*A la foto: El quadre “The Child’s Bath” de Mary Cassatt.
Júlia Mérida Coli
Som a taula. És el dia de Reis i ho celebram amb tota la família materna. Els temes de conversa solen repetir-se any rere any: la veïnada vídua, la ressaca del dia anterior i la qualitat del bocí de carn que tenim davant. Avui, però, la meva cosina és el centre d’atenció: fa poc que ha congelat òvuls. Ens explica el procés, la clínica on va fer-se la intervenció, els seus avantatges i les intencions que té amb aquesta possibilitat de futur que acaba de comprar. Diu que els trenta-cinc són el seu límit. Dues cadires més lluny tenc l’altra cosina, que escolta i afirma que també s’ho ha estat mirant. Tothom opina. Els més vells donen l’aprovació, les més joves ens observam amb atenció. Mentre els grans xerren, aprofit per fer una confessió secreta a la cosina que té la meva edat: últimament tenc l’instint maternal pels núvols. Em fita de dalt a baix, fa mitja rialla i amolla: no ho hauràs dit als teus pares? En un primer moment, la pregunta m’enrabia. Em fa sentir ridícula, com qui admet haver copiat els deures a sisè de primària. Dies més tard, reconec el sentit del que volia dir-me, veig l’advertència que s’hi amaga: ves amb compte, que si ho dius ja no hi ha marxa enrere.
És clar que estic contenta que pugui parlar-se de congelació d’òvuls en un dinar familiar. Aquest tema de conversa hauria estat impensable fa un temps. Ara bé: com seria que jo m’aixequés i proclamés als quatre vents que darrerament només pens a tenir fills? Què passaria si jo, la que sempre ha donat la tabarra amb què no volia criatures, la que tota la vida s’ha dedicat a alliçonar amb el dret a decidir, m’atrevís a compartir el meu canvi d’opinió sobre la meva pròpia maternitat? Potser després de publicar aquest article podré donar-vos les respostes.
Com deia, sempre he reivindicat la validesa i el valor d’una dona tot i no voler ser mare (una obvietat per a moltes, un tema de debat per a altres). Supòs que la insistència familiar en fer perdurar la nissaga em va fer adoptar una postura contrària a voler procrear. Tan insistents eren a vegades els adults en voler ser padrins o tiets que vaig decidir convertir-me en la feminista kill joy de les taulades. Ara que tenc vint-i-set anys i les meves hormones semblen demanar-me a crits quedar-me embarassada, no puc deixar de pensar que si ho compartís amb la família, estaria fallant al meu jo anterior. Si bé el que voldria dir és que quan veig un bebè pel carrer em fonc i vull tenir-ne trenta, el meu cervell em fa ser prudent reservant aquesta informació només per a mi i les meves amigues. Alguna cosa m’impedeix viure-ho amb normalitat en l’entorn familiar. Aquesta cosa és el càstig col·lectiu que hauria de sofrir tota la vida, les mirades condescendents i paternalistes, els i tu que sempre deies que no en voldries, i mira’t ara.
Saber si vols ser mare o no sembla que ha de ser una cosa que tens clara tota la vida, o almanco que arribada certa edat ja has d’haver decidit. Si no és així, si pel que sigui se t’acudeix canviar d’opinió una, dues, tres o quaranta vegades, prepara’t per la punició. A més, les narratives sobre el tema sempre troben els mecanismes per fer-te sentir ignorant: si dius que no ho saps, et responen que això mai se sap; si dius que no en vols, et diuen que és el que diu tothom fins a arribar a certa edat; si dius que ho tens claríssim, t’insisteixen que visquis la vida mentre no en tinguis, que després tot s’acaba. Mai res està bé del tot. Sempre sembla haver-hi algú disposat a dir-te com has de decidir si vols o no tenir fills. Precisament, què era això del dret a decidir? Ara ho sé: el dret al dubte, al canvi, a la transformació, al viratge de perspectiva, de context i de vida. El dret a dir sense vergonya que avui vull ser mamà, però que demà chi lo sà?
