Davant i darrere el tasser
Darrere el tasser d’un cafè les botelles estan en perfecta formació i conformen un parament prou vistós. Per les botelles, per les etiquetes i pel color del líquid que contenen. Botelles de whisky, Vodka, Rom, Ginebra, Brandy, Conyac, de vermut, herbes dolces, herbes seques, herbes mesclades, mistela, palo o cassalla. Anys enrere, es consumien més begudes espirituoses? Probablement, sí perquè l’alcohol estava instal·lat en major mesura en la vida quotidiana.
La nostra cultura està relacionada amb l’alcohol el qual té una funció social molt clara en molt del substrat cultural mediterrani. D’una banda, és una eina de relació i convivència prou potent. En les trobades d’amics brindem amb l’alcohol per moltes coses. Per la salut, pels èxits, per la bona ventura. A més, facilita la interacció social perquè pot simbolitzar hospitalitat. Quantes vegades hem ofert una beguda quan estam en un cafè com a manera de donar la benvinguda a algú o mostrar cortesia? Quantes vegades ens l’han ofert? En tots aquests contextos com trobades amb amics, celebracions, dinars o sopars, beure (per exemple una copa de vi o unes herbes) pot ajudar a relaxar l’ambient i reforcen el sentiment de comunitat i identitat.
En segon lloc, hi ha hagut al llarg dels darrers decennis les begudes refrescants. La set, la necessitat de saciar la set és cosa ben necessària. És aquí on a Manacor hi hagué empreses rellevants de pinya, taronjada o llimonada. Per això, en aquest reportatge dedicat a l’univers, etern i tocat d’immensitat, dels casinos, tavernes, cafès o cafetons m’he volgut centrar en els Taberner, una nissaga peculiar que emprengué una aventura empresarial brillant en el món de les begudes refrescants. Perquè les biografies, les històries particulars i amb aparença de petites ens situen en la història gran. Tot plegat en uns anys en els quals a Manacor hi havia un teixit empresarial local prou dens, efervescent, dinàmic. La nova economia, les franquícies globals uniformitzadores, les modes, les tendències de la postmodernitat (que ens han segrestat part de les essències col·lectives) han matat aquell Manacor de finals del segle XIX i bona part del XX. Dir això no és nostàlgia, és una dosi de consciència d’una realitat de la qual tots en som una mica les víctimes.
Posarem alguns exemples. Antigament, gairebé cada poble tenia la seva pròpia “sifoneria” o fàbrica de refrescos. Així, cap als anys 70, hi havia més de 131 empreses embotelladores a l’illa. La marca Taberner de Manacor era una d’elles. També la Bisellach.
Però abans ens centrarem en el conjunt de l’Illa on la llista és llarga i significativa: Begudes Puig (fundada el 1927, és probablement la més emblemàtica que encara continua activa. Va començar amb sifons i gasoses i després popularitzà la “pinya mallorquina”), Gum (antiga marca de refrescs molt popular al Llevant mallorquí), Ramis (fundada el 1919 com a marca de refrescos a Felanitx), El Molí (també de Felanitx), La Peral (una de les marques clàssiques de gasosa Palma), Tres Jotas (marca inquera i també de Sant Llorenç molt coneguda per les seves taronjades i llimonades) o la Picsa (de sa Pobla prou coneguda per la pinya).
Precisament la pinya arrelà prou entre la població illenca. Un nom, aquest de pinya prou peculiar perquè no era gust de pinya tropical exactament sinó que era un refresc dolç i molt carbònic, amb color intens, típic de festes populars i bars antics.
Dit això comencem a analitzar l’aventura dels Taverner com una peça important dins el trencaclosques d’empreses dedicades a les begudes refrescants i que els cafès manacorins serviren amb abundància.
El començament de tot plegat
Ens hem de situar a mitjan segle XIX quan un jove de l’Alqueria Blanca, el llogaret de Santanyí, vengué a Manacor per a fer el servei militar. Es deia Guillem Taberner Adrover. Era un jove sabater afeccionat a la música i que tocava la trompeta. En aquells temps, i en els decennis posteriors, els quarters dels soldats reunien un estol important de reclutes i soldats que en el temps lliure voltaven per la ciutat, pels cafès, cinemes i pels indrets on el veïnatge s’aplegava. És en aquelles circumstàncies aquell jove soldat conegué la manacorina Bàrbara Amer Febrer, filla de pagesos amb terra. Això no era poca cosa. Tenir terra mai no ha estat poca cosa. Es casaren i s’instal·laren al carrer del convent. Més aviat que tard, com era usual, tengueren fills, fins a un total de cinc: En Toni, en Jaume, en Guillem, na Maria i en Llorenç.
Aquesta és la primera baula, imprescindible de la nissaga a la qual dedicam aquest reportatge.
Fer les Amèriques
Guillem Taberner tenia 12 germans, i un d’ells havia emigrat a Bones-Aires, Argentina i sembla ser que les coses li havien anat bé perquè comprà una “hacienda”, és a dir un bocí de terra de dimensions considerables amb cases i edificacions orientades al treball agrari i ben especialment a la ramaderia bovina i equina. Aquell curiblanquer (gentilici dels nascuts a l’Alqueria Blanca) tot i prosperar a Llatinoamèrica, tenir propietats i possibilitats no tengué fills. Per aquest motiu envià a demanar els nebots mascles (és a dir, els fills d’en Guillem Taverner i na Bàrbara Amer). Bons Aires era com l’Havana, una terra de possibilitats on gairebé tot estava per fer. Una terra on era possible la quimera, fer diners, fer fortuna. Per contra, Mallorca era ben diferent, la vida estava marcada per estretors de tota casta.
El primer nebot que hi anà fou en Toni. Li anà bé i en poc temps regentà un supermercat amb restaurant al centre de la capital argentina, a prop del mercat d’abasts central. Allà conegué na Ramona, filla d’immigrants gallecs i es casaren. Galícia era com Mallorca, és a dir, una terra marcada per la precarietat, i d’aquí la seva emigració massiva cap a l’altre costat de l’Atlàntic.
En Jaume fou el segon Taberner que s’embarcà cap a Bones-Aires. El seu germà Toni l’ajuda econòmicament i es feu taxista. Les coses també li anaren bé i amb el temps obrí una empresa de lloguer de cotxes. Es casà amb una al·lota que nomia Margalida i era descendent d’emigrants d’Inca. Com podem veure aquell moviment migratori d’illencs a Amèrica era ben significatiu. La colònia de baleàrics que s’havien aventurat a començar una nova vida lluny de casa era prou potent. En Jaume i na Margalida tengueren dues filles: na Catalina i na Guillermina. En aquest cas mai no tornaren a Mallorca.
El tercer Taverner que anà a fer les Amèriques fou en Guillem i en aquest cas treballà amb el seu germà Toni, al restaurant que hem esmentat.
Aquells tres germans enviaven diners als seus pares. Tot semblava anar vent amb popa. Les cartes que enviaven als pares eren optimistes: Les coses anaven bé, feien diners, gaudien de salut i vigor. Les coses rutllaven, havien assolit cert estatus. Tenien negocis, bones cases i possibilitats. Què més es podia demanar? L’Argentina s’havia convertit progressivament en un país que caminava decididament cap a la modernitat. Hi havia terra a voler per a desenvolupar l’agricultura i la ramaderia. Tenia recursos naturals, fonts d’energia i moltes coses més. Mallorca, al costat d’aquell nou país gegantí era un no res.
Però el pare, és a dir en Guillem Taberner Adrover, no s’acaba de refiar. Era cert que als seus fills les coses els anaven bé? D’on venia aquella doblerada que li enviaven amb certa regularitat? Eren de procedència lícita o no? Perquè a tot arreu s’explicaven històries tèrboles d’indians, joves mallorquins que s’havien embolicat en negocis tèrbols i que tard o d’hora acabaven malament. Per això, per sortir de dubtes decidí anar cap allà per a comprovar-ho de primera mà. I així va ser.
La seqüència dels esdeveniments fou la següent: quan arribà a Puerto Madero, al moll de la capital, ningú no l’havia anat a esperar ni a recollir. Aleshores agafà un carruatge perquè el dugués al restaurant dels fills. Un cop arribat, entrà a l’establiment com un client qualsevol. Sense dir res a ningú observà l’ambient, el tragí dels cambrers i veié com els clients omplien el local. Aleshores s’assegué en una taula i el seu fill Toni s’hi apropà per a prendre nota de la comanda. “¿Qué desea señor?”, li demanà. “Un café con leche con una media luna (el que aquí en deim un croissant)”. “En seguida, señor”. Havien passat molts anys i el seu fill no l’havia reconegut. Aquesta és l’anècdota que perdura en la memòria familiar.
En Guillem Adrover tornà tranquil. Els fills havien assolit una bona vida a còpia de fer molta feina. Per aquest motiu quan tornà a Manacor donà el vistiplau perquè el seu fill Llorenç s’embarcàs cap allà. Però uns dies abans de marxar anà a Palma perquè es volia fer un retrat. Anà a can Amer, el negoci regentat des del 1910 pel fotògraf Ernest Guàrdia Amer a la costa de la Pols. Es feu una fotografia i abans de partir cap a l’Argentina i en repartí còpies entre la família. Una d’aquelles instantànies és a l’àlbum familiar de la seva filla Bàrbara. Al darrere hi ha una dedicatòria que diu el següent: “A mis estimados tíos Antonio y Antonia. Su sobrino. Lorenzo Taberner”.
En Llorenç, que fins aleshores havia fet de fuster i havia estudiat el que se’n deia “tenedoría de libros” que possibilitava dur la comptabilitat en petits negocis, s’afegia als seus germans en l’aventura americana. Tenia 20 anys i els seus comptes eren estar-hi mig any, guanyar alguns doblerets i tornar a Manacor. La travessia era d’entre els vint i els vint-i-cinc dies, però a la mar grossa els temporals solien ser habituals. En aquella ocasió fou així, la pluja i el vent fuetejaren l’embarcació i el passatge s’hagué de refugiar al celler. Però en aquell primer trajecte conegué un home, un comerciant de mobles el qual en saber que havia fet de fuster a Manacor el llogà al seu negoci per a fer de muntador del mobiliari que despatxava.
L’aventura dels que s’atrevien a emprendre una nova vida al nou continent tenia aquestes coses: la casualitat. La casualitat, és a dir, la sort, de vegades fa tombar la vida cap a una direcció en una altra.
Els quatre germans Taberner s’avesaren a aquella vida lluny de Manacor, on tot era diferent. La parla, el clima, el paisatge, la gastronomia, els costums, les relacions socials. I de tot allò se’n derivava guanyar diners. S’havien convertit en burgesos, és a dir en homes amb possibilitats. Homes de món, homes de negocis o relacionats amb altres homes de negocis. Així, en Llorenç, el darrer dels germans que hi anà, aviat comprà un habitatge al carrer d’Avelino Díaz. Era una barriada populosa de la capital, on s’hi havien establit molts immigrants espanyols i mallorquins entre finals del XIX i principis del XX.
De fet, els Taberner freqüentaven el Círculo Balear. Es tractava d’una associació creada pels emigrants de les Illes Balears —sobretot mallorquins— establerts a Bones-Aires Servien perquè els immigrants s’aplegassin, mantinguessin la llengua i les tradicions, ajudassin els nouvinguts o organitzassin activitats socials, culturals i mutualistes. Així, en Llorenç que a Manacor era aficionat al cant perquè tenia bona veu formà part de la coral del Circulo.
Aquells centres eren habituals a l’Argentina i a l’Uruguai, formats entre els col·lectius d’immigrants. Així existiren entitats de gallecs, catalans, bascos, italians, etc.
Foren anys intensos per aquells germans manacorins. D’una banda, eren indians, però també una mena d’oronelles perquè sovint venien a Manacor a passar temporades i se’n tornaven. Talment els ocells migratoris que fan trajectes estacionals que probablement compareixien per Manacor. I no degueren passar desapercebuts. Ben vestits, distingits, elegants, amb rellotge de cadena, capell de fieltre, cabells ben pentinats, amb clenxa, maneres urbanes, amb un castellà americanitzat. Havien fet fortuna, no hi havia cap dubte i encarnaven l’èxit després de dècades d’esser allà.
Tard o d’hora arribaria el moment de tornar. Segur. Aleshores amb el capital que havien guanyat al Nou Món crearien una empresa brillant, efervescent de begudes refrescants.
(Continuarà).
Foto 1bis: Antoni Taberner a Bones-Aires
Foto 4bis: Els taberner a Bones Aires
Foto 6: Les dones i els infants a l’Argentina
Foto 15bis: Llorenç Taberner
Foto 25: sense peu de foto
