El toro de Manacor

El Calaix del temps. Albert Carvajal

Hi hagué un temps en què Mallorca tingué afició pels espectacles sanguinaris. De fet, una de les diversions més populars que es documenta entre els darrers anys del segle XVIII i la primera meitat del XIX va ser la d’atiar un o més cans a un toro. Bàsicament, l’entreteniment consistia en què els primers es dedicaven a atabalar el bou, posant-lo nerviós, provocant tot un seguit de cornades i mossegades fins que els animals quedaven exhausts o, en el pitjor dels casos, morien a causa de les ferides. Un bon nombre de ciutats espanyoles es varen fer cèlebres per aquesta mena de combats sagnants, encara que tal tradició violenta venia de molt enrere. Les bèsties enfrontades i les discussions sobre qui devoraria a qui varen ser sempre un divertiment per a amplis sectors de les classes més humils. I per a les no tan humils.
A Palma, l’espectacle es duia a terme en una plaça improvisada. L’empresari que restava al capdavant de l’organització procurava trescar l’illa a la recerca de toros braus aptes per a la lluita, però, atès que a Mallorca no hi havia grans extensions de terra, molts de bous salvatges havien d’importar-se de la Península. Cal que tenguem present que la vida activa d’aquells animals, sotmesos a una pressió constant, era reduïda i molt pocs aconseguien guanyar tres o quatre combats per la qual cosa els que els superaven aviat gaudien de certa reputació entre els aficionats. Els cans també es triaven a les viles d’entre els de més anomenada i, en cas de no trobar-ne, s’oferia als espectadors la possibilitat de portar els seus sempre que estiguessin disposats a donar-los per a la lluita. S’estipulava que si algun d’ells moria, el propietari rebria tres duros si era de primera classe, dos duros si era de segona i un duro si era de tercera.
I vés per on a Manacor en sortí un, d’aquells bous. No sabem a quina part del terme va néixer, ni qui n’era el propietari. Ni tan sols amb quin nom (si en tenia) el coneixien els que el veren surar. Només hem esbrinat que entre el setembre de 1833 (es presentà al públic dia 22) i el febrer de 1834 es va fer força popular el que aviat va ser conegut com el ‘toro de Manacor’. Al llarg d’aquells mesos l’animal sortí a plaça juntament amb els més famosos del moment: el de Son Mir, el de Son Sant Joan, el de Son Sant Martí i el de Son Vauma. Mentre que als dos primers se’ls donava un ca tot sol, els altres tres feien front a dos contrincants. Entre lluita i lluita hi havia bregues de cans. La part més amable de la vetllada era a la meitat de l’espectacle, quan es rifava una vedella entre els assistents.
Per a la temporada 1834-1835 ja no documentam el toro de Manacor. Ben segur que degué morir poc després del darrer enfrontament que hem citat o bé quedà greument ferit i va ser sacrificat. El cert és que aquelles foren les darreres demostracions d’un entreteniment que anà a poc a poc perdent seguidors alhora que cedia pas a les corregudes de toros d’estil espanyol. Els temps de sang a l’arena, emperò, encara no havien acabat.

A la foto: Miniatura del pintor Lluís Ferrant Llausàs datada el 1835 i que representa la lluita entre un toro i cans.