Enfront de l’adversari: empoderament personal

Seguim immersos, la gran majoria de ciutadants del planeta, en una etapa complicada. Sembla que aquesta COVID-19 ens deixa un camí a transitar ple d´obstacles, de temps difícils, principalment en els aspectes social, laboral i económic.
El maleït virus deixa un rastre d´indignació i empipament social, incertesa laboral, precarietat econòmica, entre d´altres. D´aquesta manera molts de nosaltres estam vivint o haurem de fer front a diverses situacions d´adversitat. Situacions que no teníem previstes, que no imaginàvem que podrien passar i que no sabem com gestionar. I tot plegat ens crea una preocupació, impotència i angoixa constants.
Així, sentim que no tenim el control de la situació, que aquests esdeveniments externs afecten directament al nostre benestar i estat d´ànim. Pensant, molts, que no en podem fer res i dedicant la nostra energia a queixar-mos, lamentar-mos, maleïnt tot, blasfemant… Sense adonar-nos que, d´aquesta manera, l´únic que estam fent és situar-mos en una posició victimista, passiva, que no ens durà res de bò ni gaire lluny.
El que avui m´agradaria enfatitzar és que es tracta de “girar la truita”, de canviar la visió dels esdeveniments i passar-me a l´altre extrem. D´entendre que TOTS/ES tenim la CAPACITAT D´ELECCIÓ, de recuperar el poder – que tant sovint se´ns oblida que tenim – i de dirigir la situació, no que la situació m´arrossegui a jo.
– Per tant, en primer lloc, deixo de situar el focus a fora per a posar-ho a dins, per tal de recuperar el control i no deixar-me endur pels esdeveniments externs i no abandonar-me a mercè del que passi al meu voltant. Cal, doncs, recuperar el meu poder sobre la situació: EMPODERAR-ME – m´encanta aquesta paraula. És a dir, entendre que jo no puc controlar les coses que em succeeixen però sí que puc recuperar el control sobre jo mateix/a, sobre com enfronto la situació i com permeto que m´afecti.
– En segon lloc, és imprescindible ACCEPTAR (que no resignar-me ni conformar-me). Acceptar significa assumir el que no puc canviar i fer quelcom amb el que està a les meves mans. Acceptar vol dir reconèixer i sempre implica una actitud activa. Per tant, això significa mirar la situació de cara, sense autoenganys, de la manera més realista possible i, seguidament, dir-me quelcom així com “D´acord. La vida m´ha duit això. Les coses ara mateix estan d´aquesta manera” i em permeto experimentar les emocions que em venguin (ràbia, indignació, impotència, tristesa, etc), les deixo fluïr, sense quedar-me enganxat/da a elles (important).
– Acte seguit, deixo de banda el que no está a les meves mans, analitzo i selecciono quins són els aspectes de la situació sobre els quals hi puc fer quelcom, el que jo puc controlar. Llavors, em demano: QUÈ ESTÀ A LES MAVES MANS? QUÈ PUC FER JO (per a millorar això, per a canviar allò, per a aconseguir arribar allà, per a sentir-me millor, etc)? Aquí es quan poso en marxa capacitats que tenc – sí, les tenc! – com la reinvenció, adaptació, canvi d´estratègia, originalitat o empenta, entre d´altres.
– Finalment, el pas més important: PRENDRE ACCIÓ. Fer, fer, fer! Sense acció no hi ha canvis. Fes petites passes perquè aquestes, per menudes que siguin, són les que em trauran d´aquí on em trobo ara.
I recorda: La por sempre disfressa la realitat pitjor del que és. Cal aprendre a veure els obstacles, no com a tals, sinó com oportunitats per a donar el millor que tenc i sé – i, sinó, ho vaig aprenent pel camí, que tampoc està malament.
I tu, t´adaptes o te queixes?

Antònia Bennàssar – Psicollum