skip to Main Content
“El Judo Em Va Aportar Estabilitat Emocional En El Moment Que Més La Necessitava”

“El judo em va aportar estabilitat emocional en el moment que més la necessitava”

Roudaina Lamtiri (Nador, 2001) va néixer al Marroc però no tenia encara un any quan va arribar a Mallorca. Després de passar per Son Servera i Sant Llorenç, arribà a Manacor amb poc més de sis anys. Ara, essent cinturó blau, s’ha proclamat campiona júnior de Balears de judo a la categoria de -70 quilos amb el Renshinkan de Pep Mascaró

Com i quan arribares al món del judo?
No me’n record exactament. Deu fer prop de tres anys. El meu professor de judo va venir a l’institut per fer-nos un taller. A mi em vaagradar i ho vaig proposar a ca nostra. Els meus pares ho varen acceptar i aquí som.

Havies practicat altres esports, tu?
Sí, però molt de manera individual i poc oficial. Anava a córrer, i també havia jugat a futbol i a bàsquet amb l’escola, o també pel carrer.

I a la teva família, hi ha altres esportistes?
Tenc un germà que practica muay-thay, un esport que a mi també em va interessar, però en aquell moment la meva família no tenia mitjans econòmics perquè jo el pogués practicar.

La teva família ho va veure bé? I com és la vida d’una dona dins el món del judo?
La família bé, no hi posaren cap trava. En el món del judo és cert que hi ha menys nines, però el tracte és igualitari, i això és un dels pros que em va agradar d’aquest club. Som com una família massiva.

Al Marroc no deu ser un esport amb gaire seguiment.
Sí, sí. Diria que en té més que aquí. Les arts marcials són molt comunes, allà.

Per què dius que et va agradar, aquell taller? Què t’ha aportat, el judo?
Sobretot pel tracte del professor. En Pep Mascaró va ser molt amable, molt sincer, molt obert. I transmetia molta pau i molta estabilitat emocional, que en aquell moment a mi em feia falta. Ara el tracte és el mateix. En Pep és com un segon pare per a mi. El judo m’ha aportat aquest control sobre mi mateixa, sobre les meves emocions, m’ha demostrat quin poder tenc davant la vida.

Pel que dius, hi ha un component humà, psicològic, fins i tot espiritual, que no es troba en altres esports.
Així és. Altres esports col·lectius són més de joc en grup, es basen en la mecànica del grup. En el judo parteixes de tu mateix, defenses el que has après, jugues amb tu mateix, i això, per a mi, ho fa molt diferent.

Però també jugues a guanyar, i tu guanyares. Això deu ser diferent…
És una sensació diferent. Jo no he anat mai a les competicions per guanyar exactament, sinó per passar-m’ho bé, per experimentar coses noves, veure com se senten les altres en competició, sentir els nirvis d’entrar abans a un tatami… és un món nou per a mi.

Que demana una preparació específica.
Si vols ser competidor has d’arriscar en certes coses. Sempre has de donar el pes que has posat, has d’anar a córrer, si vols tenir una resistència… És clar que això depèn de cadascú. Sé que si no tenc aquesta resistència en pagaré les conseqüències dins el tatami.

Com va ser el campionat? Quin combat recordes amb més intensitat?
Varen ser quatre combats. I el que record més és el que vaig tenir amb l’al·lota que em va guanyar l’any passat. Ella és cinturó negre, i era la més difícil. Tenc un tracte molt amistós amb ella, però dins el tatami som gairebé desconegudes, tot canvia. Haver-li guanyat és per a mi una superació.

Quin temps hi dediques?
Un mínim de cinc hores a la setmana, més altres entrenaments a altres pobles o entrenaments federatius.

Mentrestant, estudies.
Faig primer de batxillerat, i és difícil dur els estudis i el judo a la vegada.

I per al futur?
Hi hagué un moment que m’hi volia dedicar professionalment, però m’ho vaig replantejar. Coneixent-me a mi mateixa, sé que no tenc la voluntat d’arribar a una cosa tan gran. I a més, vull anar a la universitat. Ara bé, mai deixaria el judo, perquè per a mi ja és com un hàbit, que quan el tens incorporat ja no el pots deixar.

Back To Top
×Close search
Search