Els foners balears són una figura destacada dins la història militar de l’antiguitat. Coneguts pels seus habilíssims llançaments amb la fona, foren temuts i admirats per cartaginesos, grecs i romans, com ho demostren entre d’altres els textos de Plini, Estrabó i Diodor de Sicília. Però, malgrat el seu prestigi i protagonisme en nombroses batalles, hi va haver un moment en què descomparegueren dels relats històrics. Quan i per què van deixar d’emprar els foners de les Balears?
Els primers testimonis que esmenten els foners de les Illes Balears daten del segle V a.n.e., quan aquestes tropes especialitzades participaven en enfrontaments com a mercenaris o soldats armats a la lleugera. El seu paper en el camp de batalla era clar: destorbar l’enemic abans del xoc entre les infanteries pesants i és que amb una punteria excepcional i una gran potència, les seves fones podien trencar escuts, ferir soldats i alterar la formació de les línies enemigues.
Tot i que inicialment combateren els romans, la situació canvià amb la conquesta de Mallorca i Menorca per Quint Cecili Metel l’any 123 a.n.e. Conegut pel sobrenom de “Balaricuss” per la seva victòria sobre els illencs, segurament fou Metel qui incorporà per primera vegada aquests guerrers com a tropes auxiliars dins l’exèrcit romà. A partir d’aleshores, trobam foners balears servint Roma en diverses campanyes, com les del general Màrius al nord d’Àfrica.
La fona, però, no era útil només en combat obert. També resultava fonamental durant els setges. I és precisament aquesta funció la que apareix en la darrera menció històrica que tenim dels foners balears. L’any 57 a.n.e., en el marc de les Guerres de les Gàl·lies, Juli Cèsar descriu l’atac d’un conjunt de pobles belgues contra la ciutat de Bibrax, que s’havia aliat amb Roma. Per defensar-la, Cèsar hi envià foners balears, juntament amb arquers númides i cretencs que hagueren d’infiltrar-se de nit travessant el setge enemic. Amb paraules de Cèsar: «la seva arribada va portar als remis no només esperança de defensa sinó també coratge per al contraatac, i per la mateixa raó va dissipar l’esperança enemiga de conquerir la ciutat». Així, els foners tingueren un paper destacat tant en la defensa de la ciutat com en la batalla següent, al riu Axona, on asseguraren un pont impedint el pas de les forces belgues amb un intens atac a distància.
Després d’aquesta acció, però, els foners balears desapareixen de les fonts escrites. No hi ha més mencions concretes a la seva participació en guerres ni batalles.
Una de les raons d’aquesta desaparició pot ser la mateixa evolució de l’exèrcit romà. Amb el temps, els legionaris van incorporar l’ús de la fona com a arma complementària dins el seu equipament. Això permeté a Roma no dependre tant de tropes auxiliars, i va fer que els tiradors especialitzats, com els balears o els cretencs, passassin a un segon pla.
Així, la història del darrer foner de les Balears ens parla tant de la fi d’un cos d’infanteria lleugera molt especialitzat en l’ús d’una arma concreta com de l’adaptació dels grans exèrcits antics a noves tàctiques i armes. Segurament alguns foners trobaren feina llogant-se per a la defensa d’embarcacions comercials, o en altres guerres en les quals el seu paper no fou tan destacat, fins que a poc a poc, la utilitat de la seva perícia va disminuir i els va arraconar en l’oblit.
