T’enyorarem, tremenda! Exaltació de Maria Antònia Oliver

En un indret del món, a la molt anomenada ciutat de Montcarrà va néixer Maria Antònia Oliver, una escriptora tremenda i total. De fet, el títol d’aquest article d’homenatge l’he agafat del que publicà en una xarxa social la musicòloga Bàrbara Duran quan tengué notícia del seu traspàs.
Oliver va ser tremenda si ens atenim a una de les accepcions o un dels sentits d’aquesta paraula: que meravella per la seva magnitud. La seva magnitud es va congriar als anys d’infantesa quan amb ulls escrutadors i molta sensibilitat s’amarà d’aquell Manacor agredolç (va néixer el 1946) en el qual s’arrossegava el plom i el jou d’una guerra recent, però on mai no mancaren persones que amb tossudesa volgueren que brostassin tota casta de flors en aquella terra cremada de la postguerra. De fet, el seu redol primigeni, el seu univers d’infantesa i de la joventut primerenca sempre estigué present en la seva obra. El Manacor de l’emigració a Amèrica, el Manacor de la guerra, el Manacor del turisme que ho regirà tot i deixà una empremta potent en l’argila dels parroquians. També el Manacor de la literatura de la literatura popular i de l’oralitat. Històries inventades amb d’altres que ella va escoltar, sovint explicades en veu baixa o a cau d’orella. Amb tota aquella matèria primera va fer literatura en majúscules. I ho feu a partir d’estils, enfocaments i recursos literaris diferents i genials.
M’agraden les seves novel·les en les quals reflecteix històries d’individus marginals o de vida feixuga o peculiar als quals tracta amb gran tendresa i sensibilitat. Les seves novel·les són un compendi genial sobre aspectes cabdals de la vida de les persones des del punt de vista individual, però també col·lectiu: el país (el més proper i el llunyà), la sexualitat i la condició de la dona que s’ha d’enfrontar i esforçar-se per a fer-se lloc en un univers hostil.
Però també va ser total perquè si donam un cop d’ull a la seva trajectòria, perquè fou una escriptora amb poques escletxes per reblir. Vull dir que posà l’ull, la mirada i la paraula a molts aspectes crucials a partir d’una fonda consciència social i nacional. Des de la lucidesa, la rebel·lia, el compromís i la coherència. També amb molta intel·ligència i ironia. Maria Antònia Oliver mai no va renunciar a dir la seva en cadascun dels episodis en els quals aquest país nostre s’ha hagut de sacsejar per reivindicar una cosa o d’altre en unes inèrcies imposades per un estat permanentment hostil (i sovint agressiu) a les aspiracions del poble català.
Els anys 80 foren per a Maria Antònia Oliver d’una producció literària de gran potència. És aquí quan entrà de ple en la condició de la dona i la necessitat d’aprofundir en la reflexió i reivindicació feminista. En obres com Estudi en lila (1986) va crear la primera detectiva de la novel·la negra catalana, Lònia Guiu. Aquest personatge tengué continuïtat a Antípodes i El sol que fa l’ànec (1994).
Vaig conèixer Maria Antònia Oliver devers el 1991 quan ella i el seu company Jaume Fuster encarregaren al meu pare una sèrie de treballs de ferro. Aleshores jo era estudiant i els estius feia de mosso. Ells vivien a Biniali. Els vaig reconèixer de seguida. Precisament acabava de llegir Antípodes i Jaume havia vengut al meu institut a fer una xerrada perquè havíem llegit el seu llibre L’illa de les tres taronges. Aleshores, jo tendre i insegur no em vaig atrevir a escometre’ls. Però si ho vaig fer quan setmanes més tard anàrem a casa seva a muntar la tapadora i arc de la cisterna que tenien al pati de casa. Em dedicaren ambdós llibres. Record les seves paraules d’acomiadament al portal: llegeix i mai no deixis de llegir.
Maria Antònia Oliver va viure per escriure i va escriure probablement per a viure. La dona i escriptora havien format una alquímia intensa i consistent per a caminar en els camins envitricollats de la vida, la cultura, les conviccions i el compromís. La vida la posà a prova en dos moments crucials i delicats de la seva biografia: una malaltia del cor i la mort del seu espòs, com hem apuntat, el també escriptor Jaume Fuster. I va reeixir de tot plegat, forta i convincent, amb una novel·la on ens feu partícips d’una història sobre l’amor i la mort: Tallats de lluna.
Tremenda i genial. I total perquè abordà amb decisió els relats, la novel·la, la literatura infantil, el teatre i la traducció d’autors com Virgínia Woolf, Mark Twain i Herman Melville. La seva traducció de Moby Dick fou reconeguda amb el Premi de Traducció de la Generalitat del 1985. I molts altres guardons i premis d’alt nivell. Però són els llibres, és la seva obra tremenda i total la que l’ha catapultat a la consideració de ser una de les escriptores més importants de la literatura catalana.
Que la terra et sigui lleu, Maria Antònia!