Damià Fluxà (Manacor, 1976) és un músic que des de ben jove va mostrar gran interès per la música formant part de bandes de punk-rock com Hachís Jesús o Fossers. Després d'uns anys de pausa, va reaparèixer amb temes propis, amb un estil íntim i proper. Al llarg dels darrers 4 anys, Fluxà ha publicat dos àlbums ("Dos anys i mig" del 2020 i "Fluxà" del 2022). Ara arriba amb un nou treball, "Quaranta-set" (Blau, 2024) un àlbum de 12 pistes i 6 cançons, que ja està disponible en format físic i digital i que presentarà aquest dissabte dia 2 de novembre a les 19 h al Teatre de Petra. Encara hi ha entrades disponibles aquí .
Un imaginari molt íntim, sincer, sensible… Què conta aquest treball? Quin és el concepte que hi ha darrere?
Partesc de les meves vivències i sensacions durant un temps concret. Per exemple, la meva filla ha patit un Trastorn de la Conducta Alimentària i una de les cançons xerra d’aquesta qüestió perquè ha estat un tema present durant aquesta època. També hi ha una part que xerra de la relació de parella, perquè jo em vaig separar i vaig començar amb una altra persona i d’alguna manera ha estat l’època de consolidar les meves relacions personals. Hi ha també una altra línia temàtica, que és la mirada cap a les persones majors. Quan compleixes una certa edat et fixes més en la gent gran, en l’abandonament que a vegades pateixen, en l’estima que tenim als pares i la importància que tenen per nosaltres… No parl de política ni feina ni reivindicacions de cap mena, simplement de les meves vivències.
I per què “Quaranta-set”?
Quaranta-set ve de l’edat que jo tenia mentre he compost aquest disc. L’àlbum xerra de sentiments i de tot el que em va passar aquest any concret de la meva vida.
Com es traslladen a la música totes aquestes vivències?
Jo venia de tocar en bandes punks i de rock i renegava una mica de l’estil musical que faig ara; de fer cançons tipus balada o amb instruments més convencionals de corda i piano. No volia amollar aquell esperit punk que tenia, però a poc a poc la meva música s’ha anat transformant. Em vaig adonar que a jo el que m’emocionava era un piano o un violoncel, eren els instruments que em posaven la pell de gallina. Jo els temes que faig els solc compondre amb guitarra i després quan vaig a l’estudi decidim com ho farem. Vaig veure clar que havia d’emprar un cello i un piano, que el que volia era allò, instruments que donassin espai a la veu. L’objectiu era que la veu estigués davant i que es pogués entendre la lletra, que no quedàs amagada, perquè el missatge és important. Crec que des del principi hauria d’haver estat així, però fins ara no me n’he adonat.
Aquest canvi ha implicat també un canvi en el teu procés creatiu a l’hora de compondre?
No, realment és el mateix, però sí que he evolucionat a l’hora d’escriure. Això sí, crec que t’han de passar coses per poder escriure. Sempre dic que no tornaré a fer una cançó pus mai i així vaig fent i en duc 40 de fetes. De fet, ara ja en tenc alguna per a un possible proper disc. La inspiració ve quan ve i en els moments en què em passa, sempre passa davant de qualsevol altra cosa. Un pic tenc una primera idea, pot ser que el tengui en un dia o que em passi setmanes o un mes repetint-me, cercant sinònims, fins que allò diu exactament el que vull transmetre.
Parles d’un proper disc i aquest acaba de sortir!
Bé…! [riu]. Jo no em vull aturar perquè pas tant de gust que no tenc per què plantejar no fer-ho. Per jo no és una forma de vida, és una manera de gaudir. Mentre em vegi amb ganes, no pens aturar-me: és una satisfacció personal.
Per primera vegada t’estrenes amb el segell Blau. Com ha estat l’experiència?
Fins ara sempre m’havia autoeditat, però sempre havia fet feina en el mateix estudi, a Phonos Audio, amb en Juanjo Tur, que sol tocar tots els instruments. Aquesta vegada durant la gravació hi ha participat també na Maribel Bonnín que ha gravat el violoncel i hi ha hagut també la col·laboració de Oleo Morgado a la flauta i en Miquel Aristondo que toca la trompeta en un tema i també hi ha na Sebastiana Riera que canta en el tema «Confiaré», que cantam com si fóssim pare i filla. En els anteriors treballs havia apostat pel format USB, que era més pràctic i dinàmic. El fet de formar part d’una discogràfica t’amplifica una mica i t’adapta més als formats actuals: treim un senzill, sortim en format digital a Spotify i donam més importància a les xarxes socials. Et dona més facilitat per arribar al públic.
I presentes aquest nou treball en societat amb banda al Teatre de Petra. N’hi haurà més?
Sí. Vaig començar en un format més reduït i ara m’acompanyen Xavier Suàrez a la percussió, Guillem Grimalt al baix, Josep Suàrez a la guitarra, Alejandro Migues al piano i Macià Cerdà al cello. A partir d’aquí ens plantejarem com continuam perquè primer volia veure quina forma prenia i com funcionàvem tots damunt de l’escenari. Hi ha bona sintonia i de cara a l’any que ve esperam que surtin més concerts.
