L’historiador i escriptor Jordi Martí-Rueda (Barcelona, 1976) serà a Manacor el pròxim dia 1de setembre per presentar “Brigadistes. Vides per la llibertat”, en un acte organitzat pel Comitè de Son Coletes, que ha preparat també una ruta per sa Coma per a aquest mateix dia.
Brigadistes. Vides per la llibertat, està compost per seixanta històries diferents. Com es trien? En teníeu més?
En tenia més, el que passa és que jo buscava sobretot històries que no fossin biografies, sinó que tinguessin un element que ens permetés de connectar-hi des del present, que fossin compartibles i que escurcessin la distància que ens en separa en el temps. Els testimonis de l’època acostumen a tenir un perfil més històric i menys personal. Jo, en canvi, buscava el revers literari dde la fotografia. Amb la història vaig voler captar un moment concret de la vida d’aquella persona i no tant l’esbós biogràfic. També vaig mirar que la tria no quedés descompensada a nivell de nacionalitats o de situacions. Per això hi ha històries de línia de front, de metges i d’infermeres, de retirada… L’única cosa que vaig dir que hi havia de ser perquè sí és el cas de les infermeres i els metges, perquè és molt poc tractat a la guerra civil, i n’hi ha moltes històries increïbles. També vaig voler que hi hagués històries de dones. De les seixanta, vint són de dones, que són les eternes oblidades.
Parlam d’un assaig-documental? Hi ha aportacions ficcionals?
És complex. És narrativa de no-ficció. Són històries reals perquè així han quedat recollides en els llibres i en les seves biografies. Però jo volia fer-ho a través de la literatura, com si caminessis amb un peu a la història i un altre a la literatura. De fets no n’hi ha cap que no sigui cert. Ara bé, la tècnica narrativa pot ajudar a fer més verídics aquests fets. Hi ha la història d’una infermera negra, que quan arriba a Portbou un nen li agafa la mà i li demana que quedi, però ella se’n va haver d’anar. Si fos un assaig històric, explicaria que li havia agafat la mà i prou. Si el que vols es mostrar-ho, fas servir un recurs literari i dius que quan ja era dins el tren, aquella infermera notava els dits d’aquell nen a la mà bategant.
S’enllacen entre si les històries, hi ha un vincle entre elles?
No estan connectades. Les pots llegir aïlladament, en desordre, però sí que hi ha una lògica interna. No ben bé cronològica. Les primeres històries narren els primers moments de la guerra. I les últimes són els de a sortida, o la resistència a França. També cal tenir en compte que els protagonistes de les històries són internacionals, no brigadistes exclusivament.
Heu parlat de biografies, de diaris personals… Us heu documentat a partir d’aquests papers, o també hi ha fonts orals?
No és un llibre d’investigació, sinó de divulgació, que pretén explicar unes històries molt potents que es poden llegir com si fossin contes, amb la particularitat que són reals. En alguns casos hi ha recerca historiogràfica en arxiu i en alguns altres fins i tot conversa directa amb el protagonista.
He llegit en una sinopsi que el moviment de solidaritat entorn de la guerra civil espanyola no s’havia donat mai, i que després tampoc no s’ha tornat a repetir. Perquè creis que va passar això?
De fenòmens de solidaritat n’hi ha hagut sempre. En els anys trenta, les possibilitats d’assabentar-te de les coses no eren com ara, i les de transport, tampoc. Hi ha brigadistes tarden un any a arribar. Travessen l’Europa dels nazis i de Mussolini de forma inversemblant. Les brigades internacionals varen suposar un moviment de 40.000 persones, que és una animalada. Van entendre que hi havia un perill universal que s’havia d’aturar a temps. S’ha tendit a fer el comentari fàcil que eren gent romàntic, però el que passava era que entenien que el feixisme no té fronteres, que es manifesta en els seus propis països. Per això van a combatre’l, lluiten pel poble d’aquí i pel seu propi ploble. No són romàntics, snió netament pragmàtics. El cop d’estat fracassa perquè la gent el fa fracassar. La Generalitat, per exemple, esclafa el cop d’estat. I anys més tard, aquesta gent els donava les gràcies: “Gràcies als teus avis que ens van donar l’oportunitat de lluitar”, perquè aquí hi va haver una gent que va crear l’oportiunitat per combatre el feixisme.
De vegades sembla com si morir lluny, en una guerra, signifiqui l’anul·lació de la memòria. Passava, això?
De la immensa majoria en sabem la història i el nom, però sempre hi ha una bossa de persones de les quals no queda constància documental. De bon principi tots els voluntaris queden registrats. Dels voluntaris que venien per compte propi abans d’aquesta data, no hi ha registres. També hi havia gent que ja vivia aquí. Alguns dels primers internacionals que s’integren eren gent exiliada que havia fugit del nazisme. En alguns casos, també es pot confondre la nacionalitat. Es posaven sobrenoms, o es castellanitzaven el nom de pila. A més, una part de la documentació es va destruir. La part que va anar a Moscou es va conservar, però la que va anar a França, la van destruir pel perill que els nazis la incautessin. És més important protegir la vida de la persona que no pas la memòria.
Quina relació pot tenir el vostre llibre amb l’expedició de Bayo a Mallorca?
Aquella expedició és una acció que pretén alliberar Mallorca. Ho aconsegueix amb Eivissa i Formentera. El context de l’expedició i del llibre és el mateix. Però no hi ha cap més vincle enllà d’aquest. A l’expedició de Bayo hi participen internacionals, i persones que ja vivien aquí com Margaret Zimbal, que era filla de nazis i va participar a l’expedició a Mallorca. Més tard, va morir al front d’Aragó.
Heu rellegit George Orwell per escriure el llibre? L’heu tingut en compte?
No, perquè en parlar de brigadistes de seguida apareix el seu nom. I ell no era brigadista. Es va allistar a la columna Lennin del POUM. Sovint se’l posa com a referent, i la realitat és molt més àmplia. Si parlo d’Orwell, m’hauré de basar en el que ell va escriure. Ell ja va parlar molt de la seva experiència, no em va semblar que jo pogués aportar més del que ell digués. La seva experiència és més en els fets de maig que no com a soldat a primera línia de front. A Brigadistes es conten experiències bèl·liques molt extremes.
Els vostres protagonistes moren a la història que contau? O en són supervivents?
N’hi ha alguns que moren, però la majoria sobreviuen. No vaig voler fer una necrològica. I en els casos en què moren el nucli de la història no és el fet que morin. Per exemple, explico la història d’un obrer de Chicago afroamericà que comanda un batalló on hi ha gent negra i gent blanca. Va morir a la batalla de Brunete, però no poso l’èmfasi en això, sinó en el fet que aquí per primera vegada va ser un home lliure.
Presentau el llibre a Mallorca. Què n’esperau?
Em fa molta il·lusió, quan es va publicar vaig fer la presentació oficial, i una setmana més tard ens van confinar. N’he fet moltes presentacions però de presencials, només tres. I sempre han anat molt bé, però m’he quedat amb les ganes de poder parlar amb les persones cara a cara, perquè es generen altres coses. A totes les xerrades hi surt la preocupació per un tema nou: el feixisme. Per això em fa moltes ganes, no sols per parlar dels brigadistes, sinó per parlar de què és el feixisme, i de per què creix, que al final és el que està al darrere de l’expedició a Mallorca i de les brigades.
Evelyn Hutchins
