El primer ball a la plaça de Ramon Llull és el primer bany de masses de la festa. La immensa plaça manacorina, la més diàfana, la més avinent, la més cosmopolita i acollidora, és el millor escenari per veure per primera vegada, 354 dies després la colla de dimonis.
Les més primerenques, les famílies amb infants que s’estimen més no esperar l’obertura de files del Patronat per accedir al menjar que brinden al poble. Torren el que han duit ells. Entre aquests primerencs, moltes famílies d’origen llatinoamericà, més proclius a la vedella que no al porquim. Un grup d’al·lotes expressen la seva alegria amb unes mamballetes rocieres tan festives com ben avingudes. El Patronat obre el passadís, que circula amb una fluïdesa suïssa per repartir un bocí de llonganissa, un botifarró, dues llesques de pa i dues clementines. Una al·lota demana si pot agafar-ne una ració per al seu company, que està a punt d’arribar. “Solo un trozo”, li diu una de les responsables del Patronat.
Mentrestant, dins una de les sales de l’Escola de Música, l’equip titular d’aquest primer partit dimonial es vesteix. A la porteria, per evitar que ningú faci cap gol a la festa, Bernat Aguiló, que enguany fa de Sant Antoni. Al centre del camp, per repartir joc i esdevenir el centre de totes les mirades, Antoni Bassa, el dimoni gros. I a davant, un estilet punyent i ràpid que correrà per la banda, el dimoni petit Antoni Juan, Aleix. I per rematar, corpulent, un davanter centre potent, l’altre dimoni petit, Joan Antoni Sunyer. Dirigeix l’equip des de la banqueta, el veteraníssim i experimentat Mateu Juan, Aleix. També convocat, Toni Lluís Reyes és a la sala per si cal suplir qualque contingència.
La puntualitat és extrema. Mateu Juan, el baciner, ajuda els dimonis i Sant Antoni a vestir-se davant familiars, amics i premsa. Els sonadors amenitzen el moment amb cançons de la festa, mentre Mateu Aleix trava la faixa vermella del dimoni gros amb agulles enganxadores. Sant Antoni ja du la capa i Antoni Bassa, ja amb el casquet passat, es disposa a enfundar-se la carota. Tot està a punt. Els flaixos reiteren l’interès mediàtic i personal. Però no surten, bàsicament perquè no són les deu. Defora, els xeremiers entretenen la gent que espera amb una sonada. I de sobte, un sol coet, la flamarada al cel, i l’esclafit del petard, immediatament acompanyat d’un esclat de joia.
Surten els dimonis. A mitjan passadís, la premsa, esperant l’envestida. La comitiva és encapçalada per un estol de policies que sembla sobredimensionat. Després, els xeremiers, i finalment els protagonistes de tot: dimonis, sonadors i banda. Arriben al primer rotlo i enceten amb la universal Trenta-u. Tothom la sap. Tothom la canta. Són veus blanques, joveníssimes. Un nin que no té gaire més de dotze anys fa gests esportius amb el puny per la victòria assolida, emocionat, “vamos, vamos” mentre articula el braç a la manera de Rafa Nadal. Després ve la Barqueta, tantes vegades repetida, i tot va com una seda. Però quan toca la Mudada Honesta el cor juvenil baixa i se senten lleus i llunyanes les veus dels abnegats sonadors.
I així, de rotlo en rotlo, fins a tres vegades ballaran. A cada passa que fan la plaça es va buidant. Primer els qui havien vengut a torrar, després els qui en tenien prou de veure les banyes del dimoni gros d’enfora, finalment els qui es conformaven amb un ball. Passades les deu i mitja, quedaran només els irreductibles, que voldran allargar la festa amb la xaranga incansable de la banda.
És, “només”, el primer ball, aquell sopar d’una cinquantena llarga de persones que es feia al Jordi des Racó per assajar els vestits als dimonis, per si qualcú havia engreixat una mica, per si qualcú s’havia arrufat. I ballaven davant els pròcers de la festa, fins que un dia semblava que hi havia tot el poble dins el Jordi.
I ara, a descansar, perquè ve una setmana gran. Concòrdia, Mallorquí, dissabte de Sant Antoni i dia de la festa. Quatre diassos d’ara fins dia 17. I ahir ja començava, la gent, a donar-se els molts d’anys!
