“Volem donar veu a allò que no en té, i les dones encara no en tenen tanta com els homes””

Selma Bruna (Sant Cugat del Vallès, 1994), Sandra Monfort (Pedreguer, 1992) i Clara Fiol (Palma, 1995) coincidiren a Barcelona mentre eren alumnes del Taller de Músics i de l’ESMUC. D’aquesta trobada en va sortir Marala, el grup que ve divendres a les 19:30 a presentar A trenc d’alba, el seu primer disc, a l’Auditori de Manacor. Ens ho explica Clara Fiol.

És casual o és volgut que totes tres sigueu d’un territori diferent dels Països Catalans?
És casual, coincidírem totes a Barcelona. Però és ver que aquesta circumstància ens va molt bé a nivell de màrqueting i també a nivell personal, perquè ens enriqueix.

Abordau el món de la música d’arrel. En beveu, la versionau, la reinterpretau?
Un poc tot el que has dit. Gairebé totes les cançons són nostres, però ens agrada partir de l’arrel, i que en siguin deutores. Versionam qualque llegenda com el Salt de la Bella Dona, imitam sonoritats i lletres, i ho feimi tot de bell nou. Feim sonar cants de bare dins cançons també noves. En definitiva, tenim moltes maneres diferents d’acostar-nos a l’arrel.

És curiós que hi hagi tantes veus femenines partint de la música d’arrel. I és un fet que fa deu anys no hauríem esperat mai…
Sí. Hi ha un factor de moda. Una cosa crida l’altra. Tenim molts d’aquests referents: Sílvia Pérez Cruz, Maria Arnal, Rosalía, Tarta Relena, Joana Gomila… Totes tenen coses precioses. I això ens dona la informació que fer coses genera referents. Hi ha d’haver, però, una distància cap a allò que creus que perds perquè hi vulguis tornar. És ver que és un sinònim de salut que hi hagi grups que s’acostin a la tradició, però també ho és que si formàs més part de la vida de les persones no passaria el mateix. És com si sentint que ho perdem, o que ens desarrelam, necessitem tornar-hi. Ens sap greu parlar de la música d’arrel com d’una cosa passada. Els Beatles també són música passada, però se’n parla com d’una música moderna. I en canvi, tant la música d’arrel com la dels Beatles, la podem continuar cantant ara.

Sou vosaltres tres, només?
Oferim concerts de trio, però el concert de Manacor, com d’altres que hem fet, serà amb la banda sencera, és a dir, amb Jordi Ortolà a la percussió i Antoni Fort a les flautes.

Teniu sons pregravats, bases electròniques, pedals, loopers? Tot això s’usa molt avui…
No. Feim una proposta bastant acústica.

Deis que sou feministes. Es coneix en la tria de les cançons, en les lletres… Com ho manifestau?
Som dones i som feministes. Sempre deim que ens encantaria que no hagués de fer falta justificar que siguem un grup de música estrany perquè siguem tres dones. Volem donar veu a allò que no en té i les dones no en tenen tanta com en tenen els homes.

Quin tipus de públic creus que atreis?
Atreim gent jove perquè nosaltres ho som, i ens movem també a les xarxes que és un entorn més joves. Però també és una música que funciona molt bé per a les padrines i també per als infants. Sabem que hi ha altres concerts fora de Manacor de Reïna i de Saïm, però esperam que la gent ens vengui a veure!