skip to Main Content

El rector Amorós contraataca: “Quina puta gent que sou!”

Mateu, 5, 38-42: “Jesús va dir als seus deixebles: Ja sabeu que es va dir: Ull per ull, i dent per dent. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra”. Lluny de parar l’altra galta, però, el rector Antoni Amorós ha tret la destral evangèlica contra fariseus, infidels, mercaders i genteta diversa que aquests dies han inquietat la pau del regne de Déu manacorí.

Amorós ha publicat al seu compte de Facebook un post exculpatori i redemptiu on explica que hi ha dues coses (i dues coses més) que li han sabut molt de greu de tot el que ha passat aquests dies, i per les quals demana perdó “si he contribuït perquè passassin”. Amorós, com ja va fer el batle Oliver, s’exculpa a ell mateix i al batle de l’exclusió de 300 joves de l’entrada preferent a les completes, tot i que haguessin acudit al primer assaig i afegeix que va ser “per raons del pla de seguretat”. Amorós puntualitza que varen ser manco de 300 els qui finalment no hi pogueren entrar, “ja que hi va haver trucos, i això encara ho fa més injust per als 200 que sí que hi havien vengut”. 

L’altra cosa que li sap molt de greu al rector Amorós és el fet que “algunes persones anassin a protestar davant un domicili particular d’una autoritat del poble. La família de la gent ha de ser sagrada. No ho consent. Me pareix inacceptable. Jo no era dins l’Església en aquell moment, però avui he tengut ocasió d’escoltar els talls de vídeo que publica la revista Cent per Cent, i no veig suficients les paraules del meu amic Xavier Gelabert per provocar-ho. Jo no les hagués dit ni les subscric, però era un moment de gran tensió i ell, que hi era i donava la cara, va sortir a desviar l’atenció de la meva persona. Li agraesc de cor. Sospit que hi hagués persones adultes que ho provocassin”.

Reproduïm per escrit aquí mateix les paraules textuals de Xavier Gelabert perquè els nostres lectors puguin fer la interpretació pertinent. Sense valoracions ni interpretacions, simplement les que va dir el director de les completes i dels assajos als joves que l’escoltaven:

“Les ordres són des del cap més alt de l’Ajuntament, que retallem tres-centes persones” i continuava, “si se li ha de reclamar alguna cosa sabeu qui és, i són les persones que no han sabut donar la cara. Almanco que avui l’alta autoritat d’aquesta gran ciutat se n’adoni del poble que té, que sap cantar i que sap lluitar i defensar la cultura”.

Potser provocats “per persones adultes”, minuts després un grup de joves es manifestava davant cal batle Miquel Oliver.

Adjuntam també els vìdeos.

Després d’argumentar en defensa de Gelabert, s’exclama Amorós amb dues altres coses que li han sabut molt de greu: “El linxament mediàtic del meu amic Xavier Gelabert. És una vergonya. Quina puta gent que sou!!”

La segona, fa referència a un altre protagonista d’aquestes festes, el prevere manacorí Joan Francesc Cortès: “El linxament mediàtic d’en Joan Francisco Cortès. Senzillament dir el que ell va dir públicament: he parlat, m’he equivocat, deman perdó als qui hagi pogut fer mal”. I reitera Amorós l’exclamació: “Quina puta gent que sou!!”

Reproduïm també aquí les paraules de Joan Francesc Cortès, sense interpretacions ni comentaris, simplement perquè els nostres lectors les puguin interpretar en la justa mesura: «Qui legisla i viu sense Déu, està destinat a mentir i a no acceptar mai la culpa. A donar la culpa als altres i a no acceptar mai la seva pròpia responsabilitat. Som els nebots dels qui no vàreu poder cremar el 36».

L’endemà, a les beneïdes que va poder presidir, Cortès va demanar disculpes per aquest post i, per als qui no hi eren, en va fer també una glosa anunciant públicament la seva disculpa al seu compte d’Instagram. 

Amorós acaba el seu post amb aquestes paraules, que reproduïm íntegrament: “Solen dir que qui calla atorga. No és el meu cas, jo call, però no atorg. Finalment donar les gràcies a tots els que heu passat pena per mi i m’heu manifestat el vostre recolzament. No vos anomenaré perquè segurament no vos convendria. Però en el meu cor estau escrits. I dir-vos que no passeu pena per mi. Tenc la pell gruixada i l’esquena ampla. No tenc cap ambició, per tant, poc a perdre. Jo vaig fer el servei militar a terra i a transmissions de serveis, gens heroic. Però la majoria de la meva ‘pandilla’ el va fer a la mar i m’ensenyaren una cançó que us mostrarà que no fa falta que passeu pena per mi i repotejarà el fetge dels qui són una puta gent”.

Amorós tanca el post amb un enllaç a Youtube, que afegim nosaltres també en aquesta notícia, de l’Himne de la Marina Espanyola. 

Com que a banda de ser una “puta gent” també som una “gent molt puta”, reproduïm íntegra la lletra d’aquest himne militar espanyol, sense més comentaris de part nostra, només estesa a la lliure interpretació de les idees i metàfores que en puguin extreure els nostres lectors:

“Soplen serenas las brisas
ruja amenazas la ola,
mi gallardía española
se corona de sonrisas.
Por ti, Patria, por ti sola
mi vida a los mares dí,
por tí al peligro ofrecí
mis obras y pensamientos
¡en la Rosa de los Vientos
me crucifico por tí!
Por tu sagrada presencia
que nada turba ni empaña,
tiene sus horas la hazaña
y sus horas la obediencia.
El imperio a España vendrá
por los caminos del mar.
Hay que morir o triunfar,
que nos enseña la Historia
en Lepanto la Victoria
y la muerte en Trafalgar.
Soñando victorias, diciendo cantares,
marinos de España crucemos los mares,
delante, la gloria, la leyenda en pos,
debajo las voces de nuestros caídos,
y arriba el mandato de España y de Dios.
De España y de Dios, de España y de Dios”.

Back To Top
Search