El forn de la Vila: quan coure pa era monopoli del rei (II)

El calaix del temps. Albert Carvajal

*A la foto: tram de l’actual carrer de Jaume Domenge conegut als segles moderns com carrer del Forn de Puja.

Els cappares municipals, sempre preocupats pel benestar dels seus conciutadans, determinaren el 4 d’octubre de 1746 que si hi hagués un altre forn els manacorins tendrien el benefici i la llibertat de comprar el pa i altres elaboracions rebosteres allà on fossin més aconsellables. Els seus arguments eren que la vila passava per ser la més populosa de l’illa (aleshores comptava amb uns 1.800 veïns, és a dir, uns 8.000 habitants) i, a més, aixoplugava quasi permanentment quatre companyies de Dragons amb els seus oficials que, dia sí i dia també, els exposaven que el pa per a la tropa era de baixíssima qualitat. I malgrat que ells traslladaven les queixes al forner, a qui arribaren a imposar-li multes considerables, no aconseguien mai que les pastes que elaborava fossin com calia desitjar. Només alguns particulars elaboraven bescuits, coques, rosquillats i congrets en condicions. Per tot plegat, l’única solució implicava fer arribar una súplica al monarca perquè permetés obrir un segon forn sota control municipal. De fet, havien fet gestions amb el forner Antoni Florit. Però sa majestat tenia altres problemes més necessaris per a la seva reial persona i la petició se n’anà en orris.
Anys després, el juliol de 1758, cansats novament de les queixes del poble, els regidors llançaren les pedres més baixes i demanaren llicència al Sr. Manuel Ramos, jutge del partit, qui els donà el vistiplau. Per això mateix comissionaren el regidor Bartomeu Truyol per anar a Ciutat i contractar un forner que dirigís la construcció del nou forn. Jaume Bennàssar ja havia mort i el convent de Sant Domingo de Palma i el rector de Sant Nicolau, successors de la seva herència, oferiren a la Vila el cens de l’obrador. Els regidors hi veren la resposta al problema i, després d’enviar Joan Bosch a parlar amb les autoritats eclesiàstiques, acceptaren l’oferiment. Així les coses, la Vila es féu càrrec de l’administració del forn i el llogaren a flequers externs (a Manacor no n’hi havia), mantenint un exhaustiu control dels productes que s’hi posaven a la venda. El 1759 n’era forner el llucmajorer Sebastià Llompart a qui se li lliurà amb els següents estris:
– Una escala per accedir a la boada, és a dir, a l’espai situat sobre el forn, cobert de volta, que servia per col·locar-hi les pastes amassades perquè fermentassin més aviat.
– Dues pasteres, un llit i dos cernedors o bastiments de fusta damunt els quals feien anar i venir un sedàs per cendre la farina.
– Una pala, dos escombralls i vuit pots per amassar.
– Quaranta cavalls per posar-hi les posts.
– Un taulell/mostrador i un calastró o balança.
– Una tapadora de ferro.
Llavors el lloguer es feia per un any, de novembre a novembre, a canvi de vint lliures moneda de Mallorca. Sabem que aquest forn era al tram de l’actual carrer de Jaume Domenge que uneix el carrer de n’Olesa amb la plaça del Mercat. Als segles moderns l’indret era conegut com a carrer del Forn de Puja: es tractava d’una via força transitada que posava en comunicació Cala Manacor amb el centre de la vila, la plaça Reial, avui plaça de la Constitució.
Només quan al segle XIX se suprimiren els vells costums medievals els forns de puja passaren a ser un vell record del passat manacorí. Ara sí qualsevol veí podia coure el pa o comprar-lo allà on li vengués de gust.