skip to Main Content

És “La clau Dalí” un documental de ficció?

 

Miquel Piris és periodista

En un article anterior a aquest vaig explicar com tres negacionistes (Pàmies, Oliva i Payeras) m’havien denunciat sol·licitant una indemnització de 100.000 perquè consideren que el meu article “Negacionistes suspesos” publicat a Última Hora atempta contra el seu honor. Després d’explicar les raons de la seva denuncia i que mantenc tot el que vaig dir sobre ells perquè molt, pràcticament tot, del que diuen no s’aguanta des del punt de vista científic, arriba aquest segon dedicat exclusivament a Payeras i un quadre que ell afirma que va pintar Dalí. 

Quan Bartomeu Payeras va presentar el seu presumpte quadre de Dalí, li van dedicar titulars a tot el món:”Early Dali work confirmed by experts”, deia la BBC. Payeras també m’ha denunciat per dir que no l’ha venut i em demana 25.000 euros. Per preparar la meva defensa de cara al judici, vaig pensar que si els experts havien confirmat l’autoria de l’obra, com deia la BBC entre d’altres, ells també havien de saber per força si l’havia venut o no. Tenint en compte que si vols beatificar qualcú has d’anar al Vaticà o que si vols veure la torre de Pisa hauràs d’anar a Pisa, em vaig posar en contacte amb la Fundació Gala Dalí de Figueres.

A la Fundació em confirmaren que tenen un equip de sis persones especialitzades en l’obra de Dalí: una advocada, una documentalista, diversos experts per a fer estudis tècnics, d’estil, de composició, de material, de suports… Em van explicar que des de l’any 1994 han valorat un miler de pintures i dibuixos del geni de l’Empordà dels quals, aproximadament un 40% van ser confirmats. I sí, també coneixien l’existència de l’obra que Payeras ha passejat per la Colònia de Sant Pere, Palma o París, però que ells només l’havien pogut veure en foto. Que li havien explicat al senyor Payeras, com a mínim en dues ocasions (1995 i 2014) , que no es pot fer una certificació d’una obra tan sols amb fotografies. I que el quadre s’ha de deixar entre dos i quatre mesos a la Fundació perquè se li facin radiografies, estudis dels materials, de composició… En definitiva, li digueren que ulls avesats durant 25 anys a fer aquesta feina, li farien un bon repàs científic a l’obra. Però en les dues ocasions Payeras els va contestar que el quadre no es mouria de ca seva. Els hi va dir que anassin a Mallorca i que els ho mostraria. En definitiva, que la muntanya anàs a Mahoma.

“La clau Dalí” és un documental de factura estètica magnífica que fins i tot va ser nominat als Goya i que resumeix l’aventura dels 30 anys en què Payeras ha intentat demostrar que el quadre que va comprar per 25.000 pessetes és un Dalí autèntic. En ell, Payeras afirma no tan sols que ho és sinó que, a més, és la primera obra del surrealisme i, per tant, es podria arribar a vendre per 15 milions d’euros (les obres de joventut de Dalí solen rondar només els 250.000 euros). Un documental finançat per una productora de vídeo, la Fundació Abertis, l’Institut d’Estudis Baleàrics i IB3 (Payeras s’havia pagat una autoedició d’un llibre sobre les seves investigacions, però el documental, en part, l’hem pagat entre tots) on Payeras afirma que la Fundació Gala Dalí s’havia negat a analitzar el quadre: “No se lo quisieron ni mirar”, diu. He tengut accés al comunicat enviat per la Fundació Gala-Dalí a la productora de vídeo on els explicaven que havien ofert els serveis de la Fundació a Payeras per valorar el seu quadre i que ell ho va rebutjar en dues ocasions. Però el documental, nominat als Goya, no en diu ni una paraula. El que sí s’exposa és la valoració que en fa el fill del secretari de Dalí, Nicolas Descharnes, qui conclou que l’obra sí és de Dalí. El pare, en vida, tot i que va veure el quadre, no va donar la seva certificació.

Per cert, un darrer error de Payeras a la “La clau Dalí”: des del moment de la fecundació, un embrió humà tarda dos mesos i mig en convertir-se en un fetus, no un mes i mig com afirma erroniament Payeras al documental. Pot ser un lapsus, però diguem que si hom ha fet un llibre de 400 pàgines sobre el tema, aquest fet l’hauria d’haver contrastat. O no se’n recordà o té una teoria diferent al que explica la ciència sobre la formació d’un fetus. Segons Payeras, Dalí, nascut el 1904, signà el quadre posant “27 de setembre de 1896” perquè era la data en la qual el seu germà mort va passar d’embrió a fetus (una teoria certament surrealista i agafada pels pèls). El “naixement intrauterí” de Dalí expressat d’aquesta manera,per tant, tampoc quadra. No és cap clau. 

En definitiva, sembla clar que el Dalí de Payeras no és cap Dalí. Val a dir que la història que ha muntat Payeras durant 30 anys pentura sí que mereixia un Goya. Llàstima que sigui una història on no apareix la Fundació Gala-Dalí: era la clau perquè aquest documental no fos de ficció. I, arribats aquí, deixau-me dir que tampoc puc entendre que “La clau Dalí” no donàs veu als veïns als que Payeras posa a parir com a causants de bona part dels seus mals. Si es fan acusacions greus com les que fa Payeras, la part acusada hauria de tenir dret a rèplica, encara que no se’ls anomeni, tots a Artà sabem qui són. Però ningú de la productora que firma el documental no va contactar amb ells. Una manera de fer que, per si sola, ja desprestigia “La clau Dalí”. Ara, si tenim en compte que aquest documental que s’ha pagat en part amb doblers de tots els illencs, com és el cas, i s’acusa a uns ciutadans de Mallorca sense donar-los dret a rèplica, és encara més greu. Imagina’t que un dia encens el televisor i surt el teu veïnat dient mentides sobre tu: com et sentiries si ningú no et dona l’oportunitat de contestar? No, no està bé.

Font: http://www.ub.edu/geneticaclasses/davidbueno/Articles_de_divulgacio_i_opinio/Altres/desenvolupament_huma-abr2007.pdf

 

Back To Top
×Close search
Search