skip to Main Content

“El pitjor enemic de l’espècie humana és ellla mateixa”

Miquel Grimalt (Manacor, 1961) és doctor en Geografia per la Universitat de les Illes Balears. Professor de Geografia Física a la UIB, és una autoritat reconeguda a l’hora de parlar de plogudes i torrentades.

Fa tres anys que patírem a Sant Llorenç la més gran torrentada que cap de nosaltres recordava. Sembla que no s’ha repetit cap episodi semblant ni que s’hi aproximi. Ho hem d’esperar, però?
La torrentada de Sant Llorenç no ha estat la torrentada més grossa que puguem recordar. De fet, com a fenomen físic el temporal del 6 de setembre de 1989 va ser més virulent, més extens i fa trenta-dos anys hi va haver torrents que dugueren més cabal que no ha duit el torrent de Ca n’Amer el 2018. El que va fer diferent la torrentada de Sant Llorenç és el gran nombre de víctimes mortals, que recordem que foren majoritàriament a vehicles, i també que concretament en aquest municipi és la inundació més forta de les que es tengui memòria. Hi ha hagut i hi haurà altres inundacions extremes d’intensitat similar.

Sempre heu dit que les torrentades i inundacions de final d’estiu i de tardor són normals i pròpies del clima mediterrani. Un augment de la freqüència o de la virulència d’aquests temporals pot ser un indicador o una conseqüència del canvi climàtic?
Ho serà quan tenguem suficient perspectiva temporal i es pugui confirmar que realment han augmentat la seva freqüència. Això no obstant, una inundació té dos components, el físic (derivat de la precipitació i que s’expressa en el volum d’aigua que passa pel torrent) i el social (derivat de l’ocupació del territori i de la intensitat del trànsit). En una societat que de cada vegada ocupa més territori amb habitatges i on es passa més temps transitant en vehicle, és segur que -independentment que hi hagi un increment de la freqüència de precipitacions extremes- hi haurà de cada vegada més víctimes i més destruccions simplement perquè s’incrementa la població i els béns vulnerables.

Com podem determinar que els fenòmens atmosfèrics que ens afecten són conseqüència del canvi climàtic?
Es podrà determinar científicament en el moment que s’apreciï una correlació estadística significativa entre els canvis en les variables atmosfèriques extremes i l’increment de temperatures per acció humana, això necessita una notable perspectiva temporal. De sempre els fenòmens extrems han tengut una distribució dins el temps molt caòtica, poden venir grans temporals separats molt poc temps i després temporades molt llargues sense que succeeixi res fora mida, per tant sense suficient perspectiva és generalitzar de manera grollera afirmar de bones i primeres que aquesta relació existeixi. Per exemple, l’indret més perillós de Mallorca des del punt de vista de les inundacions és la conca de Palma, i a la capital insular en pocs dies a 1962 se succeïren tres torrentades (el 19 de setembre, el 25 de setembre i el 12 d’octubre), d’aleshores ençà no n’hi ha tornat haver de tan grosses, i han passat 59 anys. Si jugàssim a establir relacions immediates, el 1962 haguessin pogut pensar que allò era un símptoma inequívoc del canvi climàtic.

De tifons, huracans, volcans, diluvis i inundacions, grans nevades, temporals… n’hi ha haguts sempre. Que el món s’acaba ens ho han dit des de la fi (potser l’inici) del temps. Fins a quin punt ens condiciona la por de la fi del món apocalíptica a l’hora de ser tremendistes o excessivament pessimistes davant tots aquests fenòmens?
Crec que el problema és que els fenòmens extrems posen els humans en una posició d’inferioritat davant la natura i el que provoquen és una sensació de desemparament i de no poder controlar la situació que desemboca en la por. Altrament com que tenen un component atzarós i són de predicció dificultosa això incrementa el pànic. El cas extrem d’aquests esdeveniments naturals són els terratrèmols, que sovint es produeixen sense un avís previ, tenen una durada breu i no ofereixen refugi, aleshores compaginen totes les característiques del pitjor malson: imprevisible, sense temps a reaccionar i sense santuari on fugir.

Podríem, però arribar a un moment de col·lapse real? És possible que s’intensifiquin tots aquests fenòmens i el món esdevingui inhabitable per a l’espècie humana?
El pitjor enemic de l’espècie humana és ella mateixa i les accions que pugui dur a terme sense mesurar les seves conseqüències. Sense anar al més terrible podem posar un exemple proper per reflexionar. Tots els manacorins tenien per a costum anar a prendre banys al Port de Manacor, la seva platja natural anava inicialment des d’aproximadament on acaba el carrer de la Concepció fins a la raconada de ses Coves Blanques. Aquest petit arenal ha desaparegut i allà on temps enrere hi havia sorra ara la mar erosiona les roques i els murs del passeig. Es podria pensar que l’imparable increment de nivell la Mediterrània ha acabat amb el millor espai de lleure del municipi… Idò res més enfora: un martell situat al mig de la cala, del qual es taparen els pontets que permetien que l’onatge es repartís desvia les ones cap allà on era l’arena. En una dècada el mal cap humà ha malmès el que els fenòmens atmosfèrics i el nivell de la mar incrementats pel canvi climàtic segurament hauria estat un segle a fer desaparèixer.

Què creis que pot fer l’administració local per ajudar a combatre el canvi climàtic? Està en mans dels ajuntaments, això? O ha de dependre de grans decisions dels governants mundials?
Baldament el marc de competències de les administracions locals de cada vegada sigui més reduït, els ajuntaments poden i han de prendre mesures per a millorar la relació entre la societat i el medi. La planificació urbanística és la gran eina per a reduir l’impacte de les inundacions o els grans temporals de mar des del punt de vista que poden limitar l’ocupació humana als llocs perillosos, aquests són relativament bons de delimitar, i independentment que el canvi climàtic faci que els fenòmens extrems sovintegin més, el que evitarà danys i víctimes seran les actuacions de planificació. Des del municipi es poden dur a terme tasques de sensibilització cap a un futur amb una millor relació entre medi i societat a tots els àmbits.

Back To Top
Search