skip to Main Content

El Youtube no pot evitar uns goigs aigualits pel coronavirus

Les completes i el cant popular al sant ressonaren amb tristesa dins una església inèditament buida la revetla de Sant Antoni

La figura de Sant Antoni, a la part sinistra de l’altar, eleva la mà dreta per beneir-nos, per ungir-nos del seu oli benefactor. El silenci només és trencat per la remor de les passes d’aquell periodista que arriba just de temps, malgrat les advertències premonitòries. Al costat de la bancalada primera, micròfon en mà, Sebastià Riera Pocoví entrevista, entre d’altres i en directe Antònia Bassa, Xavier Gelabert, o Antoni Galmés, protagonistes musicals de la festa. No es pot dir que sigui una espera tensa. Ni il·lusionada, tampoc.

Com cantaran els Goigs a ca seva les dues mil ànimes que antany s’engronsaven al ritme ternari i col·lectiu de la melodia més manacorina? Duran la dessuadora negra? O aniran en pijama, ja? S’hauran estimat més el xandall? O no seran, ni tan sols, davant la pantalla?

Tanmateix, en sentir la veu reposada de mossèn Antoni Amorós encetar els càntics llatins de les completes, enguany més solemnes i sentides que mai, amb aquell to minimalista que atorga a les coses la petitesa de la concurrència, el càntic gregorià s’endinsa per les espinades com si volgués actuar de vaticini que alguna cosa haurem pogut salvar de la festa que ara tenim confinada.

S’acaben les completes i el rector del poble de Manacor intervé amb pausa i serenor, sense presses ni tensió, per “donar pas a la resposta popular a aquestes completes, que són els goigs de Sant Antoni”.

Ocupant les primeres bancalades de la nau central i de la de l’esquerra, els músics de la banda es col·locaren tot servant la distància de seguretat. Eduard Bernabéu no hagué d’esperar res ni ningú per dictaminar amb la batuta que era hora de començar. I els músics encetaren el parapapatxim, que enyorava com mai la imitació popular de la percussió.

Rere l’altar, el cor dels Dolors, emparats per uns insuficients micròfons d’ambient, alçaven la veu que quedava fracassadament amagada sota la potència de la banda al complet. Ni en viu ni en directe es pogueren sentir els goigs. Acabada la música i closes totes les estrofes del cant al sant, Amorós cridà “Visca Sant Antoni, visca Manacor!”, i l’escàs centenar de persones que hi havia dins l’església aplaudiren un minut, dos, tres, sabent que les seves mamballetes eren tapades per un domàs infinit de silenci i resignació.

Defora, enllà de les tanques col·locades al voltant de la plaça del Palau, un grupet de quatre adolescents externs es lamenta: “Que diuen que només eren per la tele, que no hi podem entrar. Ja que som a Manacor, anem a fer una volta”.

Back To Top
Search