Manoly Rubio (Barcelona, 1981) és una dona trans i fustera que treballa en un petit taller al centre de Manacor. Va canviar els texans per una faldilla curta, perquè així està la mar de còmoda i li parlen en femení
Vivim en un món poc tolerant i que veu estranys alguns rolls. Com vius el ser fustera sent una dona trans en un sector masculinitzat?
Amb el tipus de feines que faig, no em top amb realitats d’obra on em podria trobar amb més prejudicis. La gent amb la qual he treballat prové de l’entorn LGTBI i és amb qui faig més feina. En l’àmbit laboral no m’ho trob tant, però a vegades tenc la porta del taller oberta i quan em veuen amb faldilla, s’estranyen.
Exactament, a què et dediques?
No tenc formació com a fustera i faig, sobretot, mobles a mida. Arrib aquí a partir del disseny i l’arquitectura. A través del gust per construir i dissenyar. Aleshores, la fusteria prové de l’aplicació de l’escenografia al vessant escènic. Però quan m’hi vaig començar a posar, va esclatar la pandèmia.
Ha estat difícil començar aquest projecte?
Sí. Està sent difícil. No tinc pràcticament feines a la vista. Ara faig una il·luminació per un espectacle de dansa que s’estrenarà ara al Teatre Principal al maig i no tinc res més després. La incertesa de ser autònoma.
Ben pensat, és positiu ser dona en el sector de la fusteria?
A tu segurament t’ha passat alguna vegada, que has anat a arreglar el cotxe i t’has trobat amb un home i, pel que sigui, no t’has sentit del tot a gust. Has respirat un ambient hipermasculinitzat. A vegades ho xerram amb altres amigues: volem mecàniques, fontaneres. Volem sentir-nos segures. Si de primeres et ve algú que no et desperta cap perillositat, millor que millor. Per això m’agrada visibilitzar-me i reivindicar que és positiu.
Fa ràbia que la gent se sorprengui quan dius que ets fustera?
No m’estic trobant amb molta gent que faci mala cara. Però sí que si surt del taller plena de pols, amb les mans brutes de vernís i vaig a la cantonada comprar alguna cosa, not molt més les mirades. Em miren estrany perquè no esperen que hi hagi una dona que vagi bruta de taller. I ho not en aquesta quotidianitat.
Al Twitter expliques que al principi que treballaves en aquest taller, anaves amb texans i al final els has canviat per una faldilla…
Així vaig la mar de còmoda. Jo normalment vestesc així. Abans, si estava aquí amb la porta oberta i la gent passava, veia una persona que no saben encaixar, no ho llegien com una dona clarament. Veien una dona que no els hi encaixava. Aleshores, em parlaven en masculí. Aquesta és una de les coses més dures de visibilitzar-se com a trans, perquè hi ha molta incomprensió social. Viure la teva vida tan tranquil·la i que et vagin tractant en masculí, genera molt mal estar. Per això, si em signific més amb la vestimenta, és com que el malestar el traspasses a qui t’està mirant i els hi genera un altre tipus de connexió. És més fàcil que et parlin en femení.
Queda molta feina a fer perquè no passi?
Jo ja estic aquí, sent qui sóc. Vull que la gent deixi de mirar-se el melic i miri més l’entorn, sigui molt més empàtica. Que quan veu que alguna cosa no els hi encaixa, per què serà? La capacitat de valorar aquella persona. I és molt important que, si tens dubtes, preguntis pels problemes, com vol que la tractis, abans de determinar si li parles en masculí o femení. Segurament valorarà molt positivament que li xerris en femení.
Al ser dona fustera i trans et topes amb tants obstacles com tothom?
Obstacles en tens perquè en els sectors professionals molt masculinitzats es generen unes camaraderies entre professionals de les quals jo qued totalment fora. És una cosa que passa molt. Feines de fusteria les he fet aquí, però per dur-les a Barcelona. Em surt més a través de gent del sector LGTBI que no d’un sector més professional.
Què diries a la gent que mira d’una forma estranya?
M’he cansat de dir-los coses. Al final vaig vivint i utilitzant les xarxes socials una mica per desfogar-me la mala bava. És que si vaig a un lloc, no tenc ganes d’anar ensenyant a la gent com m’ha de tractar. És esgotador.
T’agradaria que fos diferent?
M’agradaria que tot fos més naturalitzat. La qüestió és que estam en uns temps molt bons. Hi ha molts referents i una gent jove que puja bastant forta i molt desacomplexada. Per mi són referents totals. I això fa que de cada vegada estigui més normalitzada la presència de gent trans en el món laboral. És un col·lectiu que pateix molt d’atur i no té facilitat d’accés al món laboral.
Aquesta realitat ha pogut tenir a veure amb la decisió d’emprendre aquest taller de fusteria de manera autònoma?
Jo vaig començar com a autònoma ara fa dos anys. I vaig començar després d’una temporada d’estar a l’atur després de deixar un projecte i vaig decidir fer això perquè em tirava enrere tirar-me a cercar feina. Jo no he hagut de passar per aquí. Em resulta molt més fàcil que algú m’encarregui un treball i no haver de lidiar amb una transmisogínia a la feina. I clar, és important. Jo, que he transitat visiblement de manera molt lenta i tranquil·la, i quan vaig començar com a autònoma ja era transvisible en alguns sectors i ambients, però no plenament. Amb la meva família fa just un any que vaig sortir plenament de l’armari.
Has fet el comentari que necessitam fusteres, necessitam mecàniques. De quina manera encoratjaries aquestes dones que, al final, no s’atreveixen pel simple fet de ser dones i evitar alguns comentaris?
Tota persona pot fer allò que desitgi i vulgui. Malgrat que sigui difícil, és important buscar referències: altres dones que estiguin també fent feina, que també n’hi ha. Sí que existeixen aquestes realitats. I són unes realitats que, a vegades, neixen d’un feminisme autònom. De dir que estam fartes d’aquest món i per això emprenem aquest projecte que, al final, es relaciona amb sectors. Una visió més transinclusiva. Hi ha gent que vol fer feina amb la gent que formen part d’aquestes realitats. I clar que és possible.
Qualque cosa més a destacar?
Com a dona dins el sector de la fusteria i més en el sector de tècnica de llums, a vegades és difícil i incòmoda perquè estàs en uns ambients que veus una manera de relacionar-se i comentaris despectius cap a les dones. No són espais amigables. I, al final, no has de ser tu qui s’ha de rebaixar perquè l’espai sigui amigable. Moltes vegades sóc jo qui llança el moc i no seré jo qui tengui la incomoditat. Sent-te incòmode tu i planteja’t el perquè.
Consideres que hi haurà més dones en sectors tradicionalment masculinitzats?
Esper i desig que sí. Manacor és la ciutat del moble, no hi ha altres referents? És possible canviar això si neixen fusteres que s’organitzen juntes i a partir de projectes feministes. Sé que aquí no em trobaré les portes massa obertes. Per ser dona i per ser trans. Crec que sigui un sector molt masculinitzat no és perquè sí. No és perquè les dones no puguin ser fusteres. No és perquè no treballin la fusta amb finor. D’alguna manera si no t’obris tu el camí, al camí tel tallen i no tens accés.
