El zoo de vidre, que es podrà veure aquest dissabte a l’Auditori de Manacor, és el retrat d’una família dels Estats Units que, patint les conseqüències del crac del 29, travessa la frontera entre les esperances de futur i les crues possibilitats reals. Jugant amb el metateatre, la nova proposta de La Perla 29 ens situa entre l’assaig i el petit pis de la família Wingfield. En parlam amb un dels seus protagonistes, l’actor Roger Torns.
De què va la història dels Wingfield que explica aquest espectacle?
El zoo de vidre és la història d’una mare i els seus fills. Laura Wingfield es desviu pels fills després que el pare els abandonés i és un gran personatge del clàssic del teatre, que està inspirat, de fet, en la mare de l’autor Tennessee Williams. Aquesta dona té dos fills, a la nina li costa dur una vida social activa perquè és coixa i té problemes de sociabilitat i el fill és un poeta que treballa en un magatzem de sabates i tota l’estona està desitjant marxar d’aquella casa. La història s’engloba a través d’aquest fill, que alhora fa de narrador i ho explica des d’un futur, recordant el que va passar.
Aquest fill és el personatge que tu interpretes.
Sí, és un personatge amb una doble funció. Hi ha estones que estic amb el públic, explicant el que passa i d’altres dins l’escena. A més, hi ha la Laura Conejero, que fa de mare i està meravellosa amb un paper que és un clàssic del teatre; després hi ha la Clara Moraleda, que fa de germana, que també és una perleta de personatge i tothom surt molt captivat del seu paper i després hi ha el David Anguera que és pianista i fa música en directe i és una de les propostes fortes del muntatge. El David sosté tota l’estona acompanyant i sostenint l’obra a través de la música, però també és actor i està durant tota l’obra i també fa un personatge que apareix al final de l’obra.
Treballau idò amb el metateatre, no?
Sí, la proposta de la directora, Martina Cabanas ha estat fer semblar que la gent arriba a un assaig i que la gent veia l’obra en aquest procés. Una mica com la pel·lícula de Vania al carrer 42 de Louis Malle. Comença com si estiguéssim arribant a l’assaig, jo explico algunes coses al públic i a poc a poc entrem dins l’obra. Hi ha aquesta estètica en què l’escenografia i el vestuari estan com a mitges.
De fet, amb Tennessee Williams hi ha tota una part tècnica molt important, aquest teatre plàstic que dona molta importància a la música i a les llums…
Hi ha alguns moments en què, com que jo estic fent de narrador i s’entén d’alguna manera que sóc el director de l’obra que convida una gent a veure aquest assaig i moc alguna llum. La Martina ha treballat amb una llum, com en el text mateix s’explicita, que és molt expressionista, sovint amb tocs sentimentals i tènues, per reforçar l’expressivitat de l’obra. Suposo que Tennessee Williams pensava en imatges a l’hora d’escriure i això es veu en aquest espectacle. No com una obra realista a l’ús sinó que també hi havia aquesta idea d’imatges, com les d’un record. Com si tot fos una memòria amb capes barrejades i superposades.
L’espectacle ens situa en el moment posterior al crac del 29. Es trasllada això d’alguna manera a l’actualitat? Hi ha similituds entre els dos contextos socials?
Jo crec que la proposta de la Martina no vol subratllar ni fer èmfasi en cap actualització. Quan l’espectador veu l’obra, ell mateix fa el lligam: entén aquell moment i aquell context social i pot enllaçar-ho amb l’actualitat, però no cal explicar-ho.
Vàreu estrenar l’abril d’enguany i ara estau de gira, no? Li queda recorregut encara?
La gira l’hem començat fa un parell de setmanes i encara ens queda fins a desembre. Anem per tot Catalunya però també a Castelló, Alacant i aquest cap de setmana a Mallorca, al Teatre Principal de Palma i a Manacor.
Deixant de banda Zoo de vidre, tu també ets dramaturg i director a més d’actor. Quins altres projectes tens en marxa actualment?
Estic fent un monòleg que es diu «Les paraules dels altres» i que vaig escriure gràcies a una beca Barcelona Crea. Vaig estrenar-lo l’any passat i ara vaig a fer-lo a Madrid, en un espai que es diu El Umbral de Primavera. A més dono classes i de fet començo a l’ESCAC, que és una cosa que em fa bastanta il·lusió i vaig també escrivint nous projectes.
