skip to Main Content

“Els xuetes no eren gaire més rics que la resta de població”

Durant l’entrevista que la setmana passada publicàrem amb ell, Lleonard Muntaner sobre el fenomen dels xuetes a Mallorca, va recordar un extens treball que Raquel Rodríguez i Miquel Grimalt feren durant la seva etapa com a estudiants de Geografia i Història.

N’hem parlat amb Miquel Grimalt. El geògraf manacorí recorda que “vàrem dur a terme un estudi sobre els xuetes a Manacor allà devers l’any 1979 i 1980, com a treball de curs, però la recerca va arribar més enllà del que és una tasca acadèmica simple, recercant a arxius tant a Manacor com a Ciutat. Per a realitzar l’estudi vaig poder comptar amb l’ajut inestimable de mossèn Guillem Grimalt, que em va facilitar l’accés a l’arxiu de Manacor i de na Francinaina Parera, la meva padrina, que amb una memòria envejable va complementar les fredes dades extretes dels padrons amb dades, descripcions de les persones, anècdotes que oferien vida als noms que reflectia la documentació”.

L’estudi roman inèdit atès, en part, que ni Rodríguez ni Grimalt seguiren l’especialització en història. I tanmateix, sí que se’n poden extreure “algunes informacions més demogràfiques o geogràfiques però potser interessants”, obtingudes a partir de la recerca de censos i padrons d’entre el 1824 i 1911, i també en altres fonts de caràcter no estrictament demogràfics com el cadastre i la capbrevació, aquests darrers escrutats des del segle XVII.
Segons les dades obtingudes per Rodríguez i Grimalt, “a Manacor la presència de persones amb llinatges considerats xuetes es remunta a dates anteriors als processos inquisitorials de darreries del segle XVII que acabaren establint la discriminació social en la manera que va perdurar fins el segle XX”. Alerten, però, que “aquestes primeres famílies, amb llinatges Martí i Pomar, no es tenien com a membres d’una minoria diferenciada, ja que no compartien els elements definidors, no practicaven endogàmia amb un grup tancat de llinatges i es dedicaven a taques agràries o menestrals que no s’han considerat tradicionalment xuetes. De fet les persones de llinatge Martí mai no s’han considerat xuetes a la vila i les que tenen el llinatge Pomar en bona part no patiren discriminació en aquest sentit, essent considerats manacorins no xuetes fins gairebé el segle XIX”. No debades, a la pàgina de Facebook de Cent per Cent hi va fer un comentari també l’investigador Pedro-Fidel Castro en aquesta mateixa línia: “Pel que puc veure de les meves investigacions, els Pomar de Manacor, Artà, Capdepera i Son Servera no eren considerats xuetes al segle XIX. En aquells moments casaven amb membres de qualsevol altra família dels pobles respectius (Riera, Sanxo, Servera, Massanet, Ginard, Llull, Moll, Vadell…). En canvi a la mateixa època, queda clar que els Pomar d’altres viles són identificats com a xuetes, i casen només amb altres xuetes.Per exemple: a Son Servera, els Pomar que arriben de Manacor entre 1820 i 1880 casen sense problemes amb al·lotes del poble, però els que venen de Petra, Algaida, Montuïri o Porreres se casen exclusivament amb gent no serverina ni manacorina”. Hem conversat amb Castro que opina que “de tot això ja només en queda consciència entre les persones majors, i les més joves que en puguin parlar ho fan només com a mera curiositat”.

Segons el que es pot extreure de l’estudi fet per Rodríguez i Grimalt a principi dels vuitanta, “el nombre de persones amb algun dels quinze llinatges (exclòs en la comptabilitat els Martí) es va anar incrementant de manera contínua des de començaments del segle XVIII i arribà a tenir el major pes demogràfic cap a començament del segle XX, en què suposaren un 4,03% de la població manacorina. El fet de configurar un grup social de més de 500 membres era suficient per a permetre els enllaços matrimonials sense haver d’anar a cercar parella fora poble i sense problemes de consanguinitat. L’etapa entre 1860 i 1887 és la de màxim increment, i la població de llinatge xueta passa de 290 persones al màxim històric d’aquest darrer any (590 membres)”.
Grimalt recorda que “la nostra discriminació visual està entorn d’un cinc per cent i aquesta és una teoria bastant coneguda, que s’ha arribat a traslladar a les lleis electorals. Així, a partir d’un cinc per cent les minories passen a considerar-se notòries i poden ser vistes com un problema per a determinats segments de la població”. La gent amb llinatges xuetes a Manacor no ha passat mai del 5% de la població total.

Així com a Palma o Inca sí que es varen conservar els calls jueus, a Manacor “la localització dins els carrers mai no va seguir un patró de concentració en illetes o barris exclusius, això no obstant el major nombre de famílies vivia seguint les vies comercials principals, tant al primer tram del carrer des Mercadal (entre sa Bassa i la Plaça de ses Verdures), el carrer des Pou Fondo, el carrer den Binimelis (actualment Jaume II) i la mateixa Plaça) amb els carrerons situats entre aquesta i l’Església, inclòs el carreró de l’Angle. En aquest entorn, a les primeres dècades del segle XX la població amb llinatges xuetes suposa més d’una tercera part dels residents, arribant al 50% en les illetes entre es Mercadal, sa Plaça i el carrer den Binimelis. Més que d’un procés de formació d’un gueto es pot parlar d’una concentració tot vivint aprop del punt de major activitat botiguera de la vila”, diu Grimalt.

Endogàmia
Segons el treball de Grimalt i Rodríguez, els comportaments endogàmics eren absolutament aclaparadors, el nombre de matrimonis fora dels llinatges fou extremadament reduït fins entrat el segle XX, però al llarg del XIX n’hi ha comptats exemples, alguns d’ells amb persones vengudes de fora Mallorca. El percentatges de famílies amb ambdós cognoms de la llista era del 100% al padró de 1860 i només havia .minvat al 93,5% a 1911.

Professions
Malgrat els tòpics, la dedicació professional no és al cent per cent diferenciada de la del conjunt de la població, tot i que és cert que hi ha algunes professions exercides de manera gairebé exclusiva (argenters, botiguers tèxtils, llauners, adobadors de cossis i ribells i selleters), altres compartides (carnissers, botiguers de queviures, petits industrials). Però un nombre important de persones es dedicaven a tasques agrícoles, com era la norma general al Manacor preindustrial. Per a mostra es pot dir que a 1911 de les 127 persones xuetes de la vila de les quals consta la professió, 38 eren comerciants, marxandos o traginers, 33 jornalers o llauradors, 16 menestrals o industrials, 9 de professions liberals o eclesiàstics i la resta no actius o dedicacions mal definides. Grimalt conclou que “el tòpic de fugir de les feines rurals o d’exercir exclusivament el comerç es desmunta, almanco parcialment”.
Per Grimalt “tampoc no es tracta d’un grup socialment molt més ric que la resta de la població, la fredor estadística de comparar el percentatge de població que suposen amb la quota de la riquesa municipal que posseeixen ho il·lustra. L’any 1887 són un 3,4% dels residents i tenen propietats per valor del 3,01 % del valor cadastral del terme, percentatge que puja fins al 6,2% de la riquesa urbana.

Diu Grimalt que a Manacor “els xuetes són manacorins i tenen les mateixes virtuts i els mateixos defectes que tenen els manacorins, alhora que recorda que “la gran majoria arribaren a Manacor després d’una gran cremadissa a Ciutat”.

Malnoms
Els noms de família populars varen esdevenir els elements identificadors dels membres de la comunitat, talment ho eren a Manacor fins fa dècades pel conjunt de la població. La rica malnomenació fa referència a trets diversos des del nom de fonts (Baltasar, Baltasana, Baltesanet, Biatriu, , Colau, Gasparoto, Gasparota, Gostí, Gostina, Llertrudis, Manuel, Masset, Pepet, Quietano, Salvadores, Ventura, Xim i Xima). Un llinatge, que de vegades coincideix amb el propi (Pinya, Picó) o d’altres que no res a veure amb el que constava al registre (Camunyes, Castelar o Truyol). També són presents les professions (Argenter, Boter, Celleter, Llauner, Llumeta, Pobordo, Porgador, Potecari, Practicant, Saler, Tabaquer i Telegrafista). Hi ha referències a les circumstàncies personals (Al·lots, Blau, Butzetó, Cego, Gris, Hermosa o Pelat). No hi manquen mots del món animal i vegetal (Fava, Moixeta i Mosca), tot i que segurament aquest darrer té un origen antroponímic que té poc a veure amb l’insecte volador. Finalment en queden d’origen no molt clar, amb mots que semblen castellans (Birombo i Vengo). O d’altres la gènesi del qual no vàrem poder esbrinar (Piscata, Barraixet i Pistoleta).

Back To Top
Search