skip to Main Content

El tòpic de la mescla ètnica en la colonització d’Amèrica (I)

Miquel Àngel Cabrer

Un dels tòpics historicistes convertits en idea popular -sobretot com a oposició a la “llegenda negra” espanyola argumentada per la historiografia anglosaxona- és aquell que afirma que el conqueridor espanyol es mesclava més ètnicament amb l’indígena, i tenia manco prejudicis racials en comparació amb els anglesos, holandesos, francesos i altres nòrdics. Per contra, aquests darrers tindrien més prejudicis racials i serien més proclius a l’extermini de pobles indígenes. Aqueixa idea sorprenent, basada en una sèrie de comparacions limitades, s’ha emprat bàsicament com a prova de la superioritat moral espanyola, moralitat que suposadament explicaria un procés històric complex.

Aznar ha fet ús d’aquest argument arran del conflicte amb el president de Mèxic
Una anàlisi exhaustiva de les diferents parts de la diversíssima Amèrica Hispana i del seu trajecte històric no ens condueix a unes afirmacions tan contundents i radicals: de fet la comparació d’una Amèrica espanyola sincrètica ètnicament i una Amèrica anglosaxona racista només resistiria la comparació, per exemple, de l’Amèrica Andina, i la Central amb els EUA actuals.

El model de colonització i desplaçament dels pobles indígenes a Argentina i Uruguai s’assembla molt més al model d’EUA i Austràlia que al model del Perú o Mèxic
La clau de tot plegat no està a veure models morals o ètics en la colonització, ni tan sols religiosos, sinó de capacitat demogràfica per part del conqueridor, i del substrat civilitzatori del vençut sobre el qual es disposa la nova estructura colonial.
Un model seria el d’un conqueridor amb poca capacitat demogràfica comparativament amb una població conquerida molt nombrosa i que suposa un substrat cultural i estatal avançat, amb una agricultura sedentària i especialitzada, avesats a l’obediència a l’autoritat. En aquests casos la victòria militar (amb les aliances necessàries) implicaria un ràpid domini de grans territoris donat que no faria falta una substitució demogràfica dels estrats socials i laborals inferiors: bastaria substituir la part alta de la piràmide militar, administrativa i productiva. Seria el cas del Centre i sud de Mèxic, part d’Amèrica Central (antics pobles maies), i gran part de l’antic imperi inca; també seria el cas d’Indonèsia per part dels holandesos, Marroc i Indoxina per part de francesos, l’Índia, Egipte, etc. per part de Gran Bretanya.
L’altre seria la topada amb territoris amb una població escassa i nòmada, gairebé sense jerarquia social: el domini del territori serà molt lent a causa del fet que el mode de vida de l’escàs substrat poblacional indígena no és assimilable als sistemes d’explotació, de producció i administració del conqueridor. Al conqueridor aquesta població li és inútil, o encara més, li és un problema del qual s’haurà de desprendre o marginar als llocs manco productius: d’aquí se’n deriva una tendència a l’extermini. L’efectivitat de la colonització haurà d’esperar grans contingents migratoris per tal de resoldre l’ocupació territorial. De fet Europa no assolirà aqueixa capacitat de generar grans excedents demogràfics (masses de pobres), i de transportar-los amb una navegació segura, ràpida i barata, fins ben entrat el s. XIX: seria el cas d’Argentina, Uruguai, USA, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda (el que s’han vengut a anomenar “noves Europes”) i parts importants de països com Paraguai, Brasil o Xile.

Back To Top
Search