skip to Main Content

“Em fa moltes de ganes fer la Crida de Sant Jaume. És l’única manera que la gent m’escolti quan xerr”

Margalida Cortès (Manacor, 1948) és na Margalida de Cal Tabaquer, botiguera de tota la vida. És tan manacorina que vol la independència de Manacor. “Sols no vull arribar a Palma”, diu. Enguany serà l’encarregada de fer la Crida de les festes de Sant Jaume.

Ets una dona jove però amb experiència. Explica’ns com era la festa de Sant Jaume un temps.
Era la festa de Manacor. Quan era petita, ma mare em posava un vestit ben mudat i em feia una bona monya. Hi havia una gentada impressionant per tots els carrers. Les cocoveteres estaven en marxa. Els foravilers davallaven a la vila.

La fira era principal.
Sí. De totes maneres, la millor fira era la del setembre, perquè ja havien tomat les ametles i havien venut el blat. Una cosa ben important era la darrera draga (traca) de les festes. La posaven a la paret del Convent i hi havia una gentada, també. Feien les misses solemnes de Sant Jaume, al Convent i a l’Església Gran, que competien. A una banda la feien a l’hora en punt i a l’altra a les mitges, perquè tothom pogués anar pertot. En Pep de la Cussa es passejava pels carrers i en un segon et feia un dibuix d’un cavallet i el regalava als infants, i es cuidava també de repartir els tiquets de la rifa d’una mula.

Però tot això es va acabar. Per què?
Es va acabar quan va començar a venir el turisme, devers l’any 1960 o 1965. La gent se n’anava al Port. Els manacorins feren doblerets i com que som molt bufes, tothom es feia una caseta al Porto, i qui no hi anava era un desgraciat. A ca nostra, a una casa sense trispol, érem deu o quinze persones. Manacor es va buidar, a l’estiu.

Era pagesa, la fira?
Totes les fires de Manacor eren pageses. Els senyors tots sols no haurien pogut fer una fira. Qui la feia eren els pagesos. No hi havia cap pagès que quedàs allà dalt, tots els carros davallaven. Record que quan jugàvem al carrer, ma mare ens deia: “Entrau, perquè ara han de passar els carros”.

I ara tota aquella festa s’ha recuperat. N’estàs contenta?
Molt! Quan començaren jo estava a les cotxeres, i fèiem menjars. Férem un aguiat de pilotes i ajudàvem a vendre els mocadors. Quan va començar, jo no n’hauria donat un duro, però ells tenien molta il·lusió, i si hi ha il·lusió les coses van bé. Els que maten la festa són les persones majors que no tenen il·lusió, i que han de deixar el càrrec. Allà on hi ha els joves hi ha festa. Si tenen il·lusió no els podem aturar, els hem de donar fua.

Era un festa pagesa… Però avui no ho és.
No, perquè nosaltres tampoc som els mateixos. Els cavallers van vestits a l’antiga, així com toca, però amb més glamour…

Hi havia cavalls pels carrers un temps?
Els cavalls passaven amb cabriol. Però més enrere, on hi havia primer el bar Ca n’Andreu, hi havia un fondal. Allò era el Cós. Allà sí que corrien els cavalls, i sense muntura i tot. “Va més embalat que un cavall en el Cós”, solíem dir. És una festa molt antiga, Sant Jaume, els meus padrins i repadrins ja hi anaven. Deu ser del temps del rei en Jaume.

Enguany fas tu la Crida.
Oh, sí! Em fa moltes de ganes. És l’única manera que la gent m’escolti quan xerr. Ningú mai m’escolta.

Parlant d’escoltar. Tu que t’has mogut tant dins aquest món, que hauria de passar perquè s’arreglin les coses al departament de Serveis Socials de l’Ajuntament?
S’hauria de fer funcionar Donar per donar és fer perdre qualitat a la gent. Els serveis socials han de fregar un poc la il·legalitat, perquè quan una persona té una necessitat, és en aquell moment que s’ha de resoldre. Tots els voluntaris que hi havia ens en vàrem anar, perquè la manera de funcionar d’aquests darrers anys no era el nostre estil. No pots fer serveis socials dins un despatx, has de sortir a defora, has de mirar què fan. Els has de cercar feina, perquè de feinetes sempre n’hi ha. I tot això s’ha de mirar bé, perquè Jaume Santandreu diu que un toxicòman es pot curar, un alcohòlic es pot curar, però un qui no va defeina, no té cura.

Back To Top
Search