), una de les seves actrius.
Crida l’atenció que La Calòrica hagi optat per recordar uns fets històrics del segle XIX… estam molt acostumats a veure muntatges que recorden més el segle XX. Així, Le Congrés és una classe d’història, a més d’una comèdia trepidant…
En té un punt. Et pot sonar el Congrés de Viena. Quan en parlàvem, alguns dels companys de La Calòrica ho recordaven com a mitja pàgina en els seus llibres de text d’història. Ho triam en primera instància perquè ens agrada tirar una mica enrere, però també perquè hi ha patrons històrics que es repeteixen. Va passar que Xavi Francés llegia un llibre i hi va haver un capitolet molt petit que parlava precisament del Congrés de Viena, i així partit de l’anècdota i de la broma… com sol passar-nos tantes de vegades, va néixer la idea. Aquell Congrés va suposar la primera cimera internacional en terreny europeu, però va començar com una reunió i varen acabar sent nou mesos de festa. Per tant, sí que té una part de classe d’història, però no té la voluntat de ser-ho, sinó de mostrar-nos la situació des de la perspectiva més museística, perquè és molt pictòric, hi ha moltíssima veu en off, com si fóssim en un museu, amb moltíssimes dades per acompanyar l’acció.
Els actors hi parlau en francès, majoritàriament. Aquesta veu en off és per explicar el que hi deis?
No. Aquesta veu en off és com la veu en off d’un documental, com una audioguia, si vols. Però no és per traduir els diàlegs, sinó per posar-nos en context. Els personatges parlen en francès, que era la llengua franca del moment, però també rus, bastant d’anglès, i una miqueta d’alemany. Tots aquests diàlegs surten sobretitulats amb una pantalla, que hi apareix com un element metateatral. Dels nostres muntatges és el que té menys text, amb la idea de no cansar l’espectador amb el seguiment dels sobretítols. Un altre element importantíssim és la música, que ens acompanya moltíssim.
En sabíeu, de francès? Com ho heu fet?
No sabíem francès! Primerament, ens hem après el nostre text fonèticament, gràcies a l’assessoria de la traductora del text, Júlia Calzada, que ens hi ha ajudat molt. Al cap de bastantes funcions ho hem anat integrant, perquè al principi no tenies la sesació de tenir el text apamat com l’hi podries tenir en la teva llengua. Hem hagut d’agafar el repte de començar per la forma de les coses.
Quin és el fil protagonista de la història? La tensió del poder per sufocar les revolucions? O la que viuen els poderosos per sufocar els seus instints més primaris?
Dins l’obra no els sufoquen gens, els instints primaris, al contrari. Veim uns personatges lliures d’exercir el seu poder de la forma més impune i amb tot l’hedonisme que hi hem trobat. La primera tensió de què parles sí, és un moment que és el que a nosaltres ens va interessar. Nosaltres ens trobam en un moment frontissa, tots en feim quaranta, era com una mica, a part del tema polític que es comença a veure per Europa, de tornar enrere absolutament i de restauració de coses que crèiem absolutament superades. Aquell Congrés va voler restaurar les monarquies absolutistes després de la revolució napoleònica, i ara veim una mica el mateix. No sols amb voluntat de sufocar, sinó de presentar-se com l’única opció possible i viable.
No és fàcil als muntatges de La Calòrica trobar-hi un personatge protagonista. És més aviat una composició coral. I sembla que això també passa a Le congrés.
Torna a ser això, potser hi ha un personatge que fa més de fil conductor. Potser sí que el diplomàtic d’Afers Exteriors d’Àustria, que és l’amfitrió, faria més aquest paper, perquè seguim el seu punt de vista i el seu viatge, però l’obra és molt coral, amb un muntatge molt visual, amb música… perquè d’acció dramàtica n’hi ha més aviat poca.
Hi té un pes important la disbauxa paral·lela al Congrés. Aquesta part disbauxada no deu estar tan documentada i deu ser més ficcionada. O no?
Sí, hi ha una part ficcionada. Es diuen coses que surten en els llibres de les actes del Congrés de Viena, perquè hi ha tota la correspondència… Les persones que hi participaven no eren directament els caps d’estat, sinó uns emissaris, els diplomàtics de torn… Sí que hi ha diàlegs que evidentment són ficcionats, que representen moments de tensió que has d’imaginar com es resoldrien en aquell moment. Ara, també hem partit de la informació dels diaris de l’època. A Viena hi hagué una superpoblació, el poble passava gana, perquè tot se n’anava cap al Congrés i cap a la Cort.
Has dit que és una obra molt pictòrica i museística. Per les imatges que n’hem pogut veure, el vestuari és realista i mira de circumscriure’s a l’època. Però hi ha un punt d’exageració, també?
L’espectacle té tres parts, la més llarga és la primera, però després viatja en el temps. La primera té un punt bastant realista, però en els nostres espectacles sempre hi ha una petita hipèrbole, algun eco d’avui en dia, tant en això com en el text. I aquí intentam mantenir aquest joc. Albert Pascual és un expert en vestuaris d’epoca, i hem mirat de ser molt fidels a l’època. A la segona part potser sí que s’accentuï aquesta hipèrbole. A la tercera, ja tenim més cap a la caricatura.
La Calòrica s’ha embarcat també en un projecte de televisió. Explica’ns-ho.
Just ara hem acabat de rodar. És la primera temporada d’una sèrie per a la plataforma 3Cat, que es titula “Sala polivalent”. L’hem rodada en deu dies, perquè els mitjans han estat els que han estat i va tot molt ajustat. Estam molt contents amb aquesta experiència. Ara queda muntar i postproduir, per poder-la estrenar el 2025.
