Antoni Ferrer Vallespir (Manacor, 1958) ha fet feina per als diaris El Mundo i Diario de Mallorca. Va començar com a crític de cinema i diu que també li agradaria acabar-hi. Actualment també col·labora amb el digital 07500. El 1994 va prendre oficialment el relleu de son pare, Rafel Ferrer Massanet, al capdavant de la revista Perlas y Cuevas, que aquesta setmana ha fet 60 anys. per això parlam amb ell.
En contra del que molta de gent podria pensar, ton pare, Rafel Ferrer Massanet no va ser el fundador de Perlas y Cuevas.
No, però sí que, des del principi, ell va estar sempre devora don Baltasar Pinya, que en va ser el fundador. Oficialment l’havia creada ell. Quan l’any 1963 don Baltasar es va posar malalt, mon pare la va agafar.
Perlas y Cuevas era, per tant, una de tantes revistes que sortia dins l’entorn eclesiàstic i de les parròquies.
Sí. Per entendre-ho hem de retrocedir a la Mallorca de l’any 60, que no té res a veure amb l’actual. L’església hi tenia un paper molt important, i don Baltasar era historiador, investigador… Però alerta, no era una revista religiosa, sinó una revista d’informació general local.
La revista neix en temps de la dictadura. Com afronta la censura?
Seixanta anys donen per a molt i hi ha diferents etapes. Al principi, érem en ple franquisme, però s’intuïa un canvi: l’arribada del primer turisme, la llei Fraga… Ja no era la Mallorca de l’any quaranta. Perlas y Cuevas actuava amb molt de sentit comú i amb els peus de plom, sabíem que havíem de conviure amb aquest règim i havíem d’anar molt alerta. Més endavant arriben els anys setanta i una nova fornada de col·laboradors, com Guillem Vidal o Maria Antònia Oliver. Però no vàrem ser una revista incòmoda o excessivament crítica amb el franquisme, també perquè no ho podia ser ningú… Simplement ens vàrem Ser un supervivent de seixanta anys amb tots els canvis polítics que hi ha hagut té el seu mèrit.
Ara sou mensuals.
Sí, però fins l’any 2011 la revista va ser quinzenal. Amb la crisi del 2008 decidírem passar-la a mensual. I enguany hi ha hagut tres mesos que no hem pogut sortir. Feim feina molt de vespre i ara el vespre està així com està.
La vostra periodicitat fa que sigueu molt més culturals que no una publicació d’actualitat.
Així és. Per això ens centram en articles, en opinió, en reportatges històrics. Ten en compte que de la revista n’han nascut més de trenta llibres, en aquests seixanta anys, amb autors com Llorenç Femenies, Miquel Sureda o Antoni Galmés.
En l’àmbit historicocultural destaquen els vostres quaderns centrals.
N’estam molt orgullosos, d’aquest suplement. En treim una desena de números l’any, actualment, amb col·laboradors com Antoni Tugores, Joan Riera Dalmau, Dolors Domínguez, Damià Duran, Tomàs Garau, Manel Santana, Antoni Sureda…
Sou fundadors de l’Associació de Premsa Forana.
Mon pare va ser el dissenyador de l’anagrama de Mallorca que diu Premsa Forana. En va ser fundador amb Carlos Costa, Santiago Cortès d’Inca o Pau Reinés de Lloseta. Hi som encara, i n’estam contents.
En seixanta anys, l’elaboració de les publicacions de paper ha canviat molt. Com us ha afectat?
Començàrem amb una impremta a Palma. Després, els anys setanta, en compràrem una de pròpia. I a partir dels anys 80 començàrem a imprimir amb la impremta Atlante de Palma, la de l’Ultima Hora. Això va ser fins l’any 1993, que començàrem a imprimir a Ca’n Muntaner. L’any 2005 compràrem una màquina pròpia, que és la mateixa que feim servir encara ara.
I a la xarxa?
No ens hem reciclat. Podríem, però no ho hem fet i continuam amb el paper. El paper queda i d’aquí a cent anys es podrà consultar. Les publicacions digitals… ja es veurà.
Havies dit qualque vegada que en arribar als seixanta anys tancaríeu. Però veig que continuau endavant.
En arribar als seixanta anys era moment de fer una reflexió. Jo en tenc seixanta-dos i és hora de pensar si anam al digital, si la feim, si no deixam el paper… Enguany volíem fer un número especial i una festa, a un restaurant, per celebrar el 60è aniversari i acomiadar-nos. Però la pandèmia ho ha impedit. Hem decidit seguir un any més i al desembre de l’any que ve ja ho veurem.
Hi hauria la possibilitat que qualcú altre agafàs la capçalera?
Sempre he tengut gent que m’ha festejat la capçalera. Els he dit sempre el mateix: el Perlas és un projecte molt nostre i de Rafel Ferrer Massanet, i jo he intentat sguir un poc la seva línia. Hi ha seccions que varen néixer l’any setanta i encara duren amb el mateix format. Seguim el camí que marcà mon pare: prudència, modèstia, pluralitat, i amb qualque goteta de sal, però res més. És molt nostre i crec que això ha de morir amb nosaltres. Crear una capçalera ara mateix és fàcil, no és complicat.
Seixanta anys donen per a un arxiu gairebé monumental.
Sí. L’any passat férem l’entrega del nostre arxiu a l’Ajuntament. Teníem el compromís amb el batle Miquel Oliver. El llegat és molt important, perquè seixanta anys d’acumulació de la petita i la gran història de Manacor. Jo n’estic molt content, l’arxiu està amb molt bones mans. Hem fet una cessió per vint-i-cinc anys, però sabem que acabarà a l’Ajuntament. No et pots imaginar la feinaque m’evita. Abans ho havia de fer jo i ara els envii a l’Ajuntament.
També sou un referent pel que fa a la guerra civil.
Sí. Mon pare va ser dels pioners d’escriure sobre la guerra civil, demanera molt temorega. El 1985 va parlar de Bayo quan ningú sabia qui era Bayo. I va treure Rossi, quan tot això formava part del Manacor tenebrós, negre, subterrani.
En seixanta anys heu vist passar molts de batles.
Sí. De Pedro Muntaner a Miquel Oliver. Amb tots hem tengut una relació bona, no hem tengut cap problema greu, perquè feim un periodisme molt tranquil, molt poc combatiu.
Començàreu en espanyol, i encara hi continuau.
Sí, però ja l’any seixanta hi havia bastants de col·laboradors que escrivien en la nostra llengua, tant en el català normalitzat com en el dialectal. La nostra línia editorial ha estat castellana, però hi ha números en el setanta o vuitanta per cent és en català.
Què destacaries, informativament parlant, d’aquests seixanta anys?
Nosaltres volem reflectir i ser el mirall del que passa en el dia a dia a Manacor. El Pla General, el torrent, les dotze illetes… han estat qüestions que hem tractat. Però no hem pogut fer un seguiment del dia a dia. El nivell periodístic a Manacor és molt alt i tenim moltes publicacions que fan molt bona feina, tant en paper com en digital.
Feis un periodisme tranquil, però també heu tengut polèmiques.
En el franquisme va venir una inspecció amb dos guàrdies civils, però vàrem explicar què fèiem i no va passar res. Més modernament hem tengut qualque polèmica com l’enfrontament amb els col·lectius feministes, però això són anècdotes gracioses que no tenen més importància.
Te’n penedeixes, d’aquella portada?
No. Era una portada forta. Tots som fruit del nostre temps i nosaltres no vàrem ofendre ningú, ho férem amb la més bona intenció del món per posar un poquet de sal, a una festa transgressora, del poble. Ara no ho tornaria fer, però perquè ja ho he fet.
