Quan l'atenció a les persones afectades de malalties mentals era molt precària, quan les famílies, però sobretot els malalts, patien aïllament, solitud, angoixa i inseguretat davant la desestructuració de les vides i el comportament erràtic de les persones que les patien, l'artista avui entrevistat va trobar en el dibuix i en la pintura la llum que el va guiar per sortir d'aquell túnel llarg i fosc. De manera autodidàctica al començament i després amb les activitats dirigides per voluntaris, organitzades per un petit grup de famílies que després de molts esforços s'ha anat engrandint per arribar al que ara és l'Estel de Llevant, en Miquel va descobrir el poder relaxant i curatiu del dibuix i de la pintura: «dibuixar i pintar representà un abans i un després en la meva vida. Els començaments no varen ser fàcils, tenia dificultat per concentrar-me per mor de la malaltia i dels medicaments que prenia, així com per la mancança de coneixements i de pràctica».
Antoni Penya
Quan vares començar a pintar?
Quan va aparèixer la malaltia, encara que jo no li diria pintar sinó posar carusses damunt paper, i com que quan començ una activitat, intent fer-la el millor que puc, sempre he estat disposat a aprendre. Així és com vaig començar, en feia ganes pintar.
Què et motiva a l’hora de pintar?
Mirar un quadre o fotos m’ajuda abans de començar a fer l’esbós. Després, amb un poc d’imaginació, perseverança i paciència va sortint el que m’havia imaginat. No és fàcil, però els resultats solen ser els esperats. Quan pint em sent com un nin, és com si estigués jugant, encara que no és fàcil. No són bromes, és art, així que em dic: «així m’agrada, muchachito! En marxa!». Qui vol aconseguir res, i fa tot el que sap i pot, ho acaba aconseguint.
En quin moment vares començar a valorar i conservar els teus dibuixos o pintures?
Quan vaig començar a ser feliç. Va haver-hi un temps que no donava gaire importància al que feia, però quan vaig començar a intuir el perquè havia vengut a aquest món vaig començar a valorar-me a mi mateix i el que feia. Hi ha dos moments claus a la meva vida: el dia del meu naixement i quan em vaig adonar del que havia vengut a fer a aquest món.
Te’n recordes si quan anaves a escola ja t’estirava dibuixar i pintar?
Em pareix que no. Nada!
Quan vares començar a pintar et decantares per l’estil abstracte. Tens idea de per què aquest estil i no un altre?
No n’estic gaire segur. El que sí que sé és que era difícil enfrontar-me al que volia fer. No vaig tenir gaires oportunitats. Si al començament hagués pogut tenir un professor o professora que m’hagués orientat a desenvolupar les meves capacitats… però els meus hàbits, diguem-ne poc recomanables, m’impediren conèixer i acceptar el guiatge de ningú fins que vaig trobar en Toni Gordiola a l’Estel de Llevant i n’Anna Perelló no fa gaire.
Ara que ho has citat, què ha significat per tu l’Estel de Llevant?
Un lloc on sempre m’he sentit bé; més que en cap altre. Sobretot per les persones que he conegut allí.
En aquesta exposició quasi tots els quadres els has fet amb l’estil figuratiu, a què es deu
aquest canvi?
Vaig fer algunes proves pintant nus i no vaig poder treure els fruits que m’havia proposat, però comparant les meves pintures amb les d’altres pintors vaig trobar que tampoc estaven tan malament. Els detalls són el que menys em preocupa, el que més m’importa és el camí que faig per arribar-hi.
Et sents còmode pintant en l’estil figuratiu?
Al principi tenia tant de respecte a provar alguna cosa diferent que ni ho intentava. A poc a poc vaig anar perdent la por i a pensar que ho podria fer. Si faig alguna cosa m’he de sentir còmode, si no ho deix.
Què ha significat per la teva vida i per la teva activitat com a pintor el fet de conviure amb n’Encarna, la teva companya?
He tengut un bon suport amb ella. M’ajuda a no sentir-me ni més ni menys que ningú. Sempre diu el que pensa. Per jo es un plaer mostrar-li ses meves pintures. L’estim molt. M’agradaria que si pogués s’implicàs un poc quan faig una pintura, però de tant en tant li don una alegria amb qualque quadre. Si li hagués de posar una nota de l’1 al 10, li posaria un 10. Em fa sentir feliç.
Hem arribat al final de l’entrevista, vols afegir alguna cosa més?
El que estimava era la puresa de retrobar-me de nou i les coses que he pogut pensar i fer en l’amor o en l’art. Hi ha hagut alegries i també penes. He pogut estimar tot el que he sabut, pensant que el mal no té mai la darrera paraula en la vida de les persones, en aquest cas a la meva. Crec que no he fet mal a ningú i si qualque vegada he fallat, ha estat perquè no em trobava en condició de donar el que tenia dins jo. Ara no pens com abans; tothom canvia i tot passa, mai se sap què és millor. Crec que tenim el que ens mereixem. Salut i gràcies a tothom.
