Amb la construcció de l’Hospital de Llevant primer, i amb l’arribada del tren després, entre molts d’altres serveis públics i privats que s’han instal·lat a Manacor les darreres dècades, l’entorn mediàtic manacorí no s’ha cansat mai de repetir que volíem ser “capital de comarca”.
A tot això cal afegir-hi el creixement de població que hem viscut els darrers anys, que ens ha fet arribar a la xifra de 50.000 habitants. Podria semblar una fita més, però no ho és. L’Ajuntament manacorí viurà alguns canvis en la seva organització interna. El més visible, sens dubte, serà el pas de 21 regidors a 25 a les pròximes eleccions, si en el moment de fer la darrera revisió del padró abans de les eleccions, la xifra de població continua estant per sobre dels 50.000 habitants. A més, es podran nomenar més càrrecs de confiança, i s’assumiran noves competències en transport públic i medi ambient urbans. També hi haurà més dedicacions exclusives per als regidors. Són dades que fan acostar el municipi una mica més a la capitalitat de què parlàvem.
Cal, però, posar peu fiter sobre la qüestió i reflexionar sobre les conseqüències socials que tendrà, i ja té, aquest increment de població tan exagerat del darrer quart de segle.
El model econòmic depredador que tenim instaurat necessita mà d’obra barata. Això fa que, en general, qui arriba de fora trobi feina amb relativa facilitat. Els darrers 25 anys hem multiplicat per nou els residents a Manacor que han nascut fora de l’Estat espanyol. Ara mateix, de fet, més de 10.000 persones que viuen a Manacor han nascut a l’estranger. A aquesta xifra cal afegir-hi les 7.000 que han nascut fora de Mallorca. Suposa gairebé un terç de la població. Evidentment, cal tenir present que molts de components de les diferents comunitats que conviuen a Manacor ja són nascuts aquí i no compten, com és natural, dins aquesta estadística a què ara fèiem referència.
És impossible que ni culturalment, ni en termes de cohesió social, qualsevol societat, ni tan sols les que compten amb eines d’estat per ajudar-hi, puguin assumir l’allau immigratòria que ha rebut Manacor els darrers 25 anys.
Fa temps que ho advertim des d’aquesta columna, però els anys passen i la distància entre els diferents col·lectius que viuen a Manacor es fa de cada dia més gran. Vivim, cadascú, d’esquena a la diferència. Ni la comprenem, ni la valoram, ni la coneixem, ni l’estimam. Els recursos que hi pugui destinar l’Ajuntament o l’administració en general són insuficients. Per mostres preclares, els botons de serveis socials o de l’ensenyament.
Hi ha tres puntals bàsics que cal reforçar si pretenem travessar aquest segle XXI com un municipi, com un poble, que ha après a viure en comunitat sense deixar de ser qui és. El primer, assegurar la interrelació de les diferents comunitats que conviuen al municipi, tant l’autòctona com les que han vengut de fora (encapçalades ara mateix per marroquins, colombians i alemanys), com una forma de consolidar una cohesió social que pal·liï les desigualtats; el segon, assegurar l’accés als serveis públics bàsics com ara la sanitat i l’ensenyament, però també els serveis socials, per evitar que ningú quedi pel camí. I el tercer, promoure el coneixement i l’ús de la llengua catalana entre tots els nouvinguts, ja sigui a través de l’ensenyament reglat de primària i secundària, ja sigui amb la formació per a adults, per garantir que tothom qui ve pugui arribar-se a sentir, mal que sigui una miqueta, partícip de la terra que l’acull.
