Jaume Guiscafrè Llull, Violí (Son Eixut, Artà, 1913-2017) tenia un cabal de paraules que avui han caigut en desús, moltes de les quals podeu llegir en aquesta entrevista que li va fer Rafel Perelló. Tenim la seguretat que tota aquella saviesa no s'ha esvaït?
Què era “sortir de la parròquia”?
Llavors els al·lots que estàvem llogats a les possessions, si volíem menjar panades havíem d’anar a missa almanco un pic el temps de la quaresma. Anaves a missa i el capellà et donava un bitlletet que posava “ha combregat amb mi”, i si volíes menjar panades, la madona et deia “has sortit de la parròquia? Meam el bitlletet”! L’hi mostraves i ja podies menjar panades. Li deien “sortir de la parròquia” a això. No, i els al·lots que estàvem llogats a les possessions, al·lots i no tan al·lots, per anar a la vila havíem de demanar permís a l’amo en aquell temps. Llavors els al·lots que estàvem llogats dúiem aquesta vida, ens conformàvem.
Vol dir havíeu de demanar permís a l’amo per anar a la vila!
Era una obligació. Dèiem “l’amo! Que podem anar a la vila, anit?” “Anau, anau, feis bonda!”… en els dotze anys em llogaren per mosso de porqueret (ajudant del porquer) a sa Torre (de Canyamel). El senyor anava amb aquella galera amb un tronc de mules (1) cap a la vila i de vegades et convidava a colcar (cavalcar) però el senyor no badava boca de tot el camí…
Supòs que vós heu vist desparèixer molts de costums i treballs de la pagesia…
Saps que n’han fuit! Te’n puc dir un parell que em recorda. Un costum era començar el guaret (2) el dilluns de Sant Antoni per si havien de deixar aquell guaret de nombre.
Què significa “deixar el guaret de nombre”?
Una comparança (3): si un amitger prenia una finca i trobava un guaret fet i cinquanta ovelles, això era “de nombre”, i quan aquell amitger se n’anava de la finca, aquell pagès havia de tornar la finca a aquell senyor amb cinquanta ovelles i el guaret fet, tal com l’havia trobada perquè ho havia trobat de nombre, no sé si m’explic.
Sí, perfectament.
Llavors hi havia el que deien “els arreus”. Quan aquell pagès prenia la finca, miraven les eines que hi havia: un gatzoll (4), una olla colera (5), un cuixal (6), un manegotí (7), el que fos. Els arreus eren els ormetjos de la finca, i quan deixaven la finca miraven si els arreus hi eren tots. A això avui en dia li dirien “l’inventari”, però un temps es deien “els arreus”… llavò hi havia també el que deien “dur una finca a ús de bon conrador”.
Què era “dur una finca a ús de bon conrador”?
Si el senyor i el pagès havien d’estirar un paper (8) posaven al paper que l’amitger havia de dur la finca ben duita. Deixaven escrit que havia de treure aquelles voreres (9), fer bardisses (10), si s’esbaldregava una paret, tornar-la a compondre, fer les llobades (11) guaretar (12) i binar (13) quan tocava, amb una paraula, havia de dur la finca conforme. No sé si m’he explicat bé.
Sí, sí, beníssim.
N’hi ha, de cançons que en parlen, d’això. N’hi ha una que diu “Desditxat de conrador / que no conra ses voreres / es blat li torna porgueres / i sa farina, segó”. Te’n diré una altra: “Perendenga, perendenga (14) / ja t’ho podries pensar / qui té pruaga (15) en sa feina / quan té talent no té pa”.
En sabeu més de cançons?
“Sa nostra figuerolera / ha caiguda d’un cimal / però no s’ha feta mal / perquè pensava amb en Pere”. Una altra: “Guerrera (16) meva sabràs / que cant fort perquè me sentis / encara que te rebentis / si jo vull tu no el tendràs”. Una altra: “Sa meva guerrera duu / calces els dies feiners/ com no t’ha d’agradar més / si jo els diumenges no en puc dur”.
Era costum senyar el caramull de gra a l’era, tot dient “Déu mos do la maina” (17). També ho deien així a Artà?
Sí, això era per tot. Antigament, a l’era senyàvem es caramull, féiem una creu amb la pala i déiem “Déu mos do la manna”. Una vegada que érem a l’era vàrem dir “Déu mos do la manna” i un va dir “Que putes déu mos do Alemanya i no conram Espanya!” (riu). Ah, Una altra cosa me recorda: a totes les possessions, el costum era que el porqueret havia d’entrar llenya. A sa Torre, quan em posaren de mosso de porquer, jo havia d’entrar la llenya i el pastor entrava l’aigua i pastava. Això ho feien així arreu-arreu, per totes les possessions era el costum, fins i tot el pastor formatjava amb aquells fils del card de formatjar, el vespre abans les posava en remull i formatjava amb una olla colera…
Quan ereu nin paràveu garbellets?
Sí, però a Artà no els diuen garbellets, els diuen “billestres” (18) Ara està privat (prohibit). Cavàvem per devora les alzines i trèiem aquells cucs-ciurons, que eren un cucs redons per a posar a la “billestra”, i d’aquesta manera… llavors als al·lots ens pujaven d’una altra manera, jugàvem diferent, jugàvem a “Anterib”: un s’havia d’acotar i els altres li botaven. A cércol, a boldufes (baldufes), a “peso”, primer hi havia unes monedes més petites de cinc cèntims, que les deiem “cagets” o “pesos”, senyàvem una retxa i havíem de tirar i el que feia més a prop de la retxa, guanyava… jugàvem al “quic”, això era una partida d’al·lots, s’amagaven i un altre els havia de trobar… jugàvem a “tocar mare”, un encalçava els altres i si tocava qualcú, aquell deia “mare!” I l’altre encalçava…
A Artà he sentit parlar de “finques d’alou”.
Els alous són finques petites, finques no gaire grosses que es varen establir (19). Dels Olors es va fer molt d’alou, es va establir na Pedaç… llavors hi havia molts de prats també, els praders duien els horts. Quan compraven un prat, sempre es venien amb una gaia (20). Les gaies són aquests ramals de prat, cada prat tenia un bocinet, normalment al costat per a poder fermar la bístia, no eren gaire grossos, eren com aquesta casa. La gaia podia estar a un coster del prat o a cent passes enfora…
Quin era el procediment més habitual per aregar (21) una bístia?
A Artà hi havia possessions molt grosses que tenien moltes bísties per a llaurar, com que havien de mester molt de parellers! (22) A aquestes possessions posaven les bísties de dues en dues. A ses Pastores (Artà) vaig veure que a les bísties joves, per aprendre a llaurar les posaven amb una de bona que ja en sabia i la bístia nova quedava arega més aviat. Aquella bístia nova espolsava i qualque pic la bístia bona li mossegava….
Heu vist parellers que llauraven dins el mateix solc?
Sí. En aquestes possessions grosses d’oliva, Son Fortè, Albarca, com que eren tan grans els sementers, tots els parellers llauraven en el mateix tornall. El pareller major (23) es posava a un cap i per a no topar-se, un feia escabussades (24) i d’aqueixa manera…
Les “gallufes” eren les dones o nines que es llogaven per anar a collir oliva a la serra de Tramuntana. També les deien “gallufes” a les dones que collien oliva a les possessions d’Artà?
No. Aquí les deien “les muntanyeres”. El temps de messes d’oliva venien moltes al·lotes de Maria de la Salut i d’Ariany que es llogaven. Mon pare i un amic, de bergantells varen conéixer dues al·lotes d’Ariany que venien a collir oliva. Un dia varen anar a Ariany a veure-les, però els arianyers els apedragaren i fugiren. Se’n va fer una cançó: “Volgueren botar sa valla / i encara eren massa pocs / a un poble per dos al·lots / volien moure batalla”.
I vós, hi anareu a collir oliva quan éreu un infant?
En els set anys, un germà meu i jo ens llogàrem a Albarca per anar a collir oliva. A Albarca te n’havies de dur el teu pa i companatge (25). Dormíem en el sostre. El migdia et donaven llegum, però en arribar el vespre només et donaven suc de sopes, havies de fer llesques del teu pa…
Quan vós éreu nin, el vostres pares o padrins vos contaven rondalles mallorquines?
Sí. En l’hivern, quan arribàvem de fer feina enredats de fred, ja teníem entrada aquella ramutxalla (26) per a començar foc. Allò tot d’una feia aquella xicalènia (27) i ens encalentíem, llavors passàvem el rosari, sopàvem, i llavors els grans ens contaven rondalles als joves devora el foc fins que ens pegava la son…
Què és o era l’oli de crespinell?
El crespinell és una planta molt petitona que va bé per al cremat, feien un oli. Un temps n’hi havia per totes les cases d’Artà d’oli de crespinell. Si ens féiem una cremada, amb una ploma de gallina ens untàvem l’oli de crespinell per la cremada…
En sabeu més, de remeis?
Si ens fèiem un cop, mumare ens posava una coca de llevamans picats… si ens fèiem un cop a un peu ens posàvem una fulla de moro calenta i oli. Si ens fèiem un cop a un costat mos posàvem un test calent. Si anaven a segar i es feien un tall amb la falç, feien un “pixo” i es posaven pipí i fang per aquell dit per estroncar la ferida…
Antany, molts homes d’Artà es llogaven per anar a segar a Menorca…
El temps dels meus padrins n’hi havia molts d’Artà que anaven a Menorca a segar el temps de messes. Els segadors demanaven a quines finques de Menorca donaven més bon menjar. Deien “a tal possessió la cuina és esfumosa” (28)…
Recordau qualque forma de predicció de l’anyada agrícola?
Deien “trons de gener, estalviau la palla per l’any que ve”… hi havia “en Maçota” (29), que era molt punyetero. Quan en “Maçota” i en “Paratjal” (29) es topaven era d’un incert que no fes una torrentada… els Al·lots de Santanyí (29) era senya d’aigua… deien “trons alluny, aigua a prop”… el pagès sempre ha estat exposat al temps. Una comparança: quan el blat estava a punt de granar, llavors es posava una ponentada i el blat quedava esvauvat (30) i tot se n’anava en orris…
Quan va acabar la guerra civil vós només teníeu vuit anys.
El temps del moviment (la guerra civil espanyola) jo era un nin, però d’una cosa sí que em recorda bé: als al·lots, si ens demanaven si a ca nostra érem de les esquerres o de les dretes havíem de dir “A ca nostra menjam amb la mà dreta”… vaig sentir dir que els capellans i les monges sempre espigolaven per a saber si eren de les esquerres. Deien “secret de confessió”, però tanmateix cuaven (acusaven)…
A quin punt del litoral proper a Artà feien més contraban? </b
Aquí on en feien molt era a Canyamel, per un serrat molt perillós. Com que era perillós, la guàrdia civil no hi anava i per mor d’això en feien molt per aquell redol… a Canyamel hi ha “l’embarcadero del rei”. Cent anys abans d’haver jo nat va venir el rei a veure les coves, va venir en barca i va baixar en aquest punt. Nosaltres coneixíem una dona que sa mare va anar a esperar el rei per guapa.
Vol dir va anar a esperar el rei per guapa?
Sí. A aquesta dona li deien Simona, feia de cocovetera. Varen fer una triadissa d’al·lotes guapes i les més plantoses varen anar a esperar el rei i diuen que el rei quan va veure na Simona va quedar com embambat. Varen fer una cançó: “Com el rei desembarcà / que va veure na Simona / va dir ‘vaja al·lota mona / que si no fos tan petitona / l’aniria a demanar”.
Deien que hi havia persones que sabien embruixar.
Vaig sentir cosa. Jo no hi he cregut mai, però els meus padrins hi creien en aquell temps. Deien que en Joan “de Bellpuig” tirava un peu de gallina o una cuixa de conill damunt un portal per etcisar (31)… hi havia l’amo en Xesc “Gurries” que hi anaven per desetcisar (desembruixar) deien que era bo per això… n’hi havia de polissons que feien creure aquestes coses. Varen contar que a Bellpuig un va anar a una casa, va dir als de la casa “anit sentireu renou, fermau bé el ca, no sortigueu per res, per l’amor de déu! No sortigueu i no vos passarà res!” Arriba el vespre i el ca es va posar a lladrar, lladra qui lladra. Amb això sentiren un talabastaix (32) per damunt la traginada, i els de la casa, morts de por. L’amo de la casa va dir “m’he de revestir de coratge!” Surt de la casa amb l’escopeta. Idò què vos pensau? Va ser aquell capvolando (33) que els prenia les sobrassades de la perxa! (riu)… els convidaven a berenar, els donaven mal bocí (34) i els entontaven, deien que a un veïnat de l’arraval n’hi donaren de mal bocí, llavors hi creien!
Sí, n’hi havia que hi creien.
Una altra cosa vos contaré. Primer, si hi havia un mort a la casa, l’emblanquinaven tot d’una i feien els mobles ben nets. Ma mare me va contar que a ca uns d’Artà, que es va morir una persona, havien emblanquinat i havien fet nets tots els mobles i pertot, però deien “No, i aquí encara fa olor de mort”! Veus aquesta estaca que està penjada en aquesta paret?
Sí.
Idò un temps, a l’entrada de totes les cases hi havia aquesta estaca per penjar els guarniments. Aquells bé pensaren i bé pensaren, es varen buidar el cap, i a la fi varen dir “I això deu ser aquesta estaca que no l’hem feta neta!” La varen fer neta i l’olor de mort va fugir. Això, contat de ma mare… llavors deien que si cantava una òliba vendrien males notícies. Quan era al·lot vaig estar llogat de pastoret a un lloquet. Guardava ovelles el vespre, una òliba va volar damunt jo. Bono! Quin regiro!… deien que un que se n’anava a festejar, l’òliba li tomava el capell i li tirava un tros enrere…
Coneguéreu na Maria “Roca”, una dona d’Artà que desenfitava amb un mocador?
Ja ho crec! Na Maria “Roca” curava d’enfitat, tenia molta pressa. Si estaven enfitats estaven com a malfets, se sentien malapler perquè no tenien els budells conforme. Mon pare hi creia molt, en aquesta dona. A unes matances ens topàrem, ens va mirar si qualcun estava enfitat, es treu el mocador, t’aguantava el mocador aquí, part davall el coll, feia les midades i les Avemaries… una vegada ma mare no estava massa fina i na Maria “Roca” hi va anar a veure si li trobava el mal. Justament va venir el metge, en aquell temps els metges passaven visita a les cases, no és com ara. Aquell home va veure na Maria “Roca” i aquella va amagar el mocador de cop (riu)…
Què era “robar una dona”?
Jo encara he conegut dones que les robaren. Deien “a na fulana l’han robada”. Això era que a ca aquella al·lota no volien el novii i aquells dos es posaven d’acord per tal dia fugir. Ell li deia “tal vespre et robaré, quan arribi et faré un siulet!” Aquella al·lota partia amb el novii i pel poble deien “l’ha robada”, “han robat na fulana”, tot el poble en xerrava…
Com és que hi ha aquest anyell (35) tot sol dins aquesta tanca de davant les cases?
Perquè va néixer xetigós (36) i el miram de surar.
Veig que guardau moltes eines antigues. Això es un jou, no és ver?
Es diu un “jou planxat” perquè duu aquestes dues planxes de ferro. Aquest jou té les juntures (37), la braga (38), l’aixanguer (39), això és una carabassa de buidador, venia a ser l’embut d’un temps, això és una arada amb pales, una arada amb rodes…
Puc tirar fotos a n’aquestes eines?
Què vol dir! Tira les que vulgues!…
Glossari
1. Un tronc de mules: parell de mules que tiren un carruatge. 2. Goret o guaret: en aquest cas adopta el significat de la primera llaurada d’un sementer que s’ha de sembrar. 3. Una comparança: un exemple. 4. Gatzoll: eina consistent en una fulla de ferro corbada posada al cap d’un mànec llarg. 5. Olla colera: recipient en forma d’alfàbia per a posar-hi llet destinada a formatjar. 6. Cuixals: En aquest cas adopta el significat de peça de pell o de tela que es posen els segadors per a protegir les cuixes i els genolls a l’hora de segar. 7. Manegotí: mànega que cobreix des del colze fins a la mà amb què els segadors es defensen de les esgarrinxades o cops de falç. 8. Estirar un paper: redactar un document, un contracte, etc. 9. Treure les voreres: llaurar la terra més propera a les voreres o vorerades (marge vegetal) d’un sementer. 10. Fer bardisses: posar plantes espinoses damunt una paret perquè el bestiar no pugui botar la paret 11. Fer les llobades: en aquest cas fa referència a llaurar en diferents direccions al voltant d’un obstacle. 12. Goretar o guaretar: l’acció de llaurar un sementer per primera vegada. 13. Binar: fer la segona llaurada a un sementer. 14. Perendenga: beneitot malfeiner, home deixadot, ja-jà i un poc curt de gambals. 15. Pruaga: desgana de treballar o fins i tot repugnància al treball, vessa intensa. 16. Guerrera: dona que festeja l’enamorat d’una altra dona. 17. Maina o manna: Abundància prodigiosa, com ploguda del cel. 18. Billestres: deformació de la pronunciació de la paraula “ballestes”, forma d’anomenar a Artà els garbellets o petits paranys de ferro que recorden la forma d’una ballesta, emprats per a caçar aucells. 19. Establir una finca: parcel·lar una terra i vendre’n les parcel·les. 20. Gaia de terra: tros de terra de forma triangular sobrer d’un camp de forma regular. 21. Aregar una bístia: avesar una bístia a dur l’arada, a estirar un carro o fer altres feines. 22. Pareller: home que llaura amb una arada estirada per dos animals. 23. Pareller major: cap dels parellers d’una possessió, l’home que comanda als altres parellers i dicta les feines que aquells han de fer. 24. Fer una escabussada: desviar-se el llaurador del solc sia per fer llobades o per altre motiu o per l’existència en el terreny d’un enganxall (obstacle) com pot ser una pedra de grans dimensions o altra cosa que estorba la llaurada. 25. Companatge: allò que es menja amb el pa. 26. Ramutxalla: llenya prima per a començar foc. 27. Xicalènia: fogueró. 28. Cuina esfumosa: menjar de poca qualitat. 29. “En Maçota”, “en Paratjal”, “els al·lots de Santanyí”: noms populars de certs niguls portadors de molta pluja. 30. Blat esvauvat: blat esvolvat, que té volva, és a dir, que no ha granat o no ha madurat correctament per diversos motius. 31. Etcisar: encisar, embruixar. 32. Talabastaix: renou molt fort. 33. Capvolando: home que té idees volanderes, és a dir, inconsistents, desraonables, home descervellat. 34. Mal bocí: aliment metzinós, que conté verí. 35. Anyell: cap de bestiar de llana que encara no té un any. 36. Xetigós: molt dèbil i magre, esquifit, sia per malaltia crònica o altre malura. 37. Juntures: cordes del jou. El jou és un instrument amb el qual dos animals són junyits pel cap o el coll a l’arada. 38. Braga: anella de fusta o de ferro del jou. 38. Aixanguer: fermall per a subjectar l’espigó de l’arada al jou.
