“El llibreter de Kabul”

El dia 11 de setembre de l’any 2001 s’esfondraren les Torres Bessones de Nova York. I començàrem a sentir parlar d’Estat Islàmic, d’Al-Qaida, dels talibans… Al cap d’un any, poc més o manco, escrita per Åsne Seierstad, sortí publicada l’obra El llibreter de Kabul, que fou acollida amb molta curiositat i que assolí un gran èxit.
Åsne Seierstad va néixer a Oslo l’any 1970. Estudià filologia eslava i espanyola i es dedicà al periodisme. És una molt reconeguda reportera de guerra que ha informat sobre conflictes bèl·lics com el de l’Iraq, el front de Sarajevo o el de l’Afganistan. Precisament aquest darrer conflicte fou el que li donà la idea d’escriure el llibre que es convertiria en El llibreter de Kabul.
La idea de l’autora era recollir les vivències, els desitjos, les frustracions, les alegries i les confidències d’una família afganesa a Kabul l’any 2001. Coincidia amb l’avanç de l’Aliança del Nord i amb el moment de fer fora del país els talibans, que fins a aquell moment havien governat l’Afganistan.
Per aquest motiu, demana a Sultan Khan, que és el cap de la família, per viure amb ells i d’aquesta manera poder escriure el llibre. Va arribar a conviure quatre mesos amb la família a ca seva. L’autora revela en el pròleg: «He triat la forma narrativa, però m’he basat en escenes reals en què jo mateixa vaig prendre part o que m’han estat explicades per qui les ha viscudes». Per tant, ens trobàvem davant un relat de no-ficció de caràcter periodístic.
I aquest fet és el primer que deixàrem clar en el nostre debat. No com a crítica, sinó com a aclariment. En diversos capítols i ajudada pels diversos membres de la família, Seierstad ens va relatant fets i confidències, desitjos i tribulacions amb objectivitat, sense que la seva presència es noti. La narradora es fa invisible: només compten les altres persones.
L’autora va creant uns capítols que sol basar en un dels molts membres de la família i que tracten d’un tema determinat, encara que els temes que van sorgint es repeteixen i s’entrecreuen sovint en el llibre. Els capítols tenen un títol que els encapçala i que ens fa avinent el tema principal del capítol.
Gràcies a les converses que manté amb Sultan, ens assabentem de la seva història i de la història recent de l’Afganistan, amb les seves guerres contínues: amb els mujahidins i els comunistes, les guerres civils amb els senyors de la guerra, amb els talibans… Precisament d’aquests darrers Sultan no en parla gens bé. Inclús un capítol està dedicat als setze preceptes bàsics que van emetre els talibans un cop arribaren a Kabul el setembre de l’any 1996.
En un moment determinat comenta que «eren persones que consideraven enemics del poble tots aquells a qui els agradaven les imatges, els llibres, les escultures, la música, el ball, les pel·lícules i el pensament lliure». De fet, el que Sultan Khan conta amb més ràbia i desesperació és la crema dels llibres que diverses vegades li han fet els talibans. Això l’omple de neguit i de pena.
Però, evidentment, un dels temes que més apareix és el del paper de la dona en una societat com l’afganesa. Una societat de fortes arrels musulmanes. I que, a més, havia sofert un govern talibà. I fou el tema que més ens preocupà a tots els assistents al debat d’aquest llibre.
En el primer capítol ja parla dels casaments, en aquest cas el de Sultan Khan. Ja ens fa veure que els casaments són pactats entre les famílies, per raons de parentesc i de posició social. En altres capítols en torna a parlar i observem que torna a esmentar el mateix sistema: la dona no compta per a res.
En altres capítols ens conta històries i anècdotes referents a les dones. Elles no es poden enamorar. Si la família considera que perd l’honor per culpa d’elles (sempre són elles les culpables), les castiguen i fins i tot poden arribar a la mort. Les dones no solen estudiar. Els homes de la família comanden totes les dones: l’esposa, la mare i les germanes. Primer, són els homes; després, les dones. Algunes de les dones de la família volen treballar en el moment en què els talibans deixen el poder, però tenen por que, com que el seu destí marcat per la família és el casament, no puguin complir els seus somnis, com li passa a Shakila, una de les germanes de Sultan.
Al final del debat ens quedà un corcó. Si en un àmbit com el de la família de Sultan Khan, que és una família més culta que la resta, els homes es comporten amb els mateixos trets dels talibans, d’una manera patriarcal, intolerant, intransigent, com ho faran les dones per poder decidir per elles mateixes i no dependre de les decisions dels homes? Com ho faran les dones per poder ser el que elles vulguin ser?