Davant i darrere el tasser
Quan anam a un cafè una cosa està clara: ens embolcallam de presència. Encara que hi anem sols allà en trobarem amb una solitud sonora: el dring de les tasses i els tassons, el renou del borbolleig del cafè bullent quan surt de la cafetera, el vapor que llisca per encalentir la llet i sobretot la munió de converses. Converses privades, particulars, però que surten de cadascuna de les taules i s’enrevoltillen. Aleshores l’espai s’amara d’una cosa mala d’explicar però que agombola.
Totes les coses tenen un principi. I el principi de El Porrón és del 21 de febrer de 1962. “He acordado concederle autorización para regentar el establecimiento de taberna en la calle Juníper Serra nº. 20”, deia el governador civil. Poc abans el matrimoni format per Ramon Grimalt “Coca” i Margalida Montserrat “Cantona” havien llogat una casa on hi havia una botigueta. Una d’aquelles botiguetes on hi havia el més essencial i que ocupava tan sols la part del davant del primer aiguavés. Allà feren els canvis mínims i imprescindibles per obrir el cafè. Eren humils i foravilers. Començaven de zero i això vol dir no tenir gairebé res. Però s’havien decidit a deixar la vida feixuga de la pagesia i convertir-se en cafeters.
No estan clars els motius de l’origen del nom del nou establiment. Nofre Galmés Grimalt, nét dels fundadors m’explica que dins la família es diu el padrí trobà un porró al sostre de dalt. Aquella troballa proporcionà el nom. Probablement mai no sabrem si això fou així. Potser mai no hi hagué al primer pis aquell recipient de vidre verd amb una banya amb forat petit a un costat. Però hem de reconèixer que és una petita història bonica: una casa vella on volen posar una taverna, amb un sostre atrotinat amb andròmines acaramullades entre les quals hi havia un porró. Una cosa, però, és certa: al cafè hi havia tres porrons, un amb vi, un amb aigua i un altre amb mistela.
Quan entres al Porrón sembla que t’endinses en una bombolla on el temps s’ha congelat. Conserva l’estructura de la casa anterior, és a dir dos aiguavessos i un tercer on hi havia l’antic corral. Té un aire dels anys setanta, amb una decoració amb poques pretensions on hi ha una capa invisible de converses i imatges amarades de vides particulars. Antigament, hi havia les típiques taules metàl·liques amb marbre blanc. I una cosa més: hi havia tres camilles, camilles amb faldons i brasers de caliu. Allà feien la vetllada els més habituals.
Ramon Grimalt patia del fetge. Això feu que la seva filla Montserrat s’implicàs en el negoci familiar. També acordaren que el seu home, en Pedro Galmés de ses Tovalloletes, que feia de picapedrer, els ajudàs durant unes setmanes. I el que havia de ser un ajut transitori es convertí en definitiu. Monserrat Grimalt i Pedro Galmés són la segona generació, la de la consagració del cafè en una geografia, la de Santa catalina, amarada d’austeritat. Aquella era una barriada de nova planta que creixia al compàs d’uns anys expansius econòmicament i demogràficament. Eren els anys 70. Al marge dels manacorins, hi havien anat a viure famílies joves procedents dels pobles dels voltants. Serverins, llorencins, artanencs, petrers. A Manacor hi havia feina i es podia prosperar. Ben al davant del cafè s’aixecaren les “cases des Govern”, un conjunt de cases blanques i agraciades amb jardinet. Eren habitatges protegits amb facilitat de pagament.
En Pedro i na Montserrat feren canvis. Condicionaren una part del segon aiguavés com a menjador i folraren el cafè amb “friso”, unes làmines de fusta aleshores molt de moda. Es configurà una estètica de la qual encara en queda l’essència. Una essència tocada de simplicitat i bonhomia. En aquell eixamplament era on s’oferien els dinars, abans els menús i en l’actualitat els anomenats plats del dia.
Si recream els cafès, necessàriament hem de parlar del que s’ha oferit al llarg del temps. Ramon Grimalt coca, el primer propietari, a les nits abans de tancar feia la mescla a partir de cafès de tres marques i tres aromes. Com a la majoria dels cafès, aquesta mescla, aquesta amalgama era secreta. Oferir un bon cafè, escumós i de gust intens i particular era la matriu de la qual penjava la resta de coses. El segon aspecte a tenir en compte: disposar d’una bona cafetera. En aquest cas, segons assegura el net del fundador, el bar tenia una cafetera de quatre braços. La primera cafetera de quatre braços que hi hagué a Manacor era la de El Porrón. I tenir quatre braços volia dir tenir capacitat de cobrir la demanda o millor dir, les puntes de demanda en moments molt concret del dia.
La identitat de El Porrón no es pot concebre sense el fogueró de Sant Antoni. No sabem la data del primer fogueró que feren, però dos experts en la història de festa de Sant Antoni com Toni Gomilia Albert Carvajal m’asseguren que el seu fogueró fou dels primers. Això fou a finals dels anys seixanta o com a molt als inicis del setanta. Eren fogueron senzills coronats amb una figura encara més senzilla. Aquesta era un ninot fet amb un xandall reblit de palla.
El Porrón ha conformat al llarg dels anys un microunivers on s’han ajuntat històries particulars, instants, anècdotes, tempus amb el vent a favor i temps que venien mal dades. Un microunivers cataliner i manacorí a parts iguals.
Els Galmés-Grimalt tocats d’austeritat
Els homes i les dones som mamífers de costums i rutines. I a força de repetir i coincidir establim lligams. Així aflora l’estima, l’amistat i l’esperit de veïnatge. Tot això confluïa a El Porrón. Na Montserrat obria a les quatre i mitja. En Pedro tancava passades les dotze. Vivien allà mateix. El matrimoni s’havia instal·lat al primer pis. A dalt tan sols hi havia un llit i una bombeta que s’accionava amb un interruptor de pera. Els fills, en Nofre i en Ramon, dormien on hi havia la gelera de paret. Havien esbucat la cambra frigorífica i feren una habitació, un cubicle petit vora el tasser. Allà dormien els nins i la padrina Margalida. Els al·lots vivien al cafè. Feien les tasques escolars entre els clients, en una taula. Es dutxaven en una ribella sota un nesprer. I anaven a la Salle amb altres al·lots de la Barriada. Els seus noms: en Sion Andreu, Joan Girard, Rafel Pastor, Miquel Picornell i Joan Manuel Truyols. La colla per anar a l’escola creuava una pista estreta de terra, herba i brutor. I raïls del tren. Era l’actual passeig del Ferrocarril. Santa Catalina era un país a part, una terra de ningú o millor dit, un petit país particularíssim.
Els homes i les dones som mamífers de costums i rutines. I a força de repetir i coincidir establim lligams. Així aflora l’estima, l’amistat i l’esperit de veïnatge. Tot això confluïa a El Porrón. Na Montserrat obria a les quatre i mitja. En Pedro tancava passades les dotze. Vivien allà mateix. El matrimoni s’havia instal·lat al primer pis. A dalt tan sols hi havia un llit i una bombeta que s’accionava amb un interruptor de pera. Els fills, en Nofre i en Ramon, dormien on hi havia la gelera de paret. Havien esbucat la cambra frigorífica i feren una habitació, un cubicle petit vora el tasser. Allà dormien els nins i la padrina Margalida. Els al·lots vivien al cafè. Feien les tasques escolars entre els clients, en una taula. Es dutxaven en una ribella sota un nesprer. I anaven a la Salle amb altres al·lots de la Barriada. Els seus noms: en Sion Andreu, Joan Girard, Rafel Pastor, Miquel Picornell i Joan Manuel Truyols. La colla per anar a l’escola creuava una pista estreta de terra, herba i brutor. I raïls del tren. Era l’actual passeig del Ferrocarril. Santa Catalina era un país a part, una terra de ningú o millor dit, un petit país particularíssim.
El Porrón era un cafè matiner amb horari generós. La clientela era variada, d’extracció obrera i popular. Fusters, envernissadors, perleres, repartidors de premsa, mecànics i treballadors de l’ambulatori. El Porrón era en una fita, un cau abellidor en aquell país particularíssim. Santa Catalina una forana, un districte amb substància.
En Nofre és la tercera generació. Perdura, però, l’empremta de na Montserrat al capdavant del fogueró, com a fundadora de l’associació de veïnes i veïns de Santa Catalina, de la confraria del Crist de l’Agonia i també una de les impulsores de la banda de tambors i cornetes. Tot plegat no és poc.
En Nofre és la tercera generació. Perdura, però, l’empremta de na Montserrat al capdavant del fogueró, com a fundadora de l’associació de veïnes i veïns de Santa Catalina, de la confraria del Crist de l’Agonia i també una de les impulsores de la banda de tambors i cornetes. Tot plegat no és poc.