Jo tenia 14 anys acabats de fer aquell 20 de novembre de fa 50 anys. De camí cap a l’Institut, vaig començar a trobar companys que tornaven arrere i em deien que no hi havia escola perquè en Franco s’havia mort i que teníem tres dies lliures. Pel carrer, tot i que en veu baixa, no es parlava de res més. Entre l’alegria per la lliurança escolar i la por per allò que vendria – sempre havia sentit dir que quan en Franco es morís hi hauria una guerra – vaig arribar a casa. La cara de ma mare també era de preocupació.
Com a mínim en el meu àmbit més proper, aparentment no va passar res extraordinari. Però el fet és que, a poc a poc, em vaig anar adonant que sí que quelcom canviava. Jo venia, com la majoria de companyes i companys, d’escola de monges. Entrar a l’institut, coincidint amb la mort de Franco, va ser tota una descoberta. Record que es varen penjar a les parets el “Testament de Franco” i el primer discurs del rei, emmarcats en gran format i lletra grossa. Estaven a les aules i als passadissos. Les classes de “Formación del Espíritu Nacional” i “Hogar”, donades per personal afí al règim, varen continuar. Però moltes coses anaven canviant.
Al pati, en Lluís Massanet, en Pep Tosar, en Biel Galmés, na Maria Munar i qualcun altre, cantaven cançons de Lluís Llach, Raimon i Labordeta. Cançons que jo just descobria. A classe de religió, un company de classe deia obertament “Déu no existeix” i no passava res. La gran professora d’història, Genoveva Martínez, començava el curs obrint el llibre per la pàgina que explicava la dictadura de Primo de Rivera, per passar per l’etapa de la II República i parlar obertament de la guerra civil, llavors sí, des de la perspectiva dels perdedors. M. Teresa Perelló i Pep Sastre feien classes de català fora de l’horari escolar i els alumnes hi anàvem també pel sol gust d’aprendre’l. Alguns professors també feien les classes en català.
Així vaig anar també entenent allò que moltes vegades m’havia dit mon pare, que “en Franco s’havia alçat contra un govern legalment establert”. Mon pare, republicà convençut tot i que mai no s’hi manifestés públicament, havia començat a explicar-me una manera diferent d’entendre el franquisme i la monarquia que va venir després. No podia suportar, de cap manera, el rei “emèrit”.
Han passat cinquanta anys i a vegades sembla que tot ens ha vingut rodat. Però aquests dies, en què, aprofitant l’efemèride, s’han emès per televisió alguns reportatges interessants sobre aquella època, hem tingut ocasió de recordar que “el dictador va morir al llit, però la democràcia es va guanyar al carrer”. El procés va costar vides i renúncies. Cal que no ho oblidem i cal que, els qui han tingut la sort de néixer en democràcia, vulguin conèixer, entendre i valorar com s’hi va arribar.
