En defensa dels humanistes

Benvolgut lector, som n’Agnès Gayà i aquest és el meu primer article al Cent per Cent. No sabia molt bé com començar la meva participació en la revista i he decidit que la millor manera de començar és responent la següent pregunta: Què som? –alerta, no qui, sinó què–. La meva resposta és clara: SOM HUMANISTA. Així em vaig presentar al director del setmanari i així em definesc a Twitter. Però, què és una humanista? Resposta difícil. Una metgessa cura a la gent, una mestra ensenya als alumnes, un fuster fa mobles i un pintor pinta parets, però una humanista?

Primer, convé cercar la definició a un diccionari. El DIEC defineix la paraula humanista com a “persona instruïda en humanitats”. Molt bé, però què són les humanitats? El DIEC ofereix una resposta una mica més àmplia: “conjunt d’estudis relacionats amb les lletres i amb les activitats que fan referència als valors humans”. D’acord, perfecte, però continua essent massa abstracte. Crec que millor deixar els diccionaris de banda.

Jo ens definiria com aquells que hem estudiat les anomenades “carreres de lletres”, com per exemple història, història de l’art, arqueologia, qualsevol filologia o en el meu cas, humanitats –sí, hi ha una carrera que s’anomena humanitats, estimats lectors–. En altres paraules, aquelles carreres que apareixen sempre en articles titulats “Las carreras con menos salidas laborales” o “Listado de grados con los índices más bajos de inserción laboral”. Aquests articles que se suposa que han d’ajudar els joves a escollir el seu futur acadèmic són un dels milers d’obstacles que ens trobam els humanistes. De fet, els humanistes no només hem d’esforçar-nos per adquirir els coneixements propis dels nostres estudis, sinó que a més a més hem de lluitar contra un sistema i una societat que ens infravalora. Molts abans d’haver de llegir aquests articles reveladors ens trobam amb situacions on sempre hem de justificar el perquè som o volem ser humanistes.

Podem començar a 3r d’ESO, amb 14 anys, quan els nostres tutors –molt possiblement, físics, químics o matemàtics–, ens miraven amb cara de decepció quan entregàvem la matrícula amb una creu a la casella de llatí en lloc de la de física. O al batxillerat, quan havíem d’aguantar el menyspreu dels alumnes del científic o del social, perquè “el batxillerat humanístic és més fàcil, no tens matemàtiques” i pensàvem interiorment “traduïu voltros del grec les faules d’Isop”. O en el moment d’escollir la carrera, quan el familiar de torn començava amb el cantet condescendent de “sent tan llesta, com pots estudiar aquesta carrera” o la pregunta temuda aquesta carrera quina sortida té? –es veu que havia llegit l’article de les carreres amb menys sortides laborals–.

Fins i tot amb el títol ja firmat per sa Majestat Felip VI de Borbó encara se’ns dona lliçons: “què faràs ara?” o “idò ara professora, no?” Efectivament, una de les sortides que tenim els humanistes és convertir-nos en professors. Possiblement, la gent creu que és l’única sortida  perquè és en la qual s’ofereixen millors condicions laborals. Perquè aquesta és una altra: les professions relacionades amb les humanitats són de les que pitjors condicions laborals ofereixen –segurament, hi deu haver algun article titulat “Las carreras con los sueldos medios más bajos”–.

I ara estimat lector penses: molt interessant el discurset, però a què et dediques, humanista? Només vos puc dir que, no, no som professora; i que sí, que me dedic a “lo meu”. Si voleu saber una mica més, sobre humanistes i humanitats, vos esper en el meu pròxim article al Cent per Cent.