Escric aquests quatre mots de lletra, però seria millor si el saig de la molt secular vila Santanyí i ciutat de Manacor respectivament fes una crida dels versos que aquests grans poetes de poble -en el sentit que un poble necessita poetes com ells- ens han donat a conèixer darrerament. Aleshores, Antoni Vidal i Bernat Nadal, han de ser celebrats i proclamats, com quan el saig feia saber que es donava per començada la festa major.
Festa major de les roses i els llibres és Sant Jordi i també els poemes d’aquests dos mestres de la paraula. Tenia pendent un escrit per cadascun d’ells, però m’ha semblat que, com que he llegit els seus dos darrers poemaris simultàniament, no passava res si en feia com una trunyella. El floquet de color el posau vosaltres. No és per vessa, és un humil tribut d’admiració compartida cap a ells. Els vaig topar fa unes setmanes a Can Blai, Palma 74, aquesta casa postmoderna que han batiat amb un nom ple d’inicials i que no amaga una certa vocació de temple uranista i homoeròtic.
Diuen que un país, quan té tres-cents poetes o tres-cents filòsofs o tres-cents, per dir una xifra, intel·lectuals, és talment com si no en tingués cap. Amb els amors s’esdevé el mateix. No sé si el temps posa les coses al seu lloc, el que és segur és que el temps passa. Antoni Vidal, Bernat Nadal: Tant un com l’altre han bastit una obra que és indubtable que els posiciona ara mateix, com dos cappares o patriarques si no queda massa grandiloqüent. No ho reconeixeran i no per falsa modèstia. Són de poble, al·lots de postguerra, fidels als seus amors de quan l’adolescència atemorida de pecats mortals, gens estufats ni donats a la faràndula frívola.
Antoni Vidal, Entre dues fosques
És la recerca d’imatges, és la fi última del quefer poètic? Allò de la màquina de cosir, el paraigua i la taula de dissecció. Avui, com ja ho pronosticaren fa un grapat anys els Fujuyames al servei del Pentàgon, la paraula poètica pot acabar segrestada per la cibernètica. Això és el drama: que hi ha màquines que fan com si fossin humans i ja ens empassam tots plegats la seva artificialitat. Les màquines tenen la seva pròpia Arts poètica. Ara bé; quan un home, entrada la darrera etapa de la vida, es posa davant un full de paper i fa balanç de tot plegat, es fa coneixedor si va de verbes: “Engaño es grande contemplar de suerte/ toda la muerte como no venida,/ pues la que ya pasó de nuestra vida/ es no pequeña parte de la muerte.” (Lope de Vega). Els versos de Vidal Ferrando no enganen, són nítids, pedretes de santa Llúcia com les que trobàvem entre milers de milions de granets d’arena a les platges d’abans de l’apocalipsi balearitzador. Versos als qui he trobat un aire borgià, del fervor borgià per Bons Aires però a Santanyí estant. També, m’he sentit proper llegint els poemes d’Entre dues fosques, a tota la poesia que ens hagués donat Damià Huguet. Antoni Vidal té un món interior semblant al que Huguet començava a expressar als darrers llibres. El santanyiner ha tengut la sort de viure més anys i ha tret profit d’aquest do. El poema Gratitud és tot un manifest de vida on també podem afegir els seus propis versos. Gratitud a Antoni Vidal: “que ens revelà certeses que no saben ni els àngels”.
Antoni Vidal ha estat bon ballador, li agrada ballar, ball d’aferrat s’entén… Com a bon poeta, no anirà a fer la moneia ballant reggaeton. Em contà, el darrer pic que el vaig veure a Can Blai, que ara balla més temps al menjador de casa seva, abraçat a Rosa. Vaig pensar en quines cançons devien ballar els amants de tota la vida. En aquell poema de “Se querian sabedlo” l’original i la paràfrasi de Llompart. Vaig pensar en què seria una sort que Antoni Vidal fes un llibre sobre l’ofici de mestre, vaig pensar que era una sort tenir els seus llibres i el seu exemple.
Bernat Nadal, Una passió confidencial
El crist del Via Crucis de Bernat Nadal és un crist terrible i desolador, inspirador de tendresa en la seva demència absoluta. És un crist com el qui, Gabriel Janer Manila a l’epíleg del llibre que esmentam, compara al del pintor expressionista George Grosz. Persevera malgrat estar fart de voler redimir la irremeiable humanitat. La humana condició mortal caparruda en el seu no saber viure, en la psicopatia de matar, de fer guerres, de girar l’esquena al bon viure, a la xalesta i honesta saviesa de les coses senzilles: La vida perdurable amén reivindicada en el carpe diem de més d’un vers d’aquest poemari. Bernat Nadal és com si continuàs el monòleg del Crist de Port-Royal de l’Evangeli segons un de tants, un dels poemes més bestials de Blai Bonet. Com si donàs corda a la veu del Crist que invocava Sant Jaume Santandreu a Déu meu. Llibre genial i dels més colpidors dels darrers anys i que, a parer meu no han tengut el ressò que mereixia en les lletres catalanes, per perifèric, per religiós, per no sé què.
Els versos de Bernat Nadal són mesura en forma i contingut. Gens estridents ni cacofònics, planers i límpids, però no ingenus ni superficials. La bona poesia no és bona pel fet de ser bona d’entendre o mala d’entendre. Això no és una pipa, això és una pipa? Foucault i Magritte. Significat i significant… què regeix el misteri de la poesia i la bellesa?
Bernat Nadal no diu de manera complicada el que es pot dir tal com quan la gola no ens deixa empassar saliva, què és quan es diuen les veritats.
Crist és el símbol de les causes perdudes i de les esperances que, malgrat que siguin estèrils, com que són humanes, perduren. El poema que tanca el llibre; “Tinc por i em sent abandonat, només som home vulnerable…” Quina declaració de principis més immensa, més sincera entre la balquena de receptaris d’autoajuda i parapsicologia barata. Llegia també aquests dies un best-seller sobre les cures pal·liatives, el del doctor Enric de Benito que va per la desena edició i que com s’indica en la portada, se suposa que conté “Claves para entender y acompanyar en el viaje definitivo”.
Deixau viure a la gent sense dir-li com ha de morir. Ni això ens deixaran fer com ens doni la reial gana… quina vessa que em venguin amb comèdies new age abans de l’agonia. Si no tenc una mort de bòtil fent mala via a Es Cruce menjant un entrecot, per favor, NO m’emprenyeu i si de cas, llegiu-me un poema d’Una passió confidencial. Estimar la vida abans de començar a perdre-la. Vet aquí el quid de la qüestió. No era aquest el missatge i matarem i continuam matant tots els missatgers? I si un poeta, posem per cas Bernat Nadal, un dia, en un llibre, confessa la seva passió, escoltau la seva lliçó.
