Avui costa imaginar moltes festes populars sense la música que les acompanya. A Manacor, la de Sant Antoni té una banda sonora pròpia, i entre les melodies que hi ressonen any rere any hi destaca amb força el pasdoble Amparito Roca, una peça que ja forma part viva del ritual festiu i que el poble ha fet seva.
Aquesta vinculació tan forta entre composició i celebració no és un cas aïllat. Amparito Roca conforma una de les peces més estimades del repertori bandístic i acompanya trobades molt variades. És present a les falles i a moltes festes patronals del País Valencià; és també un himne popular a Zestoa (País Basc) durant la Nativitat de la Mare de Déu; sona per Santa Tecla a Tarragona; obre cada any la diada del Sant Crist d’Atienza; acompanya els Gegants de Montblanc; el carnaval de Vilanova i la Geltrú i les festes de Sant Joan de Ciutadella. Per tot arreu, la tonada s’ha integrat en la vida festiva fins a convertir-se en tradició.
Però aquest pasdoble tan popular té un origen concret. Va ser escrit l’any 1925 pel músic i compositor català Jaume Teixidor Dalmau. L’obra es va estrenar el setembre d’aquell mateix any, ara ha fet tot just cent anys, quan Teixidor era director de la Banda de Música de Carlet, al País Valencià. El nom, Amparito Roca, fa referència a Amparo Roca, una alumna seva a qui el compositor donava classes de piano.
Jaume Teixidor havia nascut a Barcelona el 1884. Format musicalment, va desenvolupar una carrera vinculada a l’exèrcit, com tants d’altres músics de banda del seu temps. Fou destinat a Melilla, on dirigí la Banda de Música del regiment número 68. L’any 1924 abandonà la vida militar i es dedicà plenament a la direcció de bandes civils: primer a Carlet, després a Manises, i finalment, a finals dels anys vint, com a director de la Banda Municipal de Barakaldo. La seva trajectòria es veié truncada després de la Guerra Civil espanyola, quan el règim franquista el destituí del càrrec. A partir de llavors hagué de guanyar-se la vida com a compositor i professor particular, sempre a Barakaldo, ciutat on morí l’any 1957.
Els pasdobles són peces breus, pensades per ser interpretades al carrer per bandes de música, i tenen l’origen en les desfilades militars. Durant anys, en alguns ambients, varen ser rebutjats perquè s’identificaven amb una estètica festiva espanyola molt concreta: les places de toros, els actes oficials i l’ús propagandístic que se’n va fer durant el franquisme. Tanmateix, la música no es pot reduir a una sola lectura. Els usos, els contextos i els significats canvien amb el temps. Peces com Amparito Roca han estat reutilitzades en molts pobles, que les han integrat en les seves festes i les han carregat de nous sentits.
De fet, avui dia és difícil imaginar les festes de Sant Antoni a Manacor sense el so inconfusible d’Amparito Roca. El pasdoble acompanya dimonis, foguerons i ballades amb una força simbòlica tan arrelada que molts el consideren gairebé un himne genuïnament santantonier. Circumstància força curiosa si partim de la base que la seva presència no respon a una decisió premeditada ni a un origen lligat al sant anacoreta.
La inclusió es va produir de manera casual: algú de la banda la va fer sonar en un moment determinat i la resposta popular fou immediata. La música va agradar, es va repetir, i amb el temps va acabar integrant-se plenament dins el món festiu. Aquest procés no és excepcional. Moltes tradicions populars neixen de l’atzar i es consoliden gràcies a l’acceptació col·lectiva. No és tant la voluntat institucional la que les fixa, sinó l’ús reiterat i el reconeixement popular. A Manacor, Amparito Roca va passar de ser una peça més del repertori bandístic local a convertir-se en una música carregada de significat, indeslligable de l’experiència de Sant Antoni.
Així, allò que començà com una coincidència ha acabat formant part del patrimoni santantonier manacorí. Amparito Roca ja no és només un pasdoble: és memòria compartida, identitat i expressió viva d’una celebració que es construeix any rere any amb la participació del poble.
