skip to Main Content

“El sonet és una peça molt difícil d’abordar i els de Lorca freguen la perfecció”

L’actor artanenc Pep Tosar estrena a la sala La Fornal “Sonetos del amor oscuro”, un recull d’onze poemes escrits per Federico García Lorca en el darrer any de vida i publicats pòstumament. Tosar els duu ara a escena acompanyat d’un gran equip musical: Joan Arto a la guitarra i autor de la música original, David Domínguez a la percussió, Carles Dènia a la veu, Toni Mora als teclats, Pep Garau a la trompeta i Carmela Cristos al cel·lo. La funció serà el proper dijous 20 de gener a les 20.30 h a la Sala La Fornal.

Són els únics texts del poeta que parlen obertament de l’amor entre dos homes. Què destaques d’aquests poemes?
Si bé és cert que d’un dels sonets es dedueix clarament que es dirigeix a un home, no crec que aquest detall sigui significatiu. El sonet és una peça molt difícil d’abordar, si es vol omplir de contingut. Aquests sonets, com bona part de l’obra de Federico, freguen la perfecció. Mantenen un equilibri i una volada gairebé perfectes entre les imatges, la rima, el ritme, la cadència. Lorca era músic; això, sens dubte, el devia ajudar molt a compondre aquests sonets.

Dels onze sonets de Lorca d’aquest recull, amb quin et quedes?
És una pregunta de resposta impossible, però si l’he de contestar fort i no et moguis, confessaré que, entre nosaltres, sempre he mostrat predilecció per “El poeta dice la verdad”.

Com planteges la proposta en escena?
Sempre que abord un projecte de poesia ho faig amb un propòsit estrictament dramatúrgic. És a dir, la música no “acompanya” la recitació sinó que situa l’espectador al lloc adequat per percebre el conjunt del poema –les imatges, el to, el punt de vista- tal com jo, encertadament o no, l’he concebut. La música construeix el camí més directe possible entre la mirada que jo faig sobre el poema, sobre el sonet, en aquest cas, i l’espectador.

T’acompanya amb la guitarra Joan Arto, qui ha compost la música original. Com ha estat el procés de creació?
En Joan ha compost una música absolutament preciosa. Unes melodies i unes estructures que hem treballat conjuntament, vers a vers, compàs per compàs. Conec en Joan des que va néixer, ja que és el meu nebot. He vist com la música creixia dins ell com una heura, dia a dia, al llarg dels anys. Això ens ha permès fer aquest projecte d’una manera molt compenetrada, sense mirar el rellotge.

Què en queda en aquest espectacle de la teva anterior proposta ‘Federico García’?
A part de fer aquests bisos que he comentat abans, Lorca sempre sona a Lorca. El seu llenguatge és tan poderós que és totalment inconfusible. Els sonets parlen de la mort, de la sang, del perill, de la passió, els temes clàssics de Lorca. Però aquí, si bé no tots, però alguns dels sonets posseeixen una tensió fortament eròtica, plena d’imatges i metàfores d’un erotisme molt encès, que no es deixa veure a cap altra obra lorquiana que jo conegui.

Què et captiva de Lorca, que t’hi has volgut retrobar en aquest nou espectacle?
Federico posseïa un talent sobrenatural. Li podem dir geni, o li podem dir el que sigui. Però és evident que tenia una facilitat per captar la realitat i plasmar-la en expressió literària, fora del comú. I això produeix una fascinació que no s’acaba. Però també hi ha el fet de les increïbles ressonàncies que té a vegades el seu discurs, amb la realitat dels nostres dies. En la realitat política, social i, sobretot, cultural.

 

Back To Top
Search