skip to Main Content

“Ens han fet la clau del lloro”

Perfecto Acosta (Els Prats de Rei, Alta Segarra, 1953) és el president de l’associació Aprop des de la seva fundació. L’AECC assumeix la despesa de la psicooncòloga a l’Hospital de Manacor que fins ara havia pagat Aprop.

Què passa amb la vostra associació? Es fusiona? Es dissol? S’atura? Desapareix?
Com moltes d’entitats i empreses, aquest any de pandèmia ens ha afectat. Ja fa mesos que vàrem decidir que no podíem continuar endavant, perquè Aprop subsisteix dels esdeveniments. Nosaltres no tenim gaire socis, i els nostres ingressos venien per les xocolatades, sopars, curses, concerts i altres esdeveniments que organitzàvem i que ens servien per pagar els serveis d’una psicooncòloga.

Què feis quan veis que no podeu continuar?
Entram en converses amb aquesta associació. Nosaltres hem ajudat molt aquests anys i esperàvem que qualú ara també ens ajudàs a nosaltres. Aquesta associació fa feina a nivell estatal i ens posam a fer feina en un conveni de col·laboració. En quedam contents. Aprop continuarà amb la seva línia de treball, però més reforçada i a més aconseguiríem que no desaparegués l’ajuda de la psicooncòloga. Decidírem fer una passa enrere perquè aquesta associació pogués entrar a l’Hospital i mantengués el servei de la psicoongòloga que nosaltres no poíem assumir. Ens oferiren de crear una nova associació amb un nom conjunt, sense fusió, sinó amb un conveni. Ens deien que el president podria continuar sent una persona d’Aprop. Però a l’hora ee la veritat ens han fet la clau del lloro. Després d’això, vaig parlar amb el seu president. Em va dir que ho feien per evitar burocràcia i em va dir que deixaven només un delegat de la seva associació a cada poble i “si vols, podries esser tu”, em digué. La sort l’han tenguda els pacients perquè el servei pot continuar, amb una persona implicada i compromesa com la psicooncòloga.

A banda de la psicooncòloga, oferíeu altres serveis. Els continuareu?
Aprop tenia un conveni amb l’Hospital de Manacor, tant pel que fa a l’ús d’un espai físic com a la presència de la psicooncòloga. A banda d’això tenim els voluntaris testimonials, i aquesta feina la continuarem fent, perquè les famílies ens telefonen. D’això en ppodem presumir, perquè sabem que aquesta associació no ho fa. Vàrem ser pioners com a associació amb els voluntaris testimonials, tant a l’Estat com a les Balears. De moment farem una pausa. Encara que el voluntariat testimonial seguirà. A més, també continuarem oferint el banc de préstec, amb pròtesis, perruques, caminadors, llits… El que no podrem fer serà el voluntariat assistencial a l’hospital, perquè supos que si hi ha una altra associació no ens deixaran entrar. Ara bé, ens consta que estan molt contents amb la nostra feina. Queda clar que aquest cicle es deu haver d’acabar d’aquesta forma. Entrarem en una fase més contemplativa i a veure meam què passa. Si qualsevol malalt o familiar ens necessita, tenen els nostres números i ens poden telefonar.

Aturareu, per tant, les activitats per recaptar doblers?
Hem tengut la gran sort i la gran resposta de la gent. No té sentit que recaptem doblers per tenir un coixí. El que ens costava doblers era el sou de la psicooncòloga, que suposava un fix cada mes. Puntualment podem fer qualque acte per a coses concretes.

L’Hospital de Manacor era l’únic de les Illes on l’AECC no tenia presència…
No vull dir que no facin una gran feina, però no la fan igual que nosaltres. A ells els feia falta ser-hi, hi tenien molt d’interès, perquè tenen Mallorca copada. Manacor és la segona ciutat i municipi més gran de Mallorca, i necessitaven, per imatge o per altres motius, tenir-ho tot. Nosaltres hem estat sempre amb els pacients i les famílies, ens telefonassin a l’hora que ens telefonassin. I hi acudíem, amb una atenció personal que és molt difícil de fer. Quan va sortir la possibilitat de col·laboració amb aquesta associació vàrem veure les portes del cel obertes. Ajuntar una línia amb una altra ens pareixia fantàstic. Ara bé, jo vaig tenir un càncer a l’any 2000, i el 2002 ja ens hi reunírem, és ver que no era la mateixa junta, però ja no ens entenguérem perquè ens parlaren amb prepotència.Però nosaltres feim la feina més a poc a poc, i no començàrem per fer la competència a ningú, perquè les persones no són objecrtes i manco si estan malaltes. Però jo com que gat escaldat aigua freda tem, ara era reticent a aquest acord… Em digueren que les coses havien canviat, però veig que ha estat igual.

Hi ha una tercera pota en aquest canvi, i és la de la gerència de l’Hospital, en mans d’una membre de la junta directiva d’Aprop. Estau contents de com ha actuat Catalina Vadell en aquest cas?
Ella és una membre més de la nostra junta directiva. Quan vàrem veure que s’havien d’unificar els noms tornàrem arrere i veiérem que ells també haurien de signar aquest conveni. Ho traslladàrem a l’hospital, i va ser bo de fer perquè teníem la persona adequada perquè ens fes les gestions. Catalina Vadell i l’Hospital han estat ben neutrals. I a Aprop erem els primers que no volíem mesclar una cosa amb l’altra. De l’hospital només tenim alabances i només podem dir mil vegades gràcies. No sols amb Catalina, també amb Antoni Mesquida i els que l’han seguit.

Aprop va néixer per suplir una mancança de la sanitat pública, una mancança que ara assumeix l’AECC. Clama al cel que la feina de la psicooncòloga no la paguem entre tots a través de la seguretat social.
Sí, Aprop va néixer per cobrir aquesta mancança. Quan em detectaren el càncer, em digueren: “És més greu que bo i l’haurem de lluitar”. Vaig veure que a Manacor no hi havia res, vaig a Palma, i el primer que et demanen és “d’on ets?” i que et facis soci… Encara no estava donat d’alta i ja anava a veure persones malaltes de càncer. Però decidírem que ho faríem més extensiu, entrant a l’hospital. Començàrem com un grup d’amics. I acabàrem com una associació. Ens han dit que la sanitat pública no ho pot pagar, “perquè no hi ha doblers”, “perquè hi ha crisi”, i altres coses que m’han dit que ara no vull dir. Nosaltres ara a la directiva estam una mica dolguts perquè no podrem aportar el que fèiem.

Sembla que l’atenció individualitzada és més complexa quan l’ens que l’ha de donar és més gros. Hi estàs d’acord?
Sí, per això ens posàrem Aprop. És més fàcil per a una associació petita. És com tot. Una gran empresa no té el mateix tracte personal que una botiga petita de barri. Intentam arribar a molta de gent i ho aconseguim perquè feim molta de feina que no es veu. Darrere les bambalines hi ha molta de feina i després hi ha la gent que dona la cara. Segons quines feines es continuaran fent. No és un adéu, potser és un cicle que es tanca i un altre que s’obri.

Vols afegir res més?
Només una frase que explica per què va néixer Aprop: “A tots els que en el seu dia van lluitar i avui ja no hi són, a tots els què han lluitat i han guanyat i a tots els què encara lluiten cada dia i ens demostren que cada dia és tota una vida. Gràcies!”

Back To Top
Search